«CAP ULL NO HA vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home somia allò que Déu té preparat per als qui l'estimen.» (1Co 2,9). No hi ha paraules per expressar la plenitud de felicitat que el Senyor vol comunicar a l’ésser humà. Com expliquen les primeres paraules del Catecisme de l’Església: «Déu, infinitament perfecte i benaurat en ell mateix, en un designi de pura bondat ha creat lliurement l’home per fer-lo partícip de la seva vida benaurada»^[1].

Com que no troba paraules amb què expressar aquesta benaurança a la qual Déu ens crida, la Sagrada Escriptura recorre a imatges que ens poden ajudar a intuir-la. El profeta Isaïes, en la primera lectura de la Missa, ens parla d’un esplèndid banquet que «el Senyor de l'univers oferirà a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes: de plats gustosos i suculents, de vins selectes i clarificats.». En aquest convit, «farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix (...) engolirà per sempre la mort (...) eixugarà totes les llàgrimes» (Is 25, 6-8).

Abundància, visió cara a cara, pau, consol, plenitud d’una vida sense fi. Aquest és el destí que ens espera, «el premi al qual Déu ens crida des de dalt per Crist Jesús» (Fl 3, 14). «A l’hora de la temptació pensa en l’Amor que t’espera al cel: fomenta la virtut de l’esperança, que no és pas falta de generositat» ^[2]; és recordar que «Perquè no tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de venir» (He 13, 14), casa nostra, on ens espera el nostre Pare Déu. «El cristianisme no anuncia només una certa salvació de l’ànima en un més enllà imprecís, en què tot allò que en aquest món ens ha estat preciós i estimat quedaria esborrat, sinó que promet la vida eterna, “la vida del món futur”: res del que per a nosaltres és valuós i estimat no es corromprà, sinó que trobarà la seva plenitud en Déu»^[3].

JESÚS reprèn la imatge del banquet preparat per Déu per a tots els pobles, però hi afegeix un matís: el Senyor vol comptar amb nosaltres per fer arribar a totes les persones la invitació a aquest gran banquet. És a dir, vol que compartim amb tothom la nostra esperança, que arribem al cel acompanyats de moltes persones. Al mateix temps, ens adverteix d’un obstacle que potser podem trobar en el compliment d’aquesta missió: el rebuig. «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar» (Mt 22, 2).

Davant la primera negativa, el Senyor demana als seus servents que tinguin paciència, que expliquin amb més detall als convidats la meravella que els espera i la il·lusió que té el Senyor perquè participin de la seva festa (cf. Mt 22, 3-4); «Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar» (Mt 22, 5-6).

En aquest relat es percep la tristesa del Senyor davant l’experiència del rebuig per part dels homes, un rebuig que va des de la freda indiferència fins a l’oposició violenta. Però el Senyor no es desanima en el seu desig de fer feliç l’ésser humà, i ens demana que tampoc nosaltres no ens rendim: «Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu» (Mt 22, 9).

En lloc de cancel·lar el banquet o limitar-se a obsequiar només els seus parents o amics més propers, estén la seva crida a tothom, sense excepció, perquè «vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1Tm 2, 4). «A la barca de l’Església hi ha d’haver lloc per a tothom: tots els batejats estan cridats a pujar-hi i a tirar les xarxes, comprometent-se personalment en l’anunci de l’Evangeli. (...) A nosaltres, com a Església, se’ns ha confiat la tasca de submergir-nos en les aigües d’aquest mar tirant la xarxa de l’Evangeli, sense assenyalar amb el dit, sense acusar, sinó portant a les persones del nostre temps una proposta de vida, la de Jesús: portar-los l’acolliment de l’Evangeli, convidar-los a la festa»^[4].

ALGUNS dels convidats rebutgen el seu lloc en el banquet perquè ja estan ocupats en altres assumptes; prefereixen saciar-se a la seva manera, amb allò que els proporciona un benestar relatiu. Un altre, en canvi, assisteix al banquet amb un clar desig de saciar-se, però és rebutjat per no haver-s’hi presentat amb el vestit adequat; és a dir, no està preparat per assaborir allò que el Senyor havia preparat.

«Sé viure enmig de privacions - diu Sant Pau en la segona lectura- i sé viure en l'abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l'abundor i a passar necessitat» (Fl 4, 12). Si l’apòstol pot dir això és perquè ha fet l’experiència de deixar-se alimentar per Déu; per això afirma que tot ho pot en aquell que li dona forces (cf. Fl 4, 13) i pot animar amb una certesa segura els filipencs: «El meu Déu satisfarà totes les vostres necessitats segons la mesura de la seva riquesa, donant-vos la glòria en Jesucrist.» (Fl 4, 19).

El cel serà deixar-se alimentar per Déu en el banquet que ens ha preparat. Però, per poder-ne gaudir, cal aprendre a assaborir les coses del Senyor, evitant els succedanis que atrofien el nostre desig. «Pensa com n’és de grat a Déu nostre Senyor l’encens que en honor seu es crema; pensa també en el poc que valen les coses de la terra, que tot just comencen ja s’acaben...

En canvi, un gran Amor t’espera al Cel: sense traïcions, sense enganys: ¡tot l’amor, tota la bellesa, tota la grandesa, tota la ciència...! I sense embafar: et satisfarà sense atipar-te»^[5].

La Mare de Déu presidirà, juntament amb el seu Fill, el banquet definitiu. A ella li podem demanar que ens ensenyi a assaborir l’aliment que Déu ens dona i que ens sostingui en la nostra missió d’atreure moltes altres ànimes a la festa del cel.

^[1] Catecisme de l’Església catòlica, n. 1.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 139.

^[3] Benet XVI, Homilia, 15-VIII-2010.

^[4] Francesc, Homilia, 2-VIII-2023.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, n. 995.