JESÚS sap que necessitem descansar. Per això, en una ocasió va dir als apòstols: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. (Mt 11, 28). El mateix Déu va experimentar el cansament i, per tant, la necessitat de recuperar les forces. A sant Josepmaria li agradava contemplar aquest aspecte de la humanitat del Senyor: Quan ens cansem —a la feina, a l’estudi, a la tasca apostòlica—, quan vegem l’horitzó enfosquit, aleshores, els ulls envers Crist: envers Jesús bo, envers Jesús cansat, envers Jesús famolenc i assedegat. I com us feu entendre, Senyor! Com us feu estimar!^[1]

Durant els períodes d’intensa activitat, Jesús animaria els deixebles a no deixar-se endur per l’activisme, a no jutjar-ho tot en termes d’utilitat, a no pensar que tot depèn del que fan: anar d’un lloc a un altre amb presses, estar sempre enfeinats... D’aquí neix la invitació a descansar, però no de qualsevol manera, sinó acudint a ell. «No es tracta només de descans físic, sinó també de descans del cor. Perquè no n’hi ha prou amb “desconnectar”; cal descansar de debò. I això, com es fa? Per fer-ho, cal tornar al cor de les coses: aturar-se, fer silenci, pregar».^[2]

Pot passar, fins i tot, que la pressió per ser productius només des d’un punt de vista humà es traslladi també als períodes de descans. Volem fer tantes coses durant aquest temps que, al final, podem acabar encara més esgotats que abans. Potser hi ha persones que, en canvi, tendeixen a buscar un descans en el sentit oposat, procurant no organitzar més que allò imprescindible. En qualsevol cas, Jesús proposa un descans que porta a mirar, amb recolliment, el nostre cor en la seva presència per fer reviure els ideals que mouen el nostre dia a dia. Aquest silenci «és capaç d’obrir un espai interior en el més profund de nosaltres mateixos, perquè hi habiti Déu, perquè la seva Paraula romangui en nosaltres, perquè l’amor a ell arreli en la nostra ment i en el nostre cor, i animi la nostra vida»^[3]. I aquest descans és al nostre abast en qualsevol moment de l’any.

HI HA MOMENTS de la vida que poden resultar especialment desgastadors. Normalment això passa quan, a les exigències habituals del dia a dia, se n’afegeixen d’altres de més extraordinàries que també requereixen el nostre temps i dedicació: la malaltia d’un ésser estimat, el naixement d’un nou fill, projectes complexos que cal enllestir, un contratemps econòmic... Tot això, si s’allarga, fa necessari protegir espais de descans, encara que siguin petits, per evitar que el desgast es converteixi en un problema més gran: fer esport, llegir, escoltar música, dedicar temps a una afició, gaudir de la companyia dels altres, etc.

Una bona manera de descansar és aprendre a no esgotar-se. Per això, de vegades caldrà deixar temporalment en mans d’altres la primera línia d’alguna tasca, encara que ens pugui costar. Això no implica manca d’esforç: significa, simplement, reconèixer els propis límits i, també, de vegades, desprendre’s una mica dels resultats de la nostra feina. Déu vol que ens consumim per amor, no que ens desgastem fins al punt que l’amor s’apagui per l’ensorrament de l’edifici, com passa amb la casa construïda sobre la sorra (cf. Mt 7, 24-27). Escrivia sant Josepmaria: «Decaïment físic. –Estàs... enfonsat. –Descansa. Atura aquesta activitat exterior. –Consulta el metge. Obeeix i no et preocupis. –Ben aviat reprendràs la teva vida i, si ets fidel, els teus apostolats en sortiran enfortits»^[4].

«No deixis per demà el que puguis fer avui», aconsella la saviesa popular. Tot i que aquesta dita té la seva part de veritat, perquè ens convida a ser diligents i a no ajornar les nostres tasques, també convé llegir-la a l’inrevés: «Deixa per demà el que no puguis fer avui». És a dir, no carreguis avui més del que pots fer. El llibre del Siràcida també expressa aquesta màxima: «Fill meu, no t’ocupis de massa afers; si t’hi emboliques, no en sortiràs indemne; per més que corris, no els atraparàs, i encara que fugis, no te’n podràs escapar» (Sir 11, 10). En aquest sentit, sant Josepmaria també comentava:

«A mi sempre em queden coses per a l’endemà. Hem d’arribar a la nit, després d’un dia ple de feina, amb tasca de sobres per a la jornada següent. Hem d’arribar a la nit carregats, com els ruquets de Déu»^[5].

UN DELS signes més freqüents del cansament és que les limitacions del nostre caràcter solen fer-se més evidents. D’alguna manera, és com si les defenses de la nostra personalitat es debilitessin i actuéssim d’una manera que potser pot sorprendre els altres. Per exemple, una persona que acostuma a ser optimista de sobte reacciona amb certa apatia, o algú que habitualment és mansuet respon amb una brusquedat que no és habitual.

En aquests moments, en què la vista s’ennuvola una mica, una mà amiga ens pot ajudar a conèixer-nos i a llegir els signes del cansament, per poder descansar abans d’arribar a l’esgotament. Sant Josepmaria aconsellava així una persona que passava per situacions d’aquest tipus: ¿Que tant se te’n dona tot? —No et vulguis enganyar. Ara mateix, si jo et demanés per persones i per empreses en les quals, per Déu, hi vas posar l’ànima, m’hauries de respondre, enèrgicament!, amb l’interès de qui parla de cosa pròpia.

No és que tant se te’n doni tot: és que no ets incansable..., i necessites més temps per a tu: temps que serà també per a les teves obres, perquè, al capdavall, tu ets l’instrument.^[6]

Una mostra d’amistat és ajudar els altres, ensenyar-los amb simpatia —sense condescendència, posant-se al seu costat— a dir que no a certes peticions, sense carregar-se per això de remordiments; a descartar projectes que se’ls puguin acudir, si no és realista dur-los a terme; a aplicar la proporcionalitat i deixar potser algunes coses menys acabades del que voldrien; a veure que, més enllà del que tenen entre mans en aquell moment o dels nous fronts que se’ls acudeixen, hi ha el deure de recuperar forces. Podem demanar a la Verge Maria que sapiguem descansar i fer descansar els altres, per poder viure així amb l’alegria de servir el seu Fill.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 201.

^[2] Francesc, Àngelus, 18-VII-2021.

^[3] Benet XVI, Audiència, 7-III-2012.

^[4] Sant Josepmaria, Camí, n. 706.

^[5] Sant Josepmaria, Carta 14, n. 10.

^[6] Sant Josepmaria, Camí, n. 723.