EN LLEGIR els Actes dels apòstols, crida l’atenció el nombre elevat de col·laboradors que van acompanyar sant Pau al llarg de la seva vida. L’apòstol de la gent va saber trobar suport en els altres, va estar obert a treballar amb els altres, sense fer-ho tot ell sol. «Sant Pau no actua com un “solista”, com un individu aïllat, sinó juntament amb aquests col·laboradors en el “nosaltres” de l’Església. Aquest “jo” de Pau no és un “jo” aïllat, sinó un “jo” en el “nosaltres” de l’Església, en el “nosaltres” de la fe apostòlica».^[1]

Entre els companys més propers, exercint un paper particularment important, destaca la figura de sant Bernabé. Es tracta d’un jueu de la tribu de Leví, oriünd de Xipre. Va ser un dels primers que van abraçar la fe en Jerusalem, després de la resurrecció de Jesús. Per alleujar les necessitats dels més necessitats, va vendre un camp i va lliurar els diners als apòstols (cf. Act 4, 37). Aquesta manifestació de generositat no va ser un fet aïllat, sinó una cosa constant, que es va estendre a tota la seva vida.

Quan arriben notícies a Jerusalem de la bona acollida que l’Evangeli ha tingut a Antioquia de Síria, els apòstols hi van enviar Bernabé. «Tan bon punt Bernabé hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, se’n va alegrar i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit» (Act 11, 23). Més tard, va sortir cap a Tars a la cerca de Saule; el va trobar i va anar amb ell a Antioquia. «Enviats per l’Esperit Sant» (Act 13, 4) van treballar junts en l’evangelització d’aquesta important ciutat durant tot un any, i va ser allà on per primera vegada van anomenar «cristians» els deixebles. Posteriorment, va acompanyar sant Pau en el seu primer viatge missioner, recorrent les regions de Xipre i l’Àsia Menor, a l’actual Turquia (cf. Act 13-14). Van patir, «amb valentia» (Act 13, 46), moltes dificultats pel Senyor. Tanmateix, gràcies a sant Bernabé, «la paraula del Senyor s’estenia per tota la regió» (Act 13, 49).

BERNABÉ és descrit com «un home bo i ple de l’Esperit Sant i de fe» (Act 11, 24). A la seva vida, des de les seves primeres experiències apostòliques fins a la seva mort, va ser un testimoni incansable de l’Evangeli. El seu afany apostòlic sorgia del mandat de Crist que escoltem el dia de la seva festa: «Pel camí prediqueu dient: “El Regne del cel és a prop”. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis (...). No us emporteu cap moneda: ni d’or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin» (Mt 10, 7-10).

La vida de Bernabé va estar carregada d’una activitat intensa, perquè en aquesta missió va trobar el sentit de la seva vida. Va treballar per l’evangeli amb tota generositat, com el Senyor havia demanat als seus deixebles: «De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc» (Mt 10, 8). Segons expliquen els Actes dels Apòstols, Déu beneïa els seus passos amb fruits abundants: així per exemple, després de la seva predicació a Antioquia, «molta gent fou guanyada per al Senyor» (Act 11, 24). La confiança en Déu sostenia tot el seu treball. A la seva festa, la litúrgia posa a les nostres orelles una súplica a Déu perquè ens concedeixi «anunciar fidelment amb la paraula i amb les obres l’Evangeli que ell [Bernabé] va proclamar amb valentia» (Oració col·lecta).

Sant Josepmaria escriu: «Jo et diré quins són els tresors de l’home sobre la terra perquè no els malbaratis: fam, set, calor, fred, dolor, deshonor, pobresa, soledat, traïció, calúmnia, presó... ».^[2] En l’aventura de Pau i Bernabé van ser molt freqüents aquests tresors. «Si bé aquesta missió ens reclama una donació generosa, seria un error entendre-la com una heroica tasca personal (...). En qualsevol forma d’evangelització el primat és sempre de Déu, que ha volgut cridar-nos a col·laborar amb Ell i impulsar-nos amb la força del seu Esperit (...). Aquesta convicció ens permet conservar l’alegria enmig d’una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida del tot. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot».^[3]

PAU I BERNABÉ van tenir a l’inici del segon viatge missioner un desacord, a causa de Marc, un jove cristià. Bernabé el volia portar amb ell, però Pau s’hi negava, perquè Marc els havia abandonat durant el viatge anterior (cf. Act 13, 13; 15, 36-40). A partir d’aquesta diferència, els seus camins es van separar. Bernabé, amb Marc, es va dirigir a Xipre (cf. Act 15, 39), mentre que Pau va seguir el viatge sense ells.

Efectivament, entre els sants també hi pot haver desacords. És normal que uns tinguin opinions o sensibilitats diferents dels altres. «Els sants no han caigut del cel. Són homes com nosaltres, fins i tot amb problemes complicats. La santedat no consisteix a no equivocar-se o a no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar i, sobretot, amb la capacitat de reconciliació i de perdó (...). Per tant, el que ens fa sants no és el fet de no haver-nos equivocat mai, sinó la capacitat de perdó i reconciliació».^[4]

L’ambient dels primers cristians, en el qual va viure sant Bernabé, pot ser un model per a nosaltres, per la seva clara convicció que l’Evangeli il·lumina vides molt diverses entre si. Es comprèn que sant Josepmaria hagi tingut els ulls posats en aquestes primeres comunitats. Per això, «la diversitat que existeix i que existirà sempre entre els membres de l’Opus Dei és (...) una manifestació de bon esperit, de vida neta, de respecte a l’opció legítima de cadascú».^[5] Podem demanar a Déu, per intercessió de santa Maria, el fervor apostòlic de sant Bernabé i la gràcia per vivificar ambients cristians com ho van fer aquells primers deixebles.

Tots els cristians servim l’Evangeli disposant dels dons que Déu ens ha atorgat i segons la nostra vocació personal. Per ser sempre fidels tenim l’auxili de la nostra Mare del Cel, Reina dels Apòstols. A Ella li demanem que no ens abandoni mai.

^[1] Benet XVI, Audiència, 31.I.2007.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, núm. 194.

^[3] Francesc, Evangelii Gaudium. núm. 12.

^[4] Benet XVI, Audiència, 31.I.2007.

^[5] Sant Josepmaria, Converses, núm. 38.