EL RETORN dels setanta-dos deixebles després de la missió a la qual havien estat enviats es produeix en un ambient d’entusiasme. Ens ho explica sant Lluc: «Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: “Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del vostre nom”» (Lc 10, 17). Els deixebles estaven plens d’admiració pel que havien viscut, i profundament agraïts a Jesús. Ells havien estat escollits per a l’audaç tasca d’anunciar el nou regne, que arribava no només amb paraules i discursos, sinó amb fets concrets que, en apuntar sempre cap a Crist, canviaven la vida de les persones.

L’alegria és, de fet, un tema recurrent en l’evangeli de sant Lluc, present des del començament fins al final: l’àngel promet alegria a Zacaries al Temple en anunciar el naixement del Baptista (1, 14); després, és present en el diàleg amb els pastors prop del pessebre (2, 10) i fa saltar de goig sant Joan infant en el ventre de la seva mare Elisabet (1, 44). També és gran l’alegria al cel quan un pecador es converteix (15, 7. 10), o sabem que els cors dels deixebles s’encenen de joia en veure Jesús ressuscitat (24, 41. 52). És com si l’evangelista volgués recordar-nos que la trobada autèntica amb Déu sempre ve acompanyada d’aquesta alegria del cor.

Tanmateix, sovint també ens veiem enfrontats a la temptació de la tristesa o del desànim. Aleshores, podem entrar amb renovada confiança en el silenci de l’oració i, juntament amb tota l’Església que ens acompanya, acostar-nos a la font de l’alegria. Aquesta no es troba en les circumstàncies, ni en la salut, ni en l’èxit, ni en els béns que posseïm; l’essencial per tenir una vida feliç, en canvi, se situa en el nostre interior, en la presència de Déu en la nostra ànima. Més concretament, sant Josepmaria ens recorda que l’autèntica alegria « no és aquella que podríem anomenar fisiològica, d’animal sa, sinó una altra de sobrenatural, que prové d’abandonar-ho tot i d’abandonar-te en els braços amorosos del nostre Pare-Déu»^[1]. Per això l’alegria és compatible amb les dificultats, i és a l’abast de tothom, en qualsevol moment.

ELS EVANGELIS ens expliquen que per a Jesús era molt important que els seus seguidors estiguessin contents de veritat: «perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa» (Jn 15, 11). Per això, la reacció del Senyor davant el goig dels deixebles és igualment joiosa, i dona lloc a unes paraules misterioses: «Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l'enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els enemics se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel» (Lc 10, 18-20).

En veure l’alegria dels setanta-dos deixebles, i el seu astorament en expulsar els dimonis, el Senyor els assegura que ell va venir justament per vèncer el regne de Satanàs, el fracàs del qual és representat amb la caiguda d’un llamp. Jesús ens recorda que l’alegria profunda neix de saber que han estat vençuts els poders que ens impedien viure al costat de Déu; neix de l’anunci que el Messies ha vingut al món perquè els nostres pecats siguin perdonats definitivament. «La misericòrdia de Déu dona alegria, una alegria especial, l’alegria de sentir-nos perdonats gratuïtament»^[2].

«Per tant, el creient no s’espanta davant de res, perquè sap que és a les mans de Déu, sap que el mal i l’irracional no tenen l’última paraula, sinó que l’únic Senyor del món i de la vida és Crist, el Verb de Déu encarnat, que ens va estimar fins a sacrificar-se a si mateix, morint a la creu per la nostra salvació»^[3]. Experimentar el perdó de Déu, recobrar una vegada i una altra la nostra veritable identitat de fills estimadíssims, ens fa portadors d’una notícia que volem difondre als quatre vents. Com amb aquells setanta-dos deixebles, Déu compta amb la nostra vida alegre «per dissipar la por dels qui, per una raó o una altra, dubten de la força de Jesús per vèncer la mort i el mal»^[4].

DESPRÉS d’anunciar la derrota dels poders del mal, Jesús s’ompli «de l'entusiasme de l'Esperit Sant» (Lc 10, 21) i començà a lloar Déu per tot el que obrava a través dels deixebles. És el Paràclit qui ens permet vèncer el mal, ens transforma en fills de Déu i ens introdueix en l’amor del Pare. «Sant Pau afirma en diverses ocasions que “el fruit de l’Esperit és alegria” (Ga 5, 22) (...). És clar que l’Apòstol parla de l’alegria veritable, aquella que omple el cor humà, no d’una alegria superficial i transitòria, com sovint és l’alegria mundana. No és difícil, fins i tot per a un observador que es mogui només en la línia de la psicologia i l’experiència, descobrir que la degradació en el camp del plaer i de l’amor és proporcional al buit que deixen en l’home les alegries que enganyen i defrauden»^[5].

Déu ha creat aquest món bo, ple d’alegries que són com senyals que ens porten fins a ell, sobretot en la convivència amb les altres persones. Aprendre a gaudir d’aquestes alegries autèntiques, de fills de Déu, pot ajudar-nos a desemmascarar aquelles altres que busquen enganyar-nos. «L’alegria és un bé cristià —escriu sant Josepmaria—. Únicament s’oculta amb l’ofensa a Déu, perquè el pecat és producte de l’egoisme, i l’egoisme és causa de la tristesa. Llavors, aquesta alegria roman encara en el caliu de l’ànima, ja que ens consta que Déu i la seva Mare mai no s’obliden dels homes»^[6]. Ella, causa de la nostra alegria, ens recordarà que la veritable felicitat en aquesta vida només la podem trobar en Déu i, quan som al seu costat, en totes les coses.

^[1] Sant Josepmaria, Camí, n. 659.

^[2] Francesc, Homilia, 24-IV-2022.

^[3] Benet XVI, Àngelus, 22-VI-2008.

^[4] Mons. Fernando Ocáriz, Homilia, 20-IV-2019.

^[5] Sant Joan Pau II, Audiència general, 19-VI-1991.

^[6] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 178.