EN UNA OCASIÓ, un doctor de la llei planteja a Jesús una qüestió sobre la relació entre la vida eterna i l’amor a Déu i al proïsme. Sap bé que la llei de Moisès mana això últim, però existia una discussió sobre qui mereixia ser considerat «proïsme», i si aquella distinció coincidia amb la pertinença al poble escollit. Jesús aprofita aquest diàleg per parlar d’un amor que no coneix distincions, i ho fa a través de la paràbola del bon samarità.

La història comença amb un home que, en baixar de Jerusalem a Jericó, cau en mans d’uns saltejadors que el deixen mig mort. Quan un sacerdot i un levita el troben pel camí, passen sense aturar-se, potser per no contaminar-se amb la seva sang; van anteposar aquesta norma, vinculada amb el culte, al gran manament de Déu, que sobretot vol misericòrdia i no sacrifici (cf. Mt 9, 13).

Pot fer la impressió que, a l’interior d’aquell sacerdot o d’aquell levita, aquesta norma i la cura lògica d’un ferit fossin realitats enfrontades. Potser van pensar: «O trio tenir cura del culte a Déu o bé m’ocupo d’aquesta persona». Tanmateix, quan deixem que l’amor del Senyor i als altres informi tota la nostra vida, aquests dilemes desapareixen: «La caritat, en veritat, ens purifica del nostre egoisme; enderroca les muralles del nostre aïllament; obre els ulls i fa descobrir el proïsme que és al nostre costat, el que és lluny i tota la humanitat»^[1]. En definitiva, ens fa veure que precisament tenint cura d’aquesta persona donem culte a Déu: «Si jo no m’acosto a aquell home, a aquella dona, a aquell infant, a aquell ancià o aquella anciana que pateix, no m’acosto a Déu»^[2].

JESÚS convida el doctor de la llei a sortir dels seus esquemes, i presenta com a heroi de la paràbola un home samarità. Els samaritans eren un grup apartat de la religió oficial, lluny de la puresa que envoltava el poble escollit, especialