SANT MATEU aplega cinc grans discursos de Jesús al seu Evangeli. Un d’aquests comença amb una pregunta que li fan els seus deixebles: «Qui és el més important en el Regne del Cel?» (Mt 18, 1). El Senyor respon amb un exemple viu: «Va cridar un infant, el posà enmig d'ells i digué: --Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18, 2-3). Davant d’un públic que potser estava intentant guanyar mèrits per tenir una posició privilegiada al costat del Mestre, Crist desmunta tota lògica humana. No són els nostres èxits els que ens asseguren un lloc d’honor al Regne, sinó la lluita per fer-se com nens i acceptar amb humilitat els nostres límits. Els nens viuen abandonats, amb confiança que els adults solucionaran els problemes que apareguin i sense preocupar-se de la seva reputació. Els més petits entenen que la seva veritable riquesa és la que reben de Déu i dels altres.

Si observem com es comporten els nens, podem veure que busquen en primer lloc l’atenció dels adults. «Ells han d’estar al centre, per què? Perquè són orgullosos? No! Perquè necessiten sentir-se protegits. També és necessari que nosaltres posem Jesús al centre de la nostra vida»^[1]. Un nen petit sap que, per si sol, no pot fer res. A mesura que creix, va tenint més independència, i molts, quan arriben a l’adolescència, passen a l’extrem oposat: creuen que són autosuficients i que no necessiten res dels altres. El següent pas de maduresa consisteix a reconèixer que els qui ens envolten tenen molt a aportar-nos: sense ells no seríem la mateixa persona.

A la nostra vida interior hi pot passar alguna cosa de semblant. Aprenem a tractar Déu gràcies als nostres pares, a un catequista o a un sacerdot. Potser pensem que arribarà un moment en què no necessitarem l’ajuda que ens ofereixen els altres. En aquest sentit, sant Josepmaria comentava que els grans errors que cometen els homes «venen sempre de la supèrbia de creure que som grans, autosuficients. En aquests casos, predomina en la persona com una mena d’incapacitat de demanar ajut a qui el pot donar: no tan sols a Déu; a l’amic, al sacerdot. I aquella pobra ànima, aïllada en la seva desgràcia, s’enfonsa en la desorientació»^[2]. Per això el fundador de l'Opus Dei recomanava fomentar el desig de ser com els infants perquè la pròpia vida sigui gran: «Sigueu molts nens! Com més, millor. Us ho diu l’experiència d’aquest sacerdot, que ha hagut d’aixecar-se molts cops de terra al llarg d’aquests trenta-sis anys —que llargs i que curts se m’han fet!—, de procurar complir una Voluntat precisa de Déu. Una cosa m’ha ajudat sempre: que continuo essent un nen, i que em poso contínuament a la falda de la meva Mare i en el Cor de Crist, el meu Senyor»^[3].

SI OBSERVEM de nou com són els nens, podem descobrir un altre aspecte de la seva manera de veure la vida: els encanta jugar. I moltes vegades no es conformen amb passar-s’ho bé amb els de la seva edat, sinó que volen que els seus pares participin en el joc. Això, per a un adult, suposa abandonar la pròpia lògica i tornar a ser petit. «Si volem que s’ho passi bé és necessari entendre què li agrada i no ser egoistes»^[4]. En certa manera, implica deixar de costat les preocupacions personals —probablement molt més urgents que aquest joc— i pensar què espera en aquell moment el fill del seu pare o de la seva mare. Aquesta actitud també la podem tenir amb les persones que hi ha al nostre voltant. Quan tenim un detall de servei o d’afecte amb algú estem seguint la lògica del joc: identifiquem què pot necessitar l’altre i intentem satisfer-ho.

