DURANT un àpat a casa d’un fariseu, Jesús va explicar la paràbola dels convidats al banquet. «Un home que feia una gran festa convidà molta gent. A l'hora del dinar envià el seu criat a dir als convidats: “Veniu, que tot és a punt”» (Lc 14, 16-17). El Senyor fa servir aquest exemple per descriure el Regne de Déu. I una de les seves característiques és precisament la gratuïtat. Aquell home no exigia res per participar en el banquet. Ja estava tot preparat: només calia gaudir de la vetllada. «Aquesta és la vida cristiana, una història d’amor amb Déu, en què el Senyor pren gratuïtament la iniciativa i en què cap de nosaltres no pot vantar-se de tenir la invitació en exclusiva; ningú no és un privilegiat respecte dels altres, però cadascú és un privilegiat davant de Déu. D’aquest amor gratuït, tendre i privilegiat neix i reneix sempre la vida cristiana»^[1].

Aquesta gratuïtat és la que es dona també en les relacions familiars. Un fill no s’ha de merèixer l’amor dels seus pares; tampoc no tindria sentit que provés de saldar el deute que té amb ells per totes les atencions que ha rebut. El pare i la mare l’estimen tal com és, i sempre li oferiran el seu amor, encara que moltes vegades no siguin correspostos. En la nostra relació amb el Senyor passa una cosa semblant. És Déu qui ens busca. No es conforma a tenir una relació, per dir-ho així, de justícia, atenta que cada part compleixi estrictament els seus deures. Ell vol construir amb nosaltres una veritable comunió de vida, basada en l’amor incondicional. Per això manté en tot moment la seva invitació a participar en el banquet del Regne de Déu, fins i tot quan l’hem poguda rebutjar. «A mi, a tu, a cadascun de nosaltres, avui ens diu: “T’estimo i sempre t’estimaré, ets preciós als meus ulls”»^[2]. Al mateix temps, com assenyala el prelat de l’Opus Dei, quan decidim acceptar la seva invitació, els primers beneficiats som nosaltres mateixos. «No som nosaltres els qui li fem un favor: és Déu qui il·lumina la nostra vida i l’omple de sentit»^[3].

MALGRAT la gratuïtat de la invitació, molts van presentar excuses per no assistir al banquet: «He comprat un camp i l'haig d'anar a veure», «he comprat cinc parelles de bous i me'n vaig a provar-les», «m'he casat fa poc i no podré venir» (Lc 14, 18-20). No sembla que aquelles persones menyspreessin aquell sopar. Senzillament, van pensar que aquells assumptes personals mereixien més atenció i que, per tant, justificaven la seva absència. «Així és com es dona l’esquena a l’amor, no pas per maldat, sinó perquè es prefereix allò que és propi: les seguretats, l’autoafirmació, les comoditats… Es prefereix acomodar-se a la butaca dels guanys, dels plaers, d’alguna afició que doni una mica d’alegria, però així s’envelleix de pressa i malament, perquè s’envelleix per dins; quan el cor no s’eixampla, es tanca»^[4].

La lògica del Regne de Déu és diferent de la del món. No és refugiant-nos en les nostres pròpies seguretats com trobarem la felicitat, sinó deixant espai als altres, a les persones que ens conviden a estar amb elles. Si pensem en les experiències més belles de la nostra vida, segurament la majoria hauran estat moments compartits amb algú. Molts esdeveniments hauran estat plens d’alegria i d’il·lusió, i d’altres potser hauran estat més rutinaris o, fins i tot, costosos, però els conservem en la memòria amb afecte perquè ens recorden que hi havia algú al nostre costat que ens acompanyava en aquella situació. Mentre que l’individualisme porta a pensar que la principal manera de ser feliç és disposar de seguretats que protegeixin el nostre espai vital, siguin materials o no —el temps lliure, els diners, l’acumulació de vivències cada vegada més emocionants…—, Jesús ens crida a no tancar-nos i a acceptar les invitacions de les persones que passen pel nostre costat. Com deia sant Josepmaria: «El que cal per aconseguir la felicitat, no és una vida còmoda, sinó un cor enamorat»^[5].

DAVANT el rebuig dels comensals, l’amo de la casa va decidir estendre la invitació a moltes més persones. «Surt de seguida per les places i els carrers de la ciutat —va dir al seu servent— i fes venir els pobres, invàlids, cecs i coixos». I com que encara hi havia lloc, va tornar a adreçar-se al criat: «Ressegueix els camins i els murs de tanca i obliga a venir els qui trobis, fins que s'ompli la casa» (Lc 14, 21-23).

Una altra de les característiques del Regne de Déu és la seva universalitat: ja no hi ha distinció «entre els jueus i els altres pobles, ja que tots tenen el mateix Senyor, generós amb tothom qui l'invoca» (Rm 10, 12). «Déu vol que tothom se salvi —comentava el fundador de l’Opus Dei—: això és una invitació i una responsabilitat que pesen sobre cadascun de nosaltres. L’Església no és un reducte per a privilegiats»^[6].

Jesús no va oferir el seu missatge de salvació només a uns quants. N’és una prova que els apòstols no es van limitar a anunciar l’Evangeli als pobles propers a Israel, sinó que van anar per tot el món aleshores conegut. «¿És que la gran Església és una part minúscula de la terra?^[7]—es preguntava sant Agustí— (...) La gran Església és el món sencer. Vagis on vagis, allí hi ha Crist. Tens com a heretat els confins de la terra; vine, posseeix-la tota amb mi»^[8]. Allà on siguem, també nosaltres podem transmetre a les persones que ens envolten la invitació del Senyor a participar en el seu banquet. Podem demanar a la Mare de Déu que ens doni un cor com el del seu Fill, ple de desigs per la salvació de totes les ànimes.

^[1] Francesc, Homilia, 15-X-2017.

^[2] Francesc, Homilia, 24-XII-2019.

^[3] Mons. Fernando Ocáriz, «Luz para ver, fuerza para querer», ABC, 18-IX-2018.

^[4] Francesc, Homilia, 15-X-2017.

^[5] Sant Josepmaria, Solc, n. 795.

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 263.

^[7] Sant Agustí, Enarrationes in Psalmos, 21, 2, 26 (PL 36, 177).

^[8] Ibíd., 21, 2, 30 (PL 36, 180).