PER AQUELL TEMPS, Acab, rei d’Israel, havent sortit victoriós d'una campanya militar difícil, enfront del rei de Síria. Déu, després de guiar-lo a través d'un profeta, li va donar la victòria. Però una vegada obtinguda, Acab va decidir actuar pel seu compte, sense comptar amb Déu. Després de ser recriminat per aquesta conducta, «el rei d'Israel, irritat i contrariat» (1 Re 20, 43). No entén que el seu desassossec es deu al fet de viure lluny de Déu, i intenta remeiar la seva tristesa satisfent els seus capricis. Després d'aquest episodi, la Sagrada Escriptura ens explica també que «Nabot de Jizreel tenia una vinya a Jizreel, al costat del palau d'Acab, rei de Samaria. Acab va parlar així a Nabot: “Cedeix-me la teva vinya. Com que és al costat del meu palau, em servirà d'hort. Te la canviaré per una de millor, o, si ho prefereixes, et pagaré en metàl·lic el seu preu”» (1 Re 21, 1-2). Nabot es va negar a lliurar l'heretat dels seus pares, com exigia la Llei de Moisès, i, una altra vegada, «quan Acab va sentir que Nabot de Jizreel li responia: «No et vull cedir l'heretat dels meus pares», se'n tornà a casa seva irritat i contrariat. Es va posar al damunt del llit, es girà de cara a la paret i no volia menjar» (1 Re 21, 4). Novament, Acab no ho entén. Li sembla incomprensible la conducta de Nabot, home recte, que es regeix per unes conviccions més profundes, que no estan a mercè de la mudança de la utilitat o del plaer superficials.

«Nabot era feliç –diu sant Ambrosi– perquè, tot i ser pobre i feble davant la prepotència del rei, era tan ric en els seus sentiments i en la seva religiositat que no va acceptar els diners del rei a canvi de la vinya heretada dels seus pares. En canvi, Acab era un miserable, fins i tot al seu propi judici»^[1]. Nabot apareix com un home lliure, sencer; mentre Acab, amb tot el seu poder, ens posa davant dels ulls la imatge, que de vegades pot ser la nostra, de l'home que es deixa portar per les circumstàncies, sense cap altre nord que l'estat d'ànim o el caprici del moment. «La dignitat humana demana, per tant, que l'home obri segons una elecció conscient i lliure, és a dir, mogut i induït per una convicció interna personal i no sota la pressió d'un cec impuls interior o de la mera coacció externa»^[2]. Si era preciosa la vinya de Nabot, més ho era la seva ànima. Havia cultivat bé la seva llibertat, mirant d'unir-se a Déu amb tot el seu cor i produint com a fruits saborosos les virtuts que fan feliç l'home.

QUINA DIFERÈNCIA hi ha amb les virtuts de l'home just, especialment la prudència, quan les comparem com la determinació i l'astúcia de Jezabel, dona d'Acab! També ella s'avergonyeix de la falta de caràcter del seu marit, de manera que desplega els seus talents per fer-li aconseguir la vinya de Nabot. «Va escriure unes cartes en nom d'Acab, les va segellar amb el segell del rei i les va enviar als ancians i als notables de la ciutat on vivia Nabot. En aquelles cartes deia: “Convoqueu un dejuni de desgreuge i feu seure Nabot al mig de l'assemblea. Acareu-lo amb dos homes sense escrúpols que testifiquin contra ell i diguin: Nabot ha blasfemat contra Déu i contra el rei. Després traieu-lo fora i apedregueu-lo fins que mori» (1 Re 21, 8-10). Quan hagueren complert les ordres, Jezabel «va dir a Acab: “Aixeca't i ves a prendre possessió de la vinya que Nabot de Jizreel no et volia cedir a cap preu. Nabot ja no viu: ha mort”» (1 Re 21, 15).

Crida l'atenció el caràcter d'aquesta dona que va manar eliminar els profetes d'Israel, va fer témer i va posar en fuga el mateix Elies, va arrossegar el seu marit i tot el poble al culte de Baal. Jezabel es mou amb precisió i sang freda entre els plecs de la llei, teixeix un estratagema net que li permet perpetrar aquell crim sense tacar les seves mans ni les del seu marit. Però aquesta injustícia ens ensenya que ni l'astúcia és prudència, ni la seva determinació és fortalesa, ni el seu autodomini és temprança. Tancada a la veritat de Déu, Jezabel es desentén de la justícia, i posa les qualitats al servei dels seus propis capricis, causant la infelicitat pròpia i la de qui l'envolta.

Aquesta prudència que es desentén de Déu sol ser coneguda com la «prudència de la carn». Al contrari, «la veritable prudència és la que està atenta a les insinuacions de Déu i, estant així a les escoltes, rep en l’ànima promeses i realitats de salvació [...] Per la prudència l’home és audaç, sense insensatesa; no excusa, per raons ocultes de comoditat, l’esforç necessari per viure plenament segons els designis de Déu. La temprança del prudent no és insensibilitat ni misantropia; la seva justícia no és duresa; la seva paciència no és servilisme»^[3].

DAVANT D'UNA conducta com la d'Acab i Jezabel amb Nabot, podem experimentar indignació i desitjar que es faci justícia. Per això, ens poden sorprendre les paraules de Jesús a l'Evangeli: «No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dona-li també el mantell. Dona a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar» (Mt 5, 39-40.42).

No cal suavitzar les paraules del Senyor. En efecte, Jesús ens anima a viure amb una llibertat immensa, pròpia de qui té en Déu el seu tresor, i amb ell, ho posseeix tot. Una persona així està disposada a cedir qualsevol cosa pel bé dels altres. I això no és incompatible amb la justícia, aquesta virtut que es caracteritza, precisament, per procurar el bé de l'altre. No hi ha res més lluny de la justícia que aquesta caricatura que la pinta com una virtut egoista, preocupada només per protegir i reivindicar allò propi. La primera paraula de la justícia no és meu, sinó teu. Sant Tomàs d'Aquino assegura que és la virtut que ens obre al proïsme i ens fa descobrir en ell una persona, empenyent-nos a procurar el seu bé activament^[4].

Nabot era just perquè estimava la llei de Déu, font de la més elevada justícia, i l'heretat dels seus pares, que havia de conservar per als seus fills; i les va defensar del caprici il·legítim d'un rei. Al final, encara que no ho sembli a primera vista, hi va sortir guanyant, «perquè és millor patir fent el bé, si Déu ho volia així, que no fent el mal» (cf. 1 Pe 3, 17). Així exhortava repetides vegades l'apòstol Pere els primers cristians, posant-los sempre com a model Jesús, que va donar la seva vida per nosaltres. En la mort de Crist cobren el seu ple sentit la mort de Nabot i tota injustícia. Santa Maria, que es va formar en la millor tradició del poble d'Israel, ens ajudarà a tenir un cor savi, que trobi en l'adhesió a Déu el seu delit, i es desbordi amb els altres en obres de justícia plenes de caritat.

^[1] Sant Ambrosi, De officiis, 2, 5.17.

^[2] Concili Vaticà II, Gaudium et spes, n. 17.

^[3] Sant Josemaría, Amics de Déu, n. 87.

^[4] Cfr. Sant Tomàs d'Aquino, S. Th. II-II, q. 58, a. 2, co.