EL SENYOR ens ofereix participar en la missió de portar l’alegria i la pau a cada racó. «Vosaltres sou la sal de la terra (...). Vosaltres sou la llum del món» (Mt 5, 13-14). Ens ha regalat la capacitat d’il·luminar la foscor. També ens permet donar gust a les coses insípides. Aquests efectes no els produïm nosaltres: és Crist qui se serveix de nosaltres com a instruments. «Mentre soc al món, soc la llum del món» (Jn 9, 5), diu just abans de curar un cec. Evidentment, no es tracta d’una aventura fàcil. No ho va ser ni tan sols per a Jesús, que s’hi va entregar amb tota la seva perfecció d’home i de Déu. Potser per això ens ajuda tant donar-li les gràcies per aquesta invitació a omplir de llum el món i de gust les vides de les persones amb les quals convivim, malgrat els nostres errors.
«No penseu que el combat al qual se us crida és de poca importància i que la causa que se us encomana és exigua».[1] És tan decisiva i apassionant que en tot moment volem tenir el seu consell i companyia. Ens interessa, i molt, no fer la nostra voluntat, sinó la seva. Encertar-la amb cada ànima. Sabem bé que no valen les receptes: només ell sap en realitat el que cadascú necessita en aquest moment. Ens envia per difondre la seva llum per totes les situacions i totes les llars. És veritat que de vegades la foscor ens pot fer por, però també tenim l’experiència que una llum, per petita que sigui, pot fer la foscor més habitable. Un llumí encès en una habitació a les fosques no il·lumina gaire, però fins i tot en aquest cas és una referència segura que es veu a distància.
«Fes brillar sobre nosaltres, Senyor, la llum del teu rostre» (Sl 4). Enmig de la foscor que de vegades omple el món, la llum de Crist que reflectim es fa més visible. L’esperança que Déu és amb nosaltres ens empeny a dedicar els nostres millors esforços a aquesta tasca. De vegades ens pot semblar infructuós, però sabem bé que cap llavor no es perd en aquesta sembra divina de pau i alegria.
COMPROVAR les nostres limitacions, de vegades, ens pot empènyer a dubtar de l’eficàcia de la nostra col·laboració amb la missió de l’Esperit Sant. No obstant això, aquests moments ens porten a ancorar la nostra tasca a la roca que és Crist. «Certament, qui creu en Jesús no sempre veu en la vida només el sol, gairebé com si es pogués estalviar sofriments i dificultats; ara bé, sempre té una llum clara que li mostra una via, el camí que condueix a la vida en abundància».[2]
«Omplir de llum el món —deia sant Josepmaria—, ésser sal i llum: així ha descrit el Senyor la missió dels seus deixebles. Portar fins als últims confins de la terra la bona nova de l’amor de Déu. A això hem de dedicar les nostres vides».[3] En aquesta tasca de sembrar al costat de Crist, de vegades ens sembla lent el creixement i escàs el fruit. Però a ell, cada petita oració, cada sacrifici minúscul, li sembla un triomf. La seva set se sadolla amb poc. En té prou amb la més petita excusa per salvar un bandit (cf. Lc 23, 42), per multiplicar la seva gràcia (cf. Mt 14, 19) o per curar una traïció com la de Pere (cf. Mt 26, 75).
Llavors, l’apòstol s’omple de pau i d’audàcia i escolta de llavis de Jesús com la missió no té límits: «Perquè no us envio a dues ciutats, ni a deu, ni a vint; ni tan sols us envio a tota una nació, com en un altre temps vaig enviar els profetes, sinó a la terra i al mar, al món sencer».[4] El que el Senyor espera de nosaltres és que les nostres debilitats no entelin la grandesa de la missió. «El cristià és sal i llum del món, no perquè venci o triomfi, sinó perquè dona testimoni de l’amor de Déu».[5]
«VOSALTRES sou la sal de la terra». La sal és un element que dona gust dels aliments. «Aquesta imatge ens recorda que, pel baptisme, tot el nostre ésser ha estat profundament transformat, perquè ha estat assaonat amb la vida nova que ve de Crist».[6] Però, antigament, la sal també es feia servir per preservar els aliments. Per això, els cristians estem cridats a conservar la fe que hem rebut per transmetre-la als altres.
Una característica que té la sal és que, en la seva dosi justa, no acapara el protagonisme. No diem «que bona que és la sal», sinó «que bo que és aquest menjar». Per això, el deixeble és sal quan «no busca el consentiment i la lloança, sinó que s’esforça per ser una presència humil i constructiva, fidel als ensenyaments de Jesús que va venir al món no per ser servit, sinó per servir».[7]
En aquesta tasca d’assaonar la terra no estem sols. «Jesús ens convida a no tenir por de viure al món (...). El cristià no es pot tancar en si mateix o amagar-se en la seguretat del seu propi recinte».[8] La sal, si és insípida o no s’afegeix a l’aliment, no serveix per a gaire cosa. Per això, li podem demanar a la Mare de Déu que ens ompli de desitjos de transmetre el sabor d’una vida al costat de Crist.
[1] Sant Joan Crisòstom, Homilia 15, 6; BAC 141, 1955, p. 288.
[2] Benet XVI, Vigília d’oració, 24.IX.2011.
[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 147.
[4] Sant Joan Crisòstom, Homilies sobre sant Mateu, 15, 6; BACÍ 141, 1955, p. 287.
[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 100.
[6] Sant Joan Pau II, Missatge per a la XVII Jornada Mundial de la Joventut, 25.VII.2001.
[7] Francesc, Àngelus, 9.II.2020.
[8] Ibídem.