«EL SENYOR volgué fer pujar Elies al cel enmig de la tempesta» (2 Re 2, 1). Era una cosa sabuda, i allà on anaven, tothom deia a Eliseu, que acompanyava el profeta: «Saps que avui el Senyor s’endurà el teu senyor pel damunt del teu cap?» (2 Re 2, 3.5). «Ja ho sé. Calleu» (ibíd.), responia Eliseu, que no se separava del seu mestre. Un dia que van marxar ells dos sols, «van parar-se davant el Jordà. Llavors Elies va agafar el seu mantell, va enrotllar-lo i donà un cop a les aigües, que es van separar a banda i banda, i tots dos van travessar pel mig, a peu eixut. Després de travessar, Elies digué a Eliseu: “Demana què vols que faci per tu abans no sigui endut del teu costat”» (2 Re 2, 7-9).

La separació és imminent. Ara que Eliseu sap que el profeta està a punt de marxar, expressa humilment el desig que aquella presència no l’abandoni completament: «Que jo rebi del teu esperit profètic una doble part, la part de l’hereu» (2 Re 2, 9). No s’atreveix a demanar-ho tot. Eliseu no pretén ser com el seu mestre, però no vol deixar de comptar amb aquella força de Déu. S’hi està bé al costat dels sants, perquè d’alguna manera ens fan el Senyor més proper. «Tota la història de l’Església està marcada per aquests homes i dones que amb la seva fe, amb la seva caritat, amb la seva vida han estat fars per a moltes generacions, i ho són també per a nosaltres. Els sants manifesten de diverses maneres la presència poderosa i transformadora del Ressuscitat».^[1]

«No pensem només en els ja beatificats o canonitzats. L’Esperit Sant vessa santedat per tot arreu, en el poble sant i fidel de Déu (...). M’agrada veure la santedat en el poble de Déu pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen amb un somriure. En aquesta constància per anar endavant dia a dia, veig la santedat de l’Església militant (...). La santedat és el rostre més bell de l’Església».^[2]

«DEMANES una cosa difícil —va respondre Elies a la petició d’Eliseu—. Si em veus mentre soc endut del teu costat, voldrà dir que ho has obtingut» (2 Re 2, 10). «Mentre caminaven tot parlant, un carro de foc tirat per cavalls de foc els va separar l’un de l’altre, i Elies va pujar al cel enmig de la tempesta. Eliseu ho veia i cridava: “Pare meu, pare meu! Carro i guia d’Israel!”. I ja no el va veure més. Llavors Eliseu es va esquinçar el vestit en dos trossos» (2 Re 2, 11).

La sensació que va experimentar Eliseu potser va ser similar a la que van experimentar els deixebles quan Jesús va pujar al cel el dia de l’Ascensió, i, salvant les distàncies, a la dels qui han viscut al costat de persones santes i les han vist marxar. Commou veure com, per exemple, els qui van conèixer sant Josepmaria, han mantingut sempre viu el dolor de la separació i el record agraït dels moments compartits. El beat Àlvar, que va conviure estretament amb ell tants anys, ho explicava així: «El nostre Pare ens havia engendrat a la vida sobrenatural de la vocació divina, ens havia alimentat amb el seu esperit, ens va formar i ens va confirmar en la fe, ens va sostenir amb seguretat quan tot es tornava dubte al nostre voltant, va dirigir els nostres passos, ens va donar l’escalf del seu cor enamorat de Déu, ens va consolar en les penes i va omplir d’alegria el nostre caminar, ens va ensenyar a estimar, va empeltar la nostra debilitat en la seva fortalesa i així va fer possible la nostra lleialtat. Per això, perquè d’aquesta manera vivíem de la seva mateixa vida i com a càrrec seu, quan el Senyor el va cridar a la seva presència definitiva aquell 26 de juny, per un breu instant a més d’un li va poder semblar que tot moria per a nosaltres».^[3] Només un breu instant, el necessari per adonar-se que Déu no abandona els seus.

Eliseu «va recollir el mantell que havia caigut a Elies, va tornar al Jordà i es va aturar a la riba. Amb el mantell que havia caigut a Elies va donar un cop a les aigües, tot dient: “On és el Senyor, el Déu d’Elies?”. Així que va donar el cop a les aigües, aquestes van separar-se a banda i banda i ell pogué travessar pel mig. Els homes del grup de profetes que vivien a Jericó, en veure-ho des de l’altra riba, van exclamar: “L’esperit d’Elies reposa sobre Eliseu”» (2 Re 2, 13-15). I Eliseu va començar la seva activitat, en continuïtat amb la del seu mestre.

L’ACTIVITAT d’Eliseu, tot i que no va ser tan espectacular com la d’Elies, va suposar igualment la manifestació de la presència de Déu al mig del seu poble. Es va caracteritzar pels seus tons peculiars, com una proximitat particular, especialment cap als més necessitats. Malgrat que Eliseu havia demanat dues parts de l’esperit d’Elies, en realitat senzillament passa que l’esperit es manifesta de manera diferent en cada persona. Com va dir Joan Baptista: Déu «dona sense límits l’Esperit» (Jn 3, 34). «Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol (...), que distribueix els seus dons a cadascú tal com ell vol» (1 Co 12, 4.11).

«Tu has de descobrir qui ets i desenvolupar la teva manera pròpia de ser sant, més enllà del que diguin i opinin els altres. Arribar a ser sant és arribar a ser més plenament tu mateix, a ser aquest que Déu volgué somiar i crear, no pas una fotocòpia. La teva vida ha de ser un estímul profètic, que impulsi altres persones, que deixi una marca en aquest món, aquesta marca única que només tu podràs deixar-hi».^[4] El Senyor ens empeny a assumir sense por la nostra missió personalíssima al món i ens impulsa en les vides dels sants. «Es tracta d’una crida perquè cadascun de nosaltres, amb els seus recursos espirituals i intel·lectuals, amb les seves competències professionals o la seva experiència de vida, i també amb els seus límits i defectes, s’esforci per veure les maneres de col·laborar més i millor en la immensa tasca de posar Crist al capdamunt de totes les activitats humanes».^[5]

Nosaltres ens inserim, per la misericòrdia de Déu, en aquesta cadena de gràcia i generositat que recorre la història de la salvació. Podem demanar, amb sant Josepmaria, «que estigui en cadascú l’esperit de Maria».^[6] Així anirem pel món sense por, vivint la nostra aventura divina personal.

^[1] Benet XVI, Audiència, 13.IV.2011.

^[2] Francesc, Gaudete et exsultate, núm. 6-9.

^[3] Beat Àlvar del Portillo, Carta pastoral, 1.VI.1976, núm. 97.

^[4] Francesc, Christus vivit, núm. 162.

^[5] Mons. Fernando Ocáriz, missatge, 7.VII.2017.

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 281.