⁣«QUAN ACAB va saber que era mort, es va aixecar, baixà a la vinya de Nabot de Jizreel i en va prendre possessió» (1 Re 21, 16). Aleshores Déu va enviar el profeta Elies, perquè fes veure al rei la gravetat del seu delicte: «¿¿Has assassinat un home i ara t'apoderes dels seus béns? (...) Al mateix lloc on els gossos han llepat la sang de Nabot lleparan també la teva! Acab va dir a Elies: ¿Així, doncs, m'has trobat, enemic meu?» (1 Re 21, 19-20). En un primer moment, Acab gairebé no reacciona, i considera la denúncia d'aquell profeta com una qüestió personal. Però Elies posa de seguida les coses en el seu veritable pla: «m'has trobat, enemic meu, perquè t'has venut per fer el que ofèn el Senyor». I aquest mal que tu i la teva dona heu comès portarà la desgràcia sobre vosaltres i sobre tots els de casa vostra (cf. 1 Re 21, 21-24).

Acab va reconèixer la veu del Senyor en aquestes paraules del profeta, de manera que «es va esquinçar els vestits, va vestir-se amb roba de sac, dejunava, dormia amb la roba de sac i caminava d'esma» (1 Re 21, 27). Quina diferència entre aquesta tristesa i aquella que, abans, l'havia portat a fer el mal! El seu és un dolor bo, que manifesta penediment, bona voluntat, que agrada a Déu i li permet abocar la seva misericòrdia: «¿Has vist com Acab s'ha humiliat a la meva presència? Ja que s'ha humiliat així, no faré venir aquella desgràcia en vida seva» (1 Re 21, 29).

Commou veure la paciència amb què Déu intervé en la vida d'aquest rei, plena de trobades i desavinences. Veiem com Déu respecta la llibertat dels homes, i com les nostres accions repercuteixen, per a bé o per a mal, en la manera com modelem la nostra vida, en les persones que ens envolten i en el món. «El judici de la consciència porta a assumir la responsabilitat del bé realitzat i del mal comès; si l'home comet el mal, el judici just de la seva consciència n'és testimoni de la veritat universal del bé, així com de la malícia de la seva decisió particular. Però el veredicte de la consciència roman en l'home fins i tot com un signe d'esperança i de misericòrdia. Mentre mostra el mal comès, recorda també el perdó que s'ha de demanar, el bé que cal practicar i les virtuts que s'han de cultivar sempre, com la gràcia de Déu»^[1].

«JA SABEU que es va dir: Estima els altres, però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5, 43-45). Jesús ens anima a aprendre de la misericòrdia de Déu, que descobrim en l'episodi de la vinya de Nabot i en tants altres passatges de l'Escriptura. Déu mai no s'oblida de l'home, per gran que sigui la culpa; busca sempre la conversió de qui s'equivoca, que és la millor manera de restablir una justícia més alta. A més, ens anima a cooperar amb ell en aquesta tasca que, moltes vegades, requereix un canvi de mentalitat per part nostra.

«Penso en els qui estan tancats a la presó. Jesús no se n'ha oblidat, d'ells. Posant la visita als empresonats entre les obres de misericòrdia, ha volgut convidar-nos, abans de res, a no erigir-nos en jutges de ningú. Un cristià està cridat a fer-se càrrec de l'altra persona, perquè qui s'hagi equivocat comprengui el mal comès i torni en si (...). Tothom necessita proximitat i tendresa, perquè la misericòrdia de Déu obra prodigis. Quantes llàgrimes he vist caure per les galtes de reclusos que potser mai no havien plorat en la seva vida; i això només perquè es van sentir acollits i estimats»^[2].

Estem cridats a veure Crist també en aquells qui han estat considerats deutors segons la justícia humana. Sant Josemaría, en considerar aquest mandat del Senyor de trobar-lo en els famolencs, en els assedegats i en els empresonats, comentava que mentre això no passi «vius molt lluny de Déu amb la teva falsa pietat, encara que resis molt»^[3]. Assolir aquesta justícia més alta de Déu, que anhela la conversió de tots perquè estima tothom, té el seu inici en la nostra pròpia conversió. És en el nostre interior on, empesos per la gràcia, podem donar inici a aquesta gran reconciliació.

AQUEST DESITJAR, amb el nostre Pare Déu, la conversió de qui s'equivoca, no s'oposa al desig que es faci justícia. Volem que desaparegui el mal, i que s'anul·lin les seves conseqüències, perquè sigui restablerta la justícia, però sense destruir la persona que l'ha comès. Seguim la lògica de Déu, que «el que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Ez 33, 11). Moguts per aquest exemple, «hem de comprendre tothom, hem de conviure amb tothom, hem de disculpar tothom, hem de perdonar tothom. No direm que allò que és injust és just, que l’ofensa a Déu no és ofensa a Déu, que la maldat és bondat. Però, davant el mal, no contestarem amb un altre mal, sinó amb la doctrina clara i amb l’acció bona: ofegant el mal en l’abundor del bé»^[4].

No és contrari a la misericòrdia el càstig del mal comès, que afavoreix la conversió del qui s'equivoca. El que s'oposa pròpiament a la misericòrdia és l'enveja, aquesta tristesa pel bé aliè que revela la petitesa del cor^[5]. Déu vol que ens alegrem per la conversió del pecador, com s'alegra el pastor que troba l'ovella perduda (cf. Lc 15, 4-7), o el pare pel retorn del fill pròdig (cf. Lc 15, 11-31). Quina meravella compartir l'alegria de Déu per cada petit gest de conversió nostre o de qui ens envolta! «Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat» (Lc 15, 31).

«Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5, 48), ens diu Jesús avui a l'Evangeli. Maria, que és Mirall de justícia i Mare de misericòrdia, ens ajudarà a tenir sempre un cor gran, capaç de compadir i de curar, perquè s'assembli cada vegada més a la perfecció del cor de Déu.

^[1] Sant Joan Pau II, Veritatis splendor, n. 61.

^[2] Francesc, Audiència, 9-XI-2016.

^[3] Sant Josemaría, Solc, n. 744.

^[4] Sant Josemaría, És Crist que passa, n. 182.

^[5] Cfr. Sant Tomàs d'Aquino, S. Th., II-II, q. 30, a. 3, ad 2.