ENTRE els dotze apòstols escollits per Jesús trobem persones amb tota mena d’històries. Cadascú tenia el seu passat, el seu entorn particular i la seva pròpia manera de ser. Alguns eren més impulsius o entusiastes; d’altres, en canvi, eren més introvertits o reflexius. Uns provenien d’ambients que interpretaven la Llei d’una manera més estricta, mentre que d’altres potser no la coneixien amb gaire profunditat abans de trobar-se amb Jesús. En qualsevol cas, tots van rebre la mateixa missió: anunciar l’arribada del Regne de Déu. I per això, el Senyor els va donar potestat per expulsar dimonis i guarir malalties (cf. Mt 10, 1-7), i els va anar formant progressivament.

La majoria dels apòstols no tenien una preparació intel·lectual especial per dur a terme aquesta missió. En general, els evangelis ens mostren que eren homes senzills. De vegades no entenien els exemples i les paràboles més simples que posava el Senyor; altres vegades s’embrancaven en discussions superficials. No obstant això, tenien clara una cosa: havien estat escollits per Crist. Ser apòstol no és qüestió de tenir unes condicions excepcionals, sinó d’acollir la crida de Jesús, d’obrir-se al seu do i de contribuir a fer-lo fructificar en la pròpia vida.

Els Dotze havien trobat Jesucrist i havien descobert un tresor pel qual valia la pena donar la vida sencera. Per això, sentien la necessitat d’estendre aquell foc a tots els seus contemporanis. «El bé sempre tendeix a comunicar-se. Tota experiència autèntica de veritat i de bellesa busca per si mateixa la seva expansió»^[1]. I això passa perquè té una característica natural que atrau l’ésser humà de qualsevol època: la santedat s’expandeix per atracció. Conscients de la bellesa del do rebut, podem exclamar amb el salmista: «Aquí em teniu, Senyor, per fer la vostra voluntat!» (cf. Sl 40, 8-9).

SANT JOSEPMARIA, a l’hora de considerar la missió d’un apòstol, solia destacar la importància de no perdre de vista el sentit final pel qual treballa: «No oblideu, fills meus, que no som ànimes que s’uneixen a altres ànimes per fer una cosa bona. Això és molt... però és poc. Som apòstols que complim un mandat imperatiu de Crist»^[2]. Aquesta seguretat de que es treballa per quelcom molt més gran del que podem percebre a simple vista il·lumina les possibles dificultats que podem trobar. Déu no manarà mai res que no redundi en el nostre bé; res que, encara que pugui estar compost de llums i ombres al llarg del camí, no redundi al final en la nostra felicitat.

Qualsevol gran projecte humà està format de petites tasques que, en moltes ocasions, comporten sacrificis. Davant d’una dificultat, podem tenir la impressió que l’esforç no val la pena i, aleshores, perdem la il·lusió. Si aixequem la mirada, ens adonarem que la nostra missió és molt més gran i esperançadora que aquella feina concreta que ens costa. Perquè ser apòstol no és qüestió de fer amb més o menys perfecció un encàrrec concret, sinó una realitat que constitueix la nostra identitat més profunda. Hi haurà moments de foscor, però l’estrella que marca el nord continuarà brillant sempre: la vida de l’apòstol té en tot moment un perquè, una llum que l’orienta. Allà on es trobi, no només farà «coses bones», sinó que, amb el seu propi testimoni, estarà difonent l’Evangeli de Crist.

DURANT els seus anys al costat de Jesús, els apòstols s’havien il·lusionat en veure els miracles que feien i les conversions que havien propiciat. Tanmateix, l’entusiasme inicial donaria pas més tard al dubte, quan van veure que el Senyor seria condemnat a mort. Fins i tot després, quan ja sabien que Crist havia ressuscitat, continuaven sense sortir de casa per por dels jueus. No seria fins a l’arribada de l’Esperit Sant a Pentecosta quan rebrien un nou do que donaria força a la seva missió.

L’impuls del Paràclit va ser el que els va portar a superar les seves pors per llançar-se a servir els altres. Aquella primera evangelització no va consistir en una estratègia humana infal·lible, sinó en «la força mateixa de l’Esperit Sant, Caritat increada»^[3]. En efecte, «cap motivació no serà suficient si no crema als cors el foc de l’Esperit»; d’aquí que «per mantenir viu l’ardor missioner cal una confiança decidida en l’Esperit Sant, perquè Ell “ve en ajuda de la nostra feblesa” (Rm 8, 26). Però aquesta confiança generosa s’ha d’alimentar, i per això necessitem invocar-lo constantment»^[4].

També nosaltres, en la nostra missió apostòlica, potser podem notar com l’entusiasme sensible inicial va desapareixent a poc a poc. Això no té res de dolent: és humà, i els sants són els primers que ho han viscut. Travessarem moments en què tenim encès el desig d’encomanar el foc de Crist als altres, i també n’experimentarem d’altres en què estem una mica més freds. En qualsevol cas, si estem disposats que l’Esperit Sant ens transformi, a poc a poc ens donarà un cor com el de Crist, i la missió apostòlica es convertirà en el centre de la nostra existència. Podem demanar a Maria que, com ella, sapiguem escoltar les inspiracions que el Paràclit ens dirigeix cada dia.

^[1] Francesc, Ex. Ap. Evangelii Gaudium, n. 9.

^[2] Sant Josepmaria, Instrucció 19-III-1934, n. 27; a Camino. Edición crítico-histórica, nota al n. 942.

^[3] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 14-II-2017, n. 9.

^[4] Francesc, Evangelii Gaudium, nn. 261 i 280, respectivament.