EN EL SERMÓ de la muntanya, sant Lluc presenta un esbós del deixeble de Crist recollint les paraules del Senyor: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l'altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t'ho hagin pres» (Lc 6, 27-30). Es tracta d’un missatge exigent. Com a cristians, som cridats a seguir les petjades del Mestre, que «va passar fent el bé (...) perquè Déu era amb ell» (Ac 10, 38). Som sal de la terra i llum del món (cf. Mt 5, 13-14), enviats a donar un testimoni de vida cristiana des d’on som «fins a l'extrem de la terra» (Ac 1, 8), ficats en les realitats del món com la sal i el llevat: no es veuen, però es noten.

Els primers cristians van mirar de fer seves aquestes ensenyances del Senyor. «Els cristians no es distingeixen dels altres homes —va escriure un d’ells al segle II— ni pel lloc on viuen, ni per la seva llengua, ni pels seus costums; no tenen ciutats pròpies, ni utilitzen un parlar insòlit, ni porten un gènere de vida diferent (…) Viuen en ciutats gregues i bàrbares, segons els va tocar en sort, segueixen els costums dels habitants del país, tant en el vestir com en tot el seu estil de vida i, tanmateix, donen mostres d’un tenor de vida admirable i, a judici de tots, increïble»^[1].

Avui, com aleshores, «l'univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament» (Rm 8, 19), el testimoni de la nostra vida cristiana, alhora senzilla i admirable. Som «Fills de Déu. —Portadors de l’única flama capaç d’il·luminar els camins terrenals de les ànimes, de l’únic fulgor, en el qual no hi podrà haver mai foscors, penombres ni ombres. —El Senyor se serveix de nosaltres com de torxes, perquè aquella llum il·lumini... De nosaltres depèn que molts no es mantinguin en tenebres, sinó que caminin per sendes que menen fins a la vida eterna»^[2].

EL MÓN anhela el testimoni dels fills de Déu perquè en ell es realitza l’aspiració més íntima de tot ésser humà. Jesús ho sap, perquè «ha penetrat, d’una manera única i irrepetible, en el misteri de l’home i ha entrat en el seu cor»^[3]. Per això pot afirmar que allò que ens demana no és, en realitat, res extraordinari, perquè respon a la vocació originària de l’ésser humà, manifestada en la veu de la seva consciència. Així s’entén que Crist sintetitzi tot aquell discurs tan exigent en una senzilla regla d’or: «Feu als altres allò que voleu que ells us facin» (Lc 6, 31).

Al capdavall, es tracta senzillament de respondre a la vocació a l’amor. Tota la llei es resumeix en el doble manament de l’amor a Déu i al proïsme (cf. Mt 22, 37-40), i el manament del Senyor és que ens estimem els uns als altres com ell ens ha estimat. Per l’amor el món ens reconeix com a deixebles del Mestre (cf. Jn 13, 34-35), perquè això va ser precisament el que va marcar el seu pas per la terra: ell ens va estimar fins a l’extrem de donar la vida per cadascun de nosaltres.

Per il·lustrar les conseqüències pràctiques d’aquesta ensenyança, Jesús continua el seu discurs: «Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen. Si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors. (...) Però vosaltres heu d'estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos» (Lc 6, 33-35). Aquest és el testimoni autèntic dels fills de Déu que el món està esperant, precisament avui, ara: un amor que no entén de barreres, que s’obre a totes les persones que ens envolten. «Aquesta és l’hora de l’amor! —va proclamar Lleó XIV a la missa d’inici del seu pontificat—. La caritat de Déu, que ens fa germans entre nosaltres, és el cor de l’Evangeli»^[4].

ÉS POSSIBLE estimar com Jesús ens demana? Potser experimentem sovint la dificultat d’estimar com ell: amb la seva paciència infinita, amb la seva misericòrdia sense límits… Lògicament, si ens recolzéssim únicament en les nostres forces, tindríem motius més que suficients per desanimar-nos. Tanmateix, és ell mateix qui ens ajuda: comparteix generosament el seu amor amb nosaltres, vessant-lo en els nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant (cf. Rm 5, 5). «Ell ens ha estimat primer i continua estimant-nos primer; per això, nosaltres també podem correspondre amb l’amor. Déu no ens imposa un sentiment que no puguem suscitar en nosaltres mateixos. Ell ens estima i ens fa veure i experimentar el seu amor, i d’aquest “abans” de Déu pot néixer també en nosaltres l’amor com a resposta»^[5].

Per això, quan notem que el nostre cor es resisteix a estimar com el Senyor ens demana, podem viure amb la confiança que ell és el primer a estimar-nos: «El seu amor sempre ens precedeix, ens acompanya i roman al nostre costat malgrat els nostres pecats»^[6]. És molt alliberador viure abandonats en l’amor de Déu, rebent el seu amor infinit i donant-lo a mans plenes. Saber que no ens hem de preocupar de jutjar, perquè qui jutja és el Senyor (cf. 1 Co 4, 4); que sempre tenim la possibilitat de perdonar «amb la plena llibertat de l’amor»^[7]; que podem estar sempre alegres i fer amb alegria fins i tot allò que no ens agrada, perquè tot ho podem fer per amor.

Viure així, a més, ens omple d’una esperança segura: «No judiqueu —ens diu Jesús—, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet» (Lc 6, 37-38). És a dir, si al llarg de la nostra vida han estat l’amor, la misericòrdia i la generositat els que han marcat les relacions amb els altres, el Senyor ens jutjarà de la mateixa manera. Podem demanar a la Mare de Déu que ens obtingui un amor gran i ens ajudi a imitar Jesús, per donar en el món el testimoni dels fills de Déu.

^[1] Carta a Diognet, cap. 5-6 (Funk 1, 317-321).

^[2] Sant Josepmaria, Forja, n. 1.

^[3] Sant Joan Pau II, Enc. Redemptor hominis, n. 8.

^[4] Lleó XIV, Homilia 18-V-2025.

^[5] Benet XVI, Enc. Deus caritas est, n. 17.

^[6] Francesc, Carta Ap. Misericordia et Misera, n. 5.

^[7] Sant Josepmaria, Via Crucis, X estació.