UNA de les característiques que va marcar la vida dels apòstols va ser experimentar el lliurament generós de Jesús a cada persona, sense exigir res a canvi. «De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc» (Mt 10, 8), els havia dit. Se sentien afortunats d’haver compartit tant de temps amb Jesús i d’haver acollit la crida a difondre el seu Evangeli per tot el món. No era una cosa merescuda, ni una cosa que s’haguessin guanyat a base d’esforç: va ser, senzillament, un do gratuït que Déu els havia regalat.

També la vida dels primers cristians va estar caracteritzada per aquesta gratuïtat. Tenien «un sol cor i una sola ànima» (Ac 4, 32), cosa que els portava a estar pendents els uns dels altres. No dubtaven a posar a disposició les seves pròpies possessions per vetllar per les necessitats de l’Església i dels més pobres. Tots desitjaven col·laborar amb qui ho necessités, perquè ara tots eren apòstols: amb la pròpia vida lliurada, amb l’hospitalitat, amb ajudes materials, o posant-se al servei dels qui organitzaven aquella primera evangelització, com els companys de viatge de sant Pau.

Aquesta mateixa imatge es dibuixa també en l’Església d’avui. Laics, sacerdots i religiosos que viuen per recordar-nos, amb el seu testimoni o amb els sagraments, que Déu viu entre els homes. Malalts i ancians que, en nom de tots, uneixen les seves molèsties i limitacions al sofriment del Senyor. Homes i dones que, amb la seva generositat, contribueixen a cuidar els més necessitats. Pares i mares de família que fan de la seva llar una escola d’amor, com la de la Sagrada Família, per millorar tota la societat. Cadascú, des del seu lloc, mira d’encarnar la missió a la qual Déu l’ha cridat, i desitja comunicar gratuïtament el do que ha rebut sense merèixer-lo.

LA LÒGICA DE la gratuïtat que va viure Crist és present en qualsevol relació d’amistat. Difícilment podria ser considerada amiga una persona que porta el compte de tot el que ha fet per algú, per poder exigir a canvi una contraprestació. Forjar una bona amistat comporta «molt de temps de parlar, d’estar junts, de conèixer-se»^[1], sense preocupar-se gaire pel que un dona o rep. Per això és tot el contrari de l’egoisme: busca sempre en primer lloc el bé de l’altre, és sensible a les seves necessitats. «Un propòsit ferm en l’amistat —apuntava sant Josepmaria—: que en el meu pensament, en la meva paraula, en les meves obres pel que fa al proïsme ―sigui qui sigui―, no em comporti com fins ara: és a dir, que no deixi mai de practicar la caritat, que no doni mai pas dins la meva ànima a la indiferència»^[2].

És propi de l’amistat donar a l’altre el millor que tenim; això és el que a un bon amic o a una bona amiga l’il·lusiona naturalment. Algú que ha experimentat el contacte autèntic amb Crist sap que el do més preciós que té és precisament aquest: haver conegut Jesús. Per això, l’apostolat no és una cosa forçada, sinó natural, manifestació de l’afecte que tenim envers l’altra persona, sent conscients de la seva situació concreta. Per això «l’amistat és apostolat; l’amistat és un diàleg, en el qual donem i rebem llum; en el qual sorgeixen projectes en un obrir-se horitzons mutu; en el qual ens alegrem per les coses bones i ens ajudem en les difícils; en el qual ens ho passem bé, perquè Déu ens vol contents»^[3]. Ens podem preguntar: com cuido els meus amics? Són les meves amistats veritables espais en què dono i rebo l’amor de Crist a través dels altres? És la meva experiència de Déu el més valuós que puc compartir amb les persones que més estimo?

ELS APÒSTOLS no es van conformar a anunciar l’Evangeli als més propers. Havien rebut de Jesús el mandat de difondre’l per tot el món, però podem suposar que fins i tot abans ja sentien aquesta necessitat. Un missatge tan crucial per a la pròpia vida, un esdeveniment que canviava el sentit de l’existència, no podia limitar-se als territoris pròxims a Israel.

Sant Pau, durant els seus viatges, experimentava com el seu cor s’encenia a mesura que percebia la set de Déu al seu voltant. A Atenes, mentre esperava els seus companys, explica sant Lluc que «s'indignava de veure la ciutat plena d'ídols» (Ac 17, 16). Es va adreçar en primer lloc —com solia fer— a la sinagoga. Però no n’hi havia prou, i tan aviat com va poder va anar també a l’àgora, fins que els mateixos atenencs li van demanar que s’adrecés a tots per exposar «aquesta doctrina nova que tu ensenyes» (Ac 17, 19).

També al nostre voltant trobem moltes persones que tenen set d’un Déu que no coneixen. Tots, d’una manera més o menys velada, busquem Déu, portem dins aquesta nostàlgia del nostre Pare del cel. Amb el testimoni d’una vida plena de l’alegria de l’Evangeli podem manifestar Crist a través de l’exercici de les nostres pròpies tasques^[4]. En aquest sentit, sant Josepmaria descrivia l’apostolat de les seves filles i dels seus fills com «una injecció intravenosa en el torrent circulatori de la societat»^[5]: a la fàbrica, al laboratori, al taller, a la pròpia casa, a les petites i grans ciutats… En tots aquests llocs podem mostrar el rostre del Senyor mitjançant l’amistat sincera. La Mare de Déu ens ajudarà a tenir el mateix desig dels apòstols de fer arribar l’Evangeli a totes les persones que ens envolten.

^[1] Francesc, Entrevista, 13-IX-2015.

^[2] Sant Josepmaria, Solc, n. 748.

^[3] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018, n. 14.

^[4] Cf. Concili Vaticà II, Const. dogm. Lumen gentium, n. 31.

^[5] Sant Josepmaria, Instrucción, 19-III-1934, n. 42.