LA MULTITUD és una protagonista més en la vida de Jesús. En diverses ocasions llegim que aquelles multituds l’escolten vora el llac de Tiberíades o al vessant d’una muntanya propera, li presenten malalts, es beneficien dels seus miracles o l’aclamen quan s’acosta a Jerusalem. En aquelles concentracions, que de vegades apleguen milers de persones, el Senyor veu cada ànima d’una manera única. La gentada no impedeix que continuï compartint el seu amor amb cada home i cada dona. Els evangelistes fan notar fins i tot com se’n compadia en dirigir la mirada a totes aquelles persones «malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor» (Mt 9, 36).

«L'amor del Crist ens té agafats —va escriure sant Pau—, hem comprès que un ha mort per tots, i això vol dir que tots han mort amb ell» (2 Co 5, 14). Saber que Jesús ha ofert la salvació a cadascun dels homes ens impulsa a endinsar-nos enmig de la multitud per anunciar aquesta bona nova. «Ens urgeix la caritat de Crist —comentava, per la seva banda, sant Josepmaria— per a carregar damunt les nostres espatlles una part d’aquesta tasca divina de rescatar les ànimes (...). D’aquí ve el desig vehement de considerar-nos corredemptors amb Crist, de salvar amb Ell totes les ànimes»^[1], amb el ferm convenciment que el millor apostolat és el nostre propi testimoni d’una vida plena de l’alegria de l’Evangeli.

Diàriament ens creuem amb un gran nombre de persones, a més de les més properes de la nostra família, ja sigui pel carrer, en el transport públic o en la nostra pròpia feina. També a través d’internet i d’altres mitjans de comunicació ens arriben notícies d’altres persones. Totes formen part de la nostra mateixa llar: som fills d’un mateix Pare, habitants d’un mateix món, igualment cridats a assolir la veritable Pàtria. Cada trobada és una ocasió per dirigir-los aquella mateixa mirada de Jesús, pregar per elles, compadir-nos de les seves necessitats i oferir la nostra alegria i la nostra pau.

SANT JOSEPMARIA va destacar en una ocasió que el Senyor té posats els ulls i el cor en la gent, en tots els homes, sense excloure ningú. I afegia: «No se’ns escapa la lliçó que no podem ser intransigents amb les persones. Amb la doctrina, sí. Amb les persones mai, mai! Actuant d’aquesta manera necessàriament serem —aquesta és la nostra vocació— sal i llum, però entre la multitud. De tant en tant ens retirarem a la barca o ens apartarem a una muntanya, amb Jesús; però l’ordinari serà viure i treballar entre la gent, com un més»^[2].

El fet que moltes oracions que resem estiguin compostes en primera persona del plural —nosaltres— està relacionat amb aquest vincle que ens uneix a tots els homes. És significatiu que les dues primeres paraules de l’oració que ens va ensenyar Jesús, quan els apòstols li van preguntar com podien pregar, siguin «Pare» i «nostre». Ens adrecem a Déu, que és Pare de tots els homes, i ho fem juntament amb el mateix Jesús, que és Fill i home com nosaltres, units a tots els homes i dones de la humanitat. I allò que li demanem en aquesta oració no és només una súplica aïllada, sinó quelcom que també presentem en nom dels nostres germans: dona’ns avui el nostre pa, perdona les nostres ofenses, no permetis que caiguem, deslliura’ns del mal...

Ser conscients d’aquesta dimensió del «nosaltres» en tantes oracions pot ser una manera de reforçar els lligams que ens uneixen als altres, de sumar tothom a la nostra pregària. D’aquesta manera, desenvoluparem un amor apassionat pel món, perquè és l’àmbit de la nostra trobada amb Déu i és el nostre camí cap a la santedat. «Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu» (1 Co 3, 22-23), escrivia sant Pau. Davant d’aquesta realitat «ens alegrem amb les alegries dels altres, gaudim de totes les coses bones que ens envolten i ens sentim interpel·lats pels reptes del nostre temps»^[3].

PODEM imaginar que Jesús, quan es retirava a un lloc apartat per pregar, parlaria amb el seu Pare dels rostres que haurien omplert el seu dia: els malalts i necessitats que s’haurien acostat a ell, els apòstols que li haurien manifestat les seves il·lusions i les seves pors, els fariseus que li haurien adreçat preguntes sinceres o menys sinceres... De la mateixa manera, en la nostra oració podem compartir amb Déu els afanys i les inquietuds de les persones que coneixem: familiars, amics, companys de feina... També, fins i tot, d’aquells amb qui potser només hem coincidit fugaçment, dels qui ens han causat alguna contrarietat o dels qui tenim notícia que pateixen. Perquè quan preguem, encara que es tracti d’un diàleg íntim amb Déu, no ens quedem només en els nostres problemes personals; no podem deixar de banda el món en què vivim, els problemes dels altres ocupen també el propi cor, perquè ocupen el de Crist i el de l’Església. Aquesta dimensió de l’oració forma part de la nostra ànima sacerdotal.

«Crist no va passar immune al costat de les misèries del món: cada vegada que percebia una solitud, un dolor del cos o de l’esperit, sentia una forta compassió, com les entranyes d’una mare»^[4]. Per exemple, quan a Naïm una multitud l’envoltava, va saber fixar-se en el dolor d’una vídua que acabava de perdre el seu únic fill (cf. Lc 7, 11-12). Probablement a la llar de Natzaret Jesús hauria estat testimoni de mirades plenes de compassió de Maria i de Josep. No debades, la seva Mare va ser l’única que, enmig del tràfec d’un casament multitudinari, es va adonar que faltava el vi. Segurament se’n va compadir en imaginar el disgust que això causaria als nuvis; per això no va dubtar a avançar-se i acudir al seu Fill perquè actués. Podem demanar a Maria aquesta mateixa mirada, aquest cor atent als dolors dels altres, atent a detectar les necessitats de les persones que ens envolten, per presentar-les amb confiança a Jesús.

^[1] Sant Josepmaria, És Crist que passa, nn. 120-121.

^[2] Sant Josepmaria, En diálogo con el Señor, p. 161.

^[3] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 19-III-2022, n. 7.

^[4] Francesc, Audiència, 13-II-2019.