AL CAP DE POC TEMPS d’haver entrat sobre un ase a Jerusalem, Jesús explica la història d’un home que va confiar la seva vinya a uns treballadors perquè la cuidessin. Arribat el moment oportú, l’amo va enviar-hi diversos criats per rebre els fruits que li corresponien. Tanmateix, els vinyaters feien mal i, fins i tot, mataven els servents que anaven apareixent. En veure com havien anat les coses, el propietari va decidir enviar-hi el seu fill com a últim recurs, pensant que a ell el respectarien. «Però aquells vinyaters es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu. vinga, matem-lo i l’heretat serà nostra”. L’agafaren, doncs, el van matar i el van llençar fora de la vinya» (Mc 12, 7-8).

Amb aquesta paràbola, Jesús narra la seva història i prediu el que està a punt de passar. D’alguna manera, es vol avançar al que viuran internament els seus oients d’aquí a pocs dies: en la disjuntiva entre reconèixer el veritable hereu i el seu regnat o no fer-ho. De fet, els escribes i fariseus comencen ràpidament a assaltar-lo amb preguntes per saber si qui els relatava aquella paràbola era el Messies. Tot i que nosaltres, en la distància de tants anys, sapiguem clarament que aquelles paraules de Jesús es referien a si mateix, encara ens podem plantejar el fons de la qüestió: Quina rellevància té Crist en la meva vida? És el Messies que m’evita qualsevol idolatria o, en realitat, potser inconscientment tinc un altre ordre de prioritats que l’acaben llançant «fora de la vinya»?

«Si algú ens pregunta “qui és Jesucrist”, nosaltres segurament direm el que hem après a catequesi, que ha vingut a salvar el món, direm la veritable doctrina de Jesús: és el Salvador del món, el Fill del Pare, Déu, home, el que recitem en el Credo. (...) Una mica més difícil serà respondre a la pregunta: “És veritat, però, per a tu, qui és Jesucrist?”».^[1]

POT SER QUE el gran error dels vinyaters hagi estat pretendre que el terreny era seu. Es van voler apropiar d’allò que el propietari, ple de confiança, els havia lliurat perquè ho cuidessin. Tanmateix, al seu cap no es podia treballar per a un altre, sinó que ambicionaven el domini d’allò que ja havien començat a conrear, cobejaven una autonomia total en les poques coses que tenien sota la seva custòdia. Desitjosos que allò els pertanyés, no van dubtar a fer servir la violència que fos necessària per aconseguir l’anhelada possessió.

Tot i que al principi l’estratègia semblava que conduïa a l’èxit, Jesús anuncia amb certa duresa el final que els esperarà: «Què farà l’amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquells vinyaters i donarà la vinya a uns altres» (Mc 12, 9). A més de no arribar a dominar la hisenda, els vinyaters perdran una cosa molt més important; perdran, en realitat, allò de què pretenien gaudir: la vida. En un sentit espiritual, la seva decisió expressa cap a on condueix el desig enverinat de voler-se quedar al marge de la llar de Jesús: ens priva de la fecunditat que prové de la unió vital amb ell. «Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s’asseca com les sarments» (Jn 15, 5-6).

«Si deixem que Crist regni en la nostra ànima —deia sant Josepmaria—, no ens convertirem en dominadors, serem servidors de tots els homes. Servei. Com m’agrada aquest mot! Servir el meu Rei i, per Ell, tothom que ha estat redimit amb la seva sang. Si els cristians sabéssim servir!».^[2] El servei no és una negació dels nostres interessos. Si en descobrim el poder veritable, ens adonarem que Déu, en realitat, vol que gaudim de la vinya.

JESÚS assenyala que l’amo, després d’haver-se deslliurat dels vinyaters, «donarà la vinya a uns altres» (Mc 12, 9). Atesa la mala experiència, potser el més assenyat hauria estat esperar una mica, o bé ocupar-se de la gestió ell mateix amb alguns familiars i amics propers. Tanmateix, continua confiant que altres persones podran cuidar bé de la seva vinya. La traïció que va patir per part d’aquells vinyaters no li va fer perdre l’esperança.

Per les paraules de Jesús, comprenem que Déu actua d’una manera similar. De vegades no arribem a prendre les millors decisions amb la vinya que ens ha lliurat; i malgrat tot, ell renova la seva confiança en nosaltres. Encara que puguem ser inestables en els mateixos desitjos i accions, ell sempre és fidel, ens espera dia rere dia, passi el que passi: el seu amor no disminueix. La història de l’Església és plena de sants que, al començament de les seves vides, s’assemblaven a aquests vinyaters en algun aspecte. Sant Pau, per exemple, es dedicava a perseguir cristians i estava convençut de la seva causa. Però quan va reconèixer que Jesús era l’autèntic propietari de la hisenda, va passar a ser un dels apòstols que difondria amb més fecunditat el seu evangeli: va escollir convertir-se en un veritable treballador de la seva vinya.

Saber que Déu confia en nosaltres dona força a la nostra esperança. Quan notem que el pecat pretén aconseguir el control de la vinya, ens podem refugiar en la fidelitat del Senyor. Ell manté sempre la seva promesa d’amor infinit: no «comptem només amb les nostres pobres forces, sinó amb la força i el poder del Senyor».^[3] La Mare de Déu ens ajudarà a unir els nostres afanys al gran projecte de servir el seu Fill en la vinya a la qual ens ha cridat.

^[1] Francesc, Homilia, 25.X.2018.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 182.

^[3] Mons. Xavier Echevarría, Carta pastoral, 28.XI.1995, núm. 11.