JESÚS estava envoltat per la multitud quan, de sobte, algú s'hi va acostar i li va dir: «La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu. Ell li respongué: ¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mt 12, 46-50).

En un primer moment, la reacció de Crist pot semblar freda. Fa la impressió que no fa gaire cas a la seva mare. Tot i això, després li dirigeix el major dels elogis perquè Maria, com ningú, ha complert la voluntat de Déu. Sant Agustí diu que ella va concebre Jesús primer per la fe, i que és benaurada perquè va guardar la veritat abans a la seva ment que al seu si^[1]. L'afirmació és atrevida: Maria és més mare de Crist per la fe que per la natura. Ella va complir la voluntat de Déu quan va acceptar la proposta de l'àngel de ser la mare del Messies. Però no només. Més endavant es van presentar altres ocasions per tornar a acollir els plans divins.

«La Verge no solament digué fiat, sinó que va complir en tot moment aquesta decisió ferma i irrevocable. També nosaltres: quan ens agulloni l’amor de Déu i coneguem allò que Ell vol, ens hem de comprometre a ésser fidels, lleials, i a ésser-ho efectivament»^[2]. Al llarg de la nostra vida tindrem moltes oportunitats per abraçar la voluntat de Déu en allò que és gran i petit. L'actitud de Maria ens mostra que no hi ha res que ens faci més feliços que seguir amb amor i llibertat els plans que el Senyor té pensat per a nosaltres. «Accepta sense por la Voluntat de Déu; formula sense vacil·lacions el propòsit d’edificar, tota la teva vida, amb el que ens ensenya i ens exigeix la nostra fe.

D’aquesta manera, tingues per cert que, també amb penes i fins i tot amb calúmnies, seràs feliç, amb una felicitat que t’impulsarà a estimar els altres, i a fer-los participar de la teva alegria sobrenatural»^[3].

MARIA, amb la seva obediència a la voluntat divina, va desfer els nusos que havia provocat la desobediència d'Eva^[4]. El desig de ser com Déu de la primera dona havia ferit profundament la naturalesa humana. Maria, en confessar-se com a esclava del Senyor, va permetre que Déu es fes home per alliberar-nos de l'esclavatge del pecat. El sí de la Mare de Déu, per tant, va contribuir a donar-nos una nova llibertat.

De vegades, es pot pensar que l'obediència i la llibertat són dues realitats contraposades. Es creu llavors que optar per una anirà sempre en detriment de l'altra. Aquest plantejament seria cert en una relació marcada pel pecat. En aquest cas, obeir els dictats del mal efectivament contribueix a reduir la pròpia llibertat. A poc a poc, un va perdent l'autonomia per triar el bé i se sent incapaç d'obrar per amor. S'actua no tant per un ideal que inspira la pròpia existència i que omple d'alegria, sinó per la força irresistible amb què el pecat es manifesta.

Maria, en canvi, ens ensenya que és possible obeir Déu i ser autènticament lliures. «La llibertat i la donació no es contradiuen: se sostenen mútuament. La llibertat només pot lliurar-se per amor; no concebo cap altra mena de despreniment. No és cap joc de paraules, més o menys encertat. En la donació voluntària, a cada instant d’aquesta dedicació, la llibertat renova l’amor, i renovar-se és ser contínuament jove, generós, capaç de grans ideals i de grans sacrificis»^[5]. Per aquest motiu, com recorda el prelat de l'Opus Dei, l'obediència a Déu, quan es fa per amor, «no només és acte lliure, sinó també un acte alliberador»^[6]: ens desferma dels llaços del pecat i ens permet descobrir el bé que suposa per a la pròpia vida complir la voluntat divina. Aquesta és la felicitat que canta el salmista: «Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig; els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls» (Sl 19, 9).

AL LLARG de la història de la salvació, el Senyor va comunicar la seva voluntat a través de persones ben concretes. Alguns profetes, per exemple, van exhortar els seus contemporanis jueus a abandonar els cultes estrangers per adorar només el Déu d'Israel. David va ser elegit per ser rei d'Israel a través de Samuel, que va rebre del Senyor la indicació d'ungir-lo. També avui Déu «pot fer-nos veure la seva voluntat a través de les persones que ens envolten, revestides de més o menys autoritat, depenent de la instància i del context. Saber que Déu ens pot parlar a través d'altres persones o de successos més o menys corrents, la convicció que podem escoltar-lo, genera en nosaltres una actitud dòcil davant dels seus designis, amagats també en les paraules dels qui ens acompanyen en el camí»^[7].

Certament, això no vol dir que tot consell que rebem sigui infal·lible. «Déu no ens imposa una obediència cega, sinó una obediència intel·ligent»^[8]. I això suposa confrontar allò que ens diuen amb allò que pensem, en un diàleg obert amb l'altra persona, a qui manifestem amb humilitat i confiança el nostre punt de vista. En aquest sentit, el prelat de l'Opus Dei recorda que «els qui tenen autoritat han d'extremar la delicadesa per no imposar innecessàriament els seus criteris, i per evitar que les seves indicacions o consells es puguin interpretar en si mateixos com una expressió diàfana de la voluntat de Déu»^[9].

Hi haurà ocasions en què una persona ens pugui transmetre la voluntat divina perquè ens recorda un precepte dels ensenyaments de la fe catòlica quan, per exemple, tenim la disjuntiva entre un acte pecaminós i un altre que no ho és. Però la major part de les vegades serà més difícil discernir, ja que diverses de les opcions poden ser bones i no sabem quina és la preferible en aquest cas concret: acceptar o rebutjar una feina, comprar o prescindir d'alguna cosa, realitzar o no un determinat pla… objectivitat a parer nostre. Tot i això, aquests consells són una ajuda perquè cadascú prengui amb total llibertat una decisió prudent. La Verge Maria ens podrà ajudar a complir i estimar la voluntat divina en tot moment, sabent que el Senyor és el primer interessat en la nostra pròpia felicitat i és qui fa cada cop més ampla i valuosa la pròpia llibertat.

^[1] Vegeu Sant Agustí, Discurs 72 A, 3. 7-8.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 173.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, núm. 814.

^[4] Cf. Sant Ireneu, Contra les heretgies, III, 22, 4 (PG 7-I, 959-960).

^[5] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 31.

^[6] Monsenyor Fernando Ocáriz, Carta Pastoral, 9 de gener de 2018, núm. 7.

^[7] Monsenyor Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 10 de febrer de 2024, núm. 6.

^[8] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 17.

^[9] Monsenyor Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 10 de febrer de 2024, núm. 7.