AL POC de començar la seva vida pública, Jesús va exalçar els mansos com a benaurats (cfr. Mt 5, 5). Més tard, diria de si mateix: «Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs» (Mt 11, 29). La mansuetud és un tret que va marcar el caminar terreny del Senyor. I no només per les paraules, sinó sobretot pels fets. Davant els qui el rebutjaven i tramaven contra ell, Crist no va pretendre rebel·lar-se ni imposar la seva autoritat: ell va saber acollir amb paciència les incomprensions i els menyspreus. Aquesta actitud va arribar al seu cim a la creu, perquè la mansuetud es manifesta sobretot «en els moments de conflicte, es pot veure per la manera com es reacciona a una situació hostil. Qualsevol pot semblar mans quan tot està tranquil, però com reacciona “sota pressió” si és atacat, ofès, agredit?»^[1]. Sant Pere recorda com Jesús va respondre a aquesta situació hostil: «Quan l'insultaven, no tornava l'insult; quan el turmentaven, no responia amb amenaces, sinó que confiava la seva causa al qui judica amb justícia» (1Pe 2, 23).

Al nostre dia a dia potser no travessem situacions tan hostils com les del Senyor, però probablement es presentin proves ordinàries doloroses. Les relacions familiars i amb els companys de feina són potser el context en què més necessitem viure la mansuetud. Això implica de vegades resistir una primera reacció lògica marcada per l'enuig o la indignació per respondre amb serenitat i paciència, com faria el Senyor, i com ens agradaria que fessin amb nosaltres. El manso sap que és més important respectar cristianament les persones que l'assumpte concret que li hagi pogut molestar. Manifesta així una manera d'estimar que pot ser heroica, ja que evita causar un dany més gran per protegir-se a si mateix. En aquest sentit, sant Josepmaria proposava algunes pràctiques que poden ajudar a imitar la mansuetud de Crist: «Aquella paraula encertada; l’acudit que no et va sortir de la boca; el somriure amable a qui et molesta; aquell silenci davant l’acusació injusta; la teva conversa bondadosa amb els carregosos i els inoportuns; el fet de passar per alt cada dia, a les persones que conviuen amb tu, un detall i un altre malagradosos i impertinents... Això, amb perseverança, sí que és sòlida mortificació interior»^[2].

EL MODE d'actuar mans i humil del Senyor ja havia estat predit per Isaïes, com recull sant Mateu: «No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia» (Mt 12, 19-20). El secret del servent dolent, que està descrivint el profeta, i que es complirà en Jesucrist, és que no viu en funció del que altres pensen o diuen d'ell. No està lligat als aplaudiments o al reconeixement humà, als rebutjos o les acollides del seu missatge, sinó que actua pensant en la mirada paterna: «Aquí teniu el meu servent, que jo he escollit, el meu estimat, en qui m'he complagut» (Mt 12, 18). Jesús viu per agradar al seu Pare. Encara que algunes de les seves obres puguin haver passat inadvertides per als seus contemporanis, sap que el Pare l'ha vist i s'ha complagut.

La filiació divina ens permet sentir-nos contemplats per Déu en els petits combats diaris, ocults, potser no percebuts pels ulls humans. Quan li oferim allò que ens disposem a fer, ell «ja escolta, ja encoratja. Aconseguim l’estil de les ànimes contemplatives, enmig del treball de cada dia! Perquè ens envaeix la certesa que Ell ens mira, alhora que ens demana un venciment nou: aquest petit sacrifici, aquest somrís a la persona inoportuna, el fet de començar pel quefer menys agradable però més urgent, aquesta cura dels detalls d’ordre, amb perseverança en el compliment del deure quan seria tan fàcil d’abandonar-lo, aquest no deixar per a demà el que hem d’acabar avui, tot per donar-li gust a Ell, el Nostre Pare Déu!»^[3].

Així entesa, la vida del cristià és una vida enamorada. L'amor cap a una persona es manifesta a través de molts i petits detalls que busquen fer-ne l'existència més agradable. De vegades, l'altre els sabrà identificar i agrair; en altres, però, potser no els deu haver detectat. En qualsevol cas, encara que de vegades sigui natural i lògic exigir cert reconeixement, el que mou a obrar així és que la persona estimada estigui feliç. De la mateixa manera, una sana relació amb Déu no està fonamentada en el temor al càstig o en el simple afany per complir una sèrie de regles, sinó en el desig d'agradar-li en tot moment. Al mateix temps, ell ens convida a descobrir el seu continu desvetllament per cadascú; de fet, això és el primer que espera de nosaltres: que ens deixem estimar per ell.

EL DESIG d'agradar a Déu pot anar acompanyat de certa por d'entristir-lo. En part és una cosa lògica, ja que vol dir que l'estimem de debò: ningú es preocupa per decebre algú a qui no coneix. Aquest sentiment, però, no pot ser fonament d'una vida plena. Potser per això «a les Sagrades Escriptures trobem 365 vegades l'expressió “no et neguitegis”, amb totes les seves variacions. Com si volgués dir que cada dia de l'any el Senyor ens vol lliures de la por»^[4]. El prelat de l'Opus Dei assenyalava fa uns anys una de les maneres que pot adquirir aquesta por. Animava a «exposar l'ideal de la vida cristiana sense confondre'l amb el perfeccionisme, ensenyant a conviure amb la feblesa pròpia i la dels altres; assumir, amb totes les conseqüències, una actitud quotidiana d'abandó esperançat, basada en la filiació divina»^[5]. Una persona santa tem ofendre Déu i no correspondre al seu amor. El perfeccionista, en canvi, tem no estar fent prou bé les coses i, per això, tem que Déu estigui enfadat. No és el mateix santedat que perfeccionisme, encara que de vegades es puguin confondre.

La por es pot presentar en contemplar que ens hem deixat emportar, una vegada més, per les nostres passions, que hem tornat a pecar, que som febles per complir els propòsits més senzills. Ens enfadem, i arribem a pensar que Déu està decebut. Ens envaeix la tristesa. En aquestes ocasions, convé recordar que aquesta és aliada de l'enemic: no ens apropa al Senyor, sinó que ens n'allunya. Confonem el nostre enuig i la nostra rebequeria amb una suposada decepció de Déu. Però l'origen de tot això no és l'Amor que tenim, sinó el nostre jo ferit, la nostra fragilitat no acceptada. Davant el possible temor de contristar Jesús, ens podem preguntar: aquest temor m'uneix a Déu, em fa pensar més en ell?, o em centra en mi: en les meves expectatives, en la meva lluita, en els meus èxits? Em porta a demanar perdó a Déu a la Confessió, i omplir-me de goig en saber que em perdona?, o em condueix a la desesperança? Quan sentim aquesta tristesa, podem acudir a la Mare de Déu per començar sempre amb alegria, sabent que el seu Fill es commou cada cop que ens aixequem d'una nova caiguda.

^[1] Francesc, Audiència, 19-II-2020.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, núm. 173.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 67.

^[4] Francesc, Missatge, 25-III-2018.

^[5] Monsenyor Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 14 de febrer de 2017, núm. 8.