SANT LLUC, en l’Evangeli de la missa d’avui, ens posa davant unes paraules de Jesús que potser ens han sorprès alguna vegada: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare, que l'esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14, 25). En diversos textos de l’Antic Testament, «estimar i odiar» s’utilitza com a indicació de preferència definitiva, com una elecció ferma. Es diu que Jacob estimava Raquel i odiava Lia (cf. Gn 29, 30), o que el Senyor va estimar Jacob i va odiar Esaú (cf. Rm 9, 13). En aquest sentit, les paraules de Jesús ens ensenyen que seguir els seus passos està per damunt de qualsevol altre camí en aquesta terra. «Hem de tenir caritat amb tothom, amb els parents i amb els estranys, però sense apartar-nos de l’amor de Déu per l’amor que els tenim»^[1], comentava sant Gregori el Gran. També «es podrien traduir les paraules de Crist per estimar més, estimar millor, més bé, per no estimar amb un amor de poc abast: hem d’estimar amb l’Amor de Déu»^[2].

Només quan descobrim que allò que Jesús ens demana és, en realitat, un regal, l’agraïment fa possible una resposta generosa. Jesús no deixa de cridar ningú. Vol compartir amb tothom el més gran que té, un amor veritable i incondicional, i per això ens demana que siguem lliures per acollir-lo. És aleshores quan les altres realitats terrenals adquireixen el seu pes just i se situen en el lloc adequat de la nostra existència. En un altre moment de la vida de Jesús, el sentim dir: «Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna» (Mc 10, 29-30).

DESPRÉS DE cridar els qui l’escoltaven a un lliurament total, Jesús fa servir dos exemples una mica desconcertants. En primer lloc, els parla d’un home que va decidir construir una torre i no es va asseure a calcular quant li costaria. En el segon cas, els planteja la batalla que un rei ha d’entaular amb un altre monarca i al·ludeix a la necessitat d’asseure’s a deliberar si la victòria és possible. Resulta estrany que Jesús, just després d’haver demanat donar-ho tot, parli de càlculs i deliberacions.

Potser el seu objectiu és precisament fer-nos pensar en una constant de la seva vida: que el lliurament veritable sempre sorgeix de considerar atentament un do previ; de fet, el mateix lliurament, encara que sembli que som només nosaltres els qui el posem en pràctica, en realitat és mogut silenciosament per Déu. La nit abans de la seva Passió, Jesús es va avançar amb les seves paraules al sacrifici redemptor de la seva vida dient: «Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement» (Jn 10, 18). I, perquè no en quedi cap dubte, lliura la seva vida enmig de l’alegria: «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió!» (Lc 22, 15). El lliurament total sorgeix de l’agraïment davant un gran regal que s’ha rebut gratuïtament. Jesús agraeix al seu Pare tota la bondat que està a punt de vessar sobre el món, reconeix que se sent feliç de poder participar en aquesta redempció dels homes. Només d’aquí brolla un lliurament sense càlculs ni mesures.

Amb els exemples de l’Evangeli, podem considerar què hem rebut i veure amb quins mitjans comptem. Si volem construir una torre per arribar al cel, o guanyar la batalla de la nostra vida, hem de considerar primer quines són les nostres armes. Moltes vegades no ens manca sinceritat en els nostres propòsits ni desigs de correspondre a Déu, però ens pot mancar considerar quina és la força i el mitjà més valuós amb què comptem: la crida del Senyor i ell mateix. Si veiem Déu com un competidor, és fàcil que percebem les seves peticions com una pèrdua per a nosaltres. Si el descobrim al nostre bàndol, de part nostra, aleshores ens llancem a construir el que calgui.

CRIDA L’ATENCIÓ una coincidència potser insignificant en els dos exemples que proposa Jesús: abans d’iniciar la construcció i abans d’entrar en batalla, totes dues decisions s’haurien de prendre asseguts. Asseure’s a considerar si podrem construir la torre o si serem capaços de vèncer en una batalla pot significar recollir-nos en el nostre interior per discernir si la nostra confiança està posada principalment en Déu i no cedir a l’autosuficiència; encara menys, a dreceres que ens porten a resoldre les coses amb una astúcia mundana. Aquesta batalla interior és la primera i fonamental per seguir després Crist amb magnanimitat. Es pot dir, per tant, que «hi ha una guerra més profunda que tots hem de combatre. És la decisió ferma i valenta de renunciar al mal i a les seves seduccions i d’escollir el bé, disposats a pagar personalment: heus aquí el seguiment de Crist, heus aquí carregar la pròpia creu»^[3].

Quan es viu per a les grandeses de Déu i confiant en ell, aleshores fins i tot les «petites molèsties, sofertes i abraçades amb amor, són agradabilíssimes a la Bondat divina, que per un sol got d’aigua ha promès als seus fidels el mar inesgotable d’una benaurança plena. I com que aquestes ocasions es troben a cada instant, si s’aprofiten són un mitjà excel·lent per atresorar moltes riqueses espirituals»^[4]. Sant Josepmaria, un dia que participava en una benedicció amb un fragment del Lignum Crucis, va comentar als qui eren amb ell: «Després que ens donin la benedicció, besarem la creu, però dient sincerament que l’estimem, perquè ja no veiem en la creu el que ens costa o el que ens pugui costar, sinó l’alegria de poder donar-nos, despullant-nos de tot per trobar tot l’amor de Déu»^[5].

La Mare de Déu va saber estar al peu de la creu i deixar-ho tot, fins i tot el seu fill, en mans de Déu. Potser una acció de gràcies va brollar del seu cor en comprovar el que Déu fa pels homes i fins a quin punt ens estima, encara que això comportava el dolor de prescindir temporalment de Jesús. «Enmig de les tenebres de la Passió i de la mort del seu Fill va continuar creient i esperant en la seva resurrecció, en la victòria de l’amor de Déu»^[6].

^[1] Sant Gregori el Gran, Homilies sobre els evangelis, 37, 3.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 97.

^[3] Francesc, Àngelus, 8-IX-2013.

^[4] Sant Francesc de Sales, Introducció a la vida devota, III, 35.

^[5] Sant Josepmaria, Paraules del 14-IX-1969, citades a Javier Echevarría, Memoria del Beato Josemaría Escrivá, Rialp, Madrid 2000, p. 217.

^[6] Francesc, Audiència, 1-III-2017.