JAIRE és un home important a la ciutat. La gent li té respecte i estimació. Avui, però, és potser el dia més trist de la seva vida: acaba de veure morir la seva filla. Ella patia des de feia algun temps una malaltia que, malgrat tots els tractaments aplicats, no havia pogut guarir. El desenllaç, per a molts, era més que previsible. Mentre arriba la gent a casa seva per donar l’últim adeu a la petita, Jaire s’adona que encara no està tot perdut. Ha sentit parlar d’un home que fa miracles: segurament ell pot fer-hi alguna cosa. Així doncs, decidit, surt a buscar-lo. En trobar-lo, es prostra i, amb to suplicant, li diu: «La meva filla s'acaba de morir. Vine a imposar-li la mà i viurà» (Mt 9, 18).

Hi ha un abisme de pena i un altre d’esperança en la frase breu i contundent d’aquell magistrat. La tremenda notícia inicial —«la meva filla s’acaba de morir»— va seguida d’un prec que, en realitat, sembla gairebé un mandat: «Vine a imposar-li la mà». Es tracta d’una súplica urgent que neix de la fe, de la confiança en l’omnipotència de Jesús. Per això tanca la seva petició amb una certesa: «i viurà». Aquests tres acords de l’oració de Jaire poden ser també un model per a la nostra. Aquell home va desafiar el sentit comú quan va interpel·lar el Senyor, i ho va fer perquè estava convençut que el miracle era possible.

«Totes les coses tenen el seu temps —comentava en una ocasió sant Josepmaria—. El Senyor coneix perfectament les nostres necessitats, però vol que li demanem amb aquella insistència dels personatges de l’Evangeli»^[1]. Jesús es degué commoure en sentir aquella súplica plena de fe de Jaire. Per això es va aixecar i, juntament amb els seus deixebles, es va dirigir a casa d’aquell home. No sabem ben bé fins a quin punt el Senyor és sensible davant els nostres problemes i davant les peticions que li presentem; sí que podem tenir la certesa que els coneix millor que nosaltres mateixos. Tanmateix, ha volgut deixar-nos participar de les seves obres mitjançant la nostra oració de petició, a més que demanar a Déu augmenta la nostra fe i ens introdueix a poc a poc en el misteri de la voluntat divina.

MENTRE Jesús es dirigia a casa de Jaire, s’hi va acostar discretament una dona malalta. Sant Mateu precisa que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. En tot aquest temps, ella també havia gastat tots els seus diners per trobar una cura, sense cap resultat. En contemplar l’escena, sembla raonable pensar que havia acudit moltes vegades a Déu, demanant una solució. En aquesta ocasió, va intuir que Jesús podia concedir-li allò que tant desitjava i, «se li va acostar per darrere i li tocà la borla del mantell, perquè pensava: “Només que li pugui tocar el mantell, ja em curaré”» (Mt 9, 20-21).

El Senyor, en notar la força que havia sortit d’ell, «es girà i, en veure-la, digué: “Coratge, filla, la teva fe t'ha salvat”» (Mt 9, 22). Aquella dona, al contrari de Jaire, no s’havia atrevit a presentar la seva petició. Potser la malaltia que patia li provocava vergonya, i no se sentia amb forces per explicar davant de tots els presents el mal que sofria. En canvi, va fer un gest que, humanament, no semblava tenir gaire sentit, però que manifestava una fe agosarada: tocar el mantell de Jesús. I allò que tots els tractaments de l’època no havien pogut resoldre, ho va fer un acte de fe atrevit i discret.

«D’això comprenem que en el camí del Senyor hi són admesos tots: ningú no s’ha de sentir un intrús o algú que no hi té dret. Per accedir al seu cor, al cor de Jesús, només hi ha un requisit: sentir-se necessitat de guariment i confiar-se a ell»^[2]. ¿Quines són les meves malalties interiors, aquelles que, com l’hemorroïssa, potser no m’atreveixo ni tan sols a pensar o exterioritzar? ¿Crec que Déu té prou força per guarir-me, si és que això és el millor per a mi? La filla de Jaire i aquesta dona són una mostra més que el Senyor no ha vingut pels justos, sinó pels pecadors (cf. Lc 5, 32).

QUAN Jesús va arribar a casa de Jaire, «veié els flautistes i l'aldarull de la gent». Adreçant-se a tots els presents, els digué: «Aparteu-vos: la noia no és morta, sinó que dorm». L’evangelista recull quina va ser la reacció de la multitud: «se'n burlaven» (Mt 9, 24). Probablement Jaire es devia sentir desanimat en sentir aquelles riallades. En el seu interior potser en un primer moment pensaria que, efectivament, la situació no tenia gaire sentit: la seva filla havia mort i no hi havia res a fer. Però ràpidament tornaria a renovar la seva fe i a perseverar en la seva petició. Va decidir secundar les paraules del Mestre: va fer sortir tots els convidats, va fer entrar Jesús a l’habitació de la seva filla i ell, prenent-la de la mà, va obrar el miracle: «la noia (...) va aixecar-se» (Mt 9, 25).

De vegades, quan fem una petició al Senyor, podem experimentar, com Jaire, moments de desesperança. Veiem que la nostra súplica no té fruits immediats i que, fins i tot, altres persones no es prenen seriosament la nostra fe. Però Déu compta moltes vegades amb la confiança perseverant en els nostres precs perquè sap millor que nosaltres com ens enforteix aquest esforç, com es purifica el nostre cor en aquesta esperança. De fet, moltes vegades aquest serà el veritable miracle, potser menys vistós però més profund. D’aquí que una característica de l’oració sigui la tenacitat. «Déu és més pacient que nosaltres, i qui truca amb fe i perseverança a la porta del seu cor no queda decebut. Déu sempre respon. Sempre. El nostre Pare sap prou bé què necessitem; la insistència no serveix per informar-lo o convèncer-lo, sinó per alimentar en nosaltres el desig i l’espera»^[3].

Tant Jaire com la dona malalta ens mostren el camí cap al cor del Senyor: una oració de petició insistent i humil. L’home ho fa de manera explícita i clara; la dona, d’una manera discreta però agosarada. Tots dos conquereixen Jesús amb el reconeixement de la seva necessitat, la seva audàcia i la seva fe. La Mare de Déu ens podrà ajudar a presentar així les nostres súpliques al seu Fill.

^[1] Sant Josepmaria, Apunts presos en una reunió de família, 2-I-1971.

^[2] Francesc, Àngelus, 1-VII-2018.

^[3] Francesc, Audiència, 11-XI-2020.