DESPRÉS d'esquivar una tempesta, Jesús i els apòstols arriben a l'altra riba del llac de Galilea, al territori dels gadarencs. Es tracta d'una zona pagana, allunyada de la influència jueva i sense grans expectatives de salvació. El Senyor no es conforma a predicar el Regne de Déu entre els seus vilatans, sinó que vol portar l'esperança de la redempció a tots els homes: també els qui habiten en regions perifèriques estan cridats a trobar-se amb el Fill de Déu.

Mentre caminaven per la regió, de sobte se'ls acostaren «dos endimoniats que venien de les coves sepulcrals. Eren tan perillosos que ningú no s'aventurava a passar per aquell camí» (Mt 8, 28). Crida l'atenció la seguretat amb què Jesús recorre aquells senders que s'han tornat tan perillosos. El Senyor no evita els problemes, ni es deixa portar per la indiferència davant les situacions difícils que troba. La seva missió, per contra, consisteix a fer transitables tots els camins d'aquest món, a treure els obstacles que ens impedeixen viure com a fills de Déu, amb alegria i confiança.

Cada estona de pregària és una invitació perquè Jesús camini pels senders de la nostra vida i s'introdueixi també en aquelles cavernes on nosaltres mateixos no ens atrevim a treure el cap. De la mà de Jesucrist, si el convidem a resoldre els problemes que ens afligeixen, podem «viure la pròpia vida com un continu entrar en aquest espai obert: aquest és el sentit de ser batejat, de ser cristià»^[1]. En comptes de caure en el descoratjament davant les pròpies misèries que ens estrenyen la mirada, podem demanar-li amb més insistència a Jesús que ens regali l'amplitud d'un cor valent i enamorat.

«PER QUÈ et fiques amb nosaltres, Fill de Déu? ¿Has vingut aquí a turmentar-nos abans d'hora?» (Mt 8, 29). Amb aquestes paraules encaren els dimonis la presència de Jesús: tot i que el reconeixen com a Fill de Déu, reaccionen amb temor i odi. Aquesta actitud ens dona una pista de com assumir les nostres pròpies temptacions i febleses diàries. Mentre els endimoniats prefereixen amagar-se en la foscor d'una caverna i entorpir el camí dels qui transiten al seu voltant, nosaltres ens volem posar davant la llum de Crist, perquè pugui il·luminar les nostres ferides i guarir-les amb el seu amor. «Tots estem immersos en els problemes de la vida i en moltes situacions intricades, cridats a afrontar moments difícils i eleccions que ens fan caure. Però, si no volem ser aixafats, hem d'aixecar-ho tot. I això és precisament el que fa la pregària»^[2].

En el diàleg íntim amb Crist descobrim davant d'ell el nostre rostre. També nosaltres podem preguntar al Senyor: «Què tinc a veure amb tu? Quins aspectes de la meva vida puc airejar en la teva presència?». D'aquesta manera, en adreçar-nos cap a Jesús amb més obertura, ens situem davant la seva mirada, que no és només d'acceptació, sinó també transformadora. Com aquests pobres homes, tots portem inscrit al nostre cor el profund desig que la paraula de Crist ens alliberi.

Per això l'obertura i la sinceritat en la pregària són un requisit tan important per a la seva eficàcia. Jesús sempre respecta la nostra llibertat: ell no es vol imposar per la força. Però n'hi ha prou que li insinuem un problema, que li manifestem alguna feblesa que no aconseguim erradicar, perquè la seva llum comenci a entrar en els nostres cors, i amb ella també la pau: així regala aquesta santedat que necessitem pera renovar amb el seu amor tots els carrers d'aquest món. «Déu nostre Senyor et vol sant, perquè santifiquis els altres. I per a això, cal que tu —amb valentia i sinceritat— et miris a tu mateix, que miris el Senyor Déu Nostre..., i després, només després, que miris el món»^[3].

«SI ENS treus fora, envia'ns al ramat de porcs» (Mt 8, 31), li criden els endimoniats a Jesús. I ell, amb tot el seu poder diví, pronuncia una sola paraula que canvia del tot les seves vides: «Aneu-hi» (Mt 8, 32). En la pregària no solament anem a trobar-nos amb Jesús i a transmetre-li el que portem al cor, sinó que també esperem la seva paraula salvadora. Sabem que el Senyor no és amic de raonaments complexos, ni amaga la seva saviesa en grans discursos. Si som delicats per escoltar-lo, i anem a la pregària amb una disposició oberta, Crist pot realitzar en la nostra biografia miracles tan grans com l'expulsió d'aquests dimonis. 

Perquè el Senyor pugui actuar en les nostres vides i tornar transitables els camins del nostre món interior, necessitem la perseverança. L'empremta que va deixant la pregària no és la d'una pluja passatgera, sinó més aviat la d'un torrent que flueix serè i constant. Cada dia acudim a la pregària per confrontar els nostres desitjos quotidians amb la voluntat de Déu. Precisament en aquesta combinació de la nostra llibertat amb la gràcia divina, de la nostra sinceritat amb la seva paraula, acollim la llavor que Jesús vol sembrar en nosaltres i que a poc a poc arribarà a ser un arbre ben arrelat, fort i frondós. «Certament, la pregària és un do, que demana, de totes maneres, ser acollit; és obra de Déu, però exigeix compromís i continuïtat per part nostra; sobretot són importants la continuïtat i la constància»^[4].

La Verge Maria ens ensenya a passar tots els moments de la nostra vida per la pregària, especialment les dificultats i les contradiccions. Després d'haver trobat l'infant Jesús al temple i d'haver escoltat la seva explicació, l'evangelista ens diu que els seus pares no van comprendre el que els havia dit. Encara tenien el patiment de la pèrdua massa present. Però Maria, en comptes de rebel·lar-se davant els plans de Déu, guarda les paraules del seu Fill com un tresor al cor. Va ser així com es va preparar per al dur moment de la creu.

^[1] Benet XVI, Homilia, 15-IV-2006.

^[2] Francesc, Àngelus, 9-I-2022.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, n. 710.

^[4] Benet XVI, Audiència general, 30-XI-2011.