De vegades, efectivament, pot no ser gens fàcil trobar temps per jugar, és a dir, per tenir aquestes atencions amb els altres. Tanmateix, sant Josepmaria considerava que aquestes manifestacions d’afecte tenen una importància decisiva per obtenir la pròpia felicitat i la dels altres. Per això animava els seus fills: «No em sap greu repetir-ho moltes vegades. D’afecte, en necessiten totes les persones, i també en necessitem a l’Obra. Esforceu-vos perquè, sense exageracions de la sensibilitat, augmenti sempre l’afecte cap als vostres germans. Qualsevol cosa d’un altre fill meu ha de ser —de debò!— molt nostra: el dia que visquem com a estranys o com a indiferents, hem matat l’Opus Dei»^[5]. L'esforç de pensar en els qui ens envolten, a més d'omplir-nos d'alegria, ens facilita reconèixer que el Senyor és el primer que juga amb nosaltres. «Només la meva disponibilitat per ajudar el proïsme, per manifestar-li amor, em fa sensible també davant de Déu. Només el servei al proïsme obre els ulls al que Déu fa per mi i al gran amor que em té»^[6].

EN BONA mesura, podem conèixer Déu en aquells que, des d'un punt de vista merament material, sembla que tenen poc a aportar-nos: els nens, els malalts, els ancians… En aquest sentit, sant Josepmaria comentava: els pobres «són el meu millor llibre espiritual i el motiu principal per a les meves pregàries. Em dolen ells, i Crist em dol amb ells. I, perquè em dol, comprenc que l’estimo i que me’ls estimo»^[7]. Des del començament de la seva tasca pastoral, el fundador de l'Opus Dei tenia clara aquesta jerarquia proclamada per Jesús. «Nen. Malalt. En escriure aquestes paraules, no sentiu la temptació de posar-les amb majúscula? És que, per a una ànima enamorada, els nens i els malalts són ell»^[8]. Són paraules que emergeixen després de la seva experiència en l’atenció de persones necessitades al patronat de Santa Isabel, als anys trenta a Madrid.

Cuidar els més febles ens acosta a Nostre Senyor. En primer lloc, perquè tot el que fem per ells és com si ho féssim a Déu mateix: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25, 40). D’alguna manera també ens divinitzem, ja que seguim el mateix estil de vida de Jesús —«no va venir per ser servit, sinó per servir» (Mt 20, 28)—, i ens convertim en els seus ambaixadors, perquè fem arribar a l’altra persona el consol que li dona Déu. A més, ens fa tenir un cor semblant al de Nostre Senyor, que estima sense esperar res a canvi. És cert que potser materialment aquestes persones poden donar-nos poc, però en realitat ens donen el regal més gran: ens mostren el mateix Déu.

«Donar tot el teu amor a algú mai no és garantia que també t'estimaran a tu —comentava santa Teresa de Calcuta—, però no esperis que també t'estimin a tu; només espera que l'amor creixi al cor de l'altra persona, però si no hi creix, sigues feliç perquè ha crescut al teu cor. Hi ha coses que t'encantaria escoltar, que mai no sentiràs de la persona que t'agradaria que te les digués, però no siguis tan sord per no escoltar-les d'aquell que les diu des del seu cor»^[9]. Moltes vegades, el nen, el malalt o la persona gran a qui cuidem no ens mostrarà explícitament el seu agraïment. Novament, ens ofereixen una altra possibilitat per assemblar-nos a Déu, ja que ell també ens dispensa el seu afecte constant, encara que no ens n'adonem. La Verge Maria ens pot ajudar a tenir un cor de mare, que no té por de donar-se a les persones a qui estima.

^[1] Francesc, Audiència, 30-XII-2015.

^[2] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 147.

^[3] Ibíd.

^[4] Francesc, Audiència, 30-XII-2015.

^[5] Sant Josepmaria, AGP, biblioteca, P01, citat a Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 16-II-2023, n. 9.

^[6] Benet XVI, Deus caritas est, núm. 18.

^[7] Sant Josepmaria, Solc, núm. 827.

^[8] Sant Josepmaria, Camí, núm. 419.

^[9] Santa Teresa de Calcuta, Pobre entre los más pobres, Ediciones Paulinas, 2003, p. 31.