DURANT el seu pas per la terra, Jesús va conèixer molta gent senzilla que li deia amb sinceritat el que portava al cor. Tanmateix, també es va trobar amb altres persones que no manifestaven el mateix amor per la veritat; potser feien obres bones, però les seves intencions no sempre eren les més rectes. Per això, en una ocasió el Senyor va exclamar: «no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber» (Mt 10, 26).

Crist sap perfectament com som. Per a ell no hi ha cap maquillatge que dissimuli els nostres defectes o enalteixi les nostres virtuts: ell vol que el nostre tracte amb ell estigui marcat per la sinceritat. Així és com el salmista, model d’oració per a nosaltres els cristians, s’adreça a Déu: «Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes, tu saps quan m'assec i quan m'aixeco; descobreixes de lluny estant els meus propòsits, saps prou bé si camino o si reposo, et són coneguts tots els meus passos» (Sl 139, 1-4).

Totes les nostres lluites i tots els nostres esforços són familiars al Senyor. Fins i tot en les nostres ensopegades podem conservar la pau, perquè el Senyor coneix les intencions més profundes del nostre cor. Per això, sant Josepmaria procurava posar-nos en guàrdia davant la possibilitat de tenir por de mirar-nos tal com som davant de Déu: «¿Un mitjà per ser franc i senzill?... Escolta i medita aquestes paraules de Pere: «Domine, Tu omnia nosti...» ―Senyor, ¡Tu ho saps tot!»^[1]. Res no ens dona més pau que aquesta proximitat de Déu, a qui no se li escapa ni la nostra més petita intenció d’amor.

La SINCERITAT en el tracte amb Déu ens porta a conèixer-nos en profunditat, a saber com és la nostra personalitat i la nostra manera de ser, amb les seves possibilitats per servir els altres i les seves limitacions. «Has entès en què consisteix la sinceritat —apuntava sant Josepmaria— quan m’escrius: “Miro d’acostumar-me a dir les coses pel seu nom i, sobretot, a no cercar denominacions per a allò que no existeix”»^[2].

Escriu l’apòstol sant Joan que «si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres» (1 Jn 1, 8). En efecte, és difícil trobar algú que afirmi no tenir defectes i que asseguri que no s’equivoca mai. «Però aquí hi ha una cosa que ens pot enganyar: dir “tots som pecadors”, com qui diu “bon dia”, com una cosa habitual o social, no ens dona una veritable consciència del pecat»^[3]. Quan se’ns fica aquesta rutina velada, pot resultar més complicat admetre les faltes concretes i mostrar-nos necessitats. Però sant Joan afegeix que precisament en aquest reconeixement sincer trobem el perdó i l’ajuda de Déu per purificar-nos (cf. 1 Jn 1, 9).

La sinceritat porta a la concreció. El pecat no és una cosa abstracta, sinó una realitat que té manifestacions específiques en el dia a dia. En el nostre diàleg amb Déu podem posar nom a les actituds que ens allunyen d’ell i dels altres, i en moltes ocasions això es podrà traduir en propòsits que alimentaran la nostra lluita per la santedat. Podem demanar al Senyor la saviesa del que és concret, perquè sapiguem ser sincers amb nosaltres mateixos i així estimar cada dia millor Déu i els qui ens envolten.

A L’HORA de conèixer-nos a nosaltres mateixos, podem trobar una certa dificultat per la manca de perspectiva. La saviesa popular expressa aquesta realitat amb un refrany: «El metge mal es cura a si mateix». Pel pecat, o simplement per manca de prou distància, de vegades els judicis sobre nosaltres mateixos no són del tot encertats: ens falta espai per valorar amb calma i serenitat com recórrer determinades etapes de la vida. Per això, Déu posa al nostre costat persones que poden il·luminar certes parts del camí. Quan parlem de la nostra vida amb algú que s’ha guanyat la nostra confiança, s’estableix «una de les formes de comunicació més belles i íntimes. (...) Això permet descobrir coses desconegudes fins aquell moment, petites i senzilles, però, com diu l’Evangeli, és precisament de les coses petites que neixen les coses grans»^[4].

En la direcció espiritual trobem l’acompanyament d’una persona que, de vegades amb la seva sola presència, i d’altres amb la saviesa de la seva experiència, ens pot ajudar a conèixer millor Déu i a nosaltres mateixos. Sant Josepmaria donava un petit consell per a aquestes converses: «Quan obris l’ànima, explica primer allò que no voldries que se sabés. Així el diable sempre en surt vençut. ¡Obre l’ànima amb claredat i senzillesa, de bat a bat, perquè hi entri —fins a l’últim racó— el sol de l’Amor de Déu!»^[5].

L’ajuda de la direcció espiritual no sempre es traduirà en suggeriments concrets per abordar un problema. De vegades trobarem llum amb el simple fet de ser sincers, de posar paraules a una preocupació i de reconèixer amb humilitat que necessitem ajuda. Anotava també sant Josepmaria, després de l’experiència de diversos anys d’acompanyar i de ser acompanyat espiritualment: «Vas obrir sincerament el cor al teu Director, tot parlant en la presència de Déu..., i va ser magnífic comprovar com tu sol anaves trobant resposta adient als teus intents d’evasió»^[6]. Podem demanar a Maria que ens obtingui de Déu aquesta sinceritat amb Déu, amb nosaltres mateixos i amb els altres, que ens faci ànimes cada vegada més senzilles.

^[1] Sant Josepmaria, Solc, n. 326.

^[2] Ibíd., n. 332.

^[3] Francesc, Homilia, 29-IV-2020.

^[4] Francesc, Audiència, 19-X-2022.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, n. 126.

^[6] Sant Josepmaria, Solc, n. 152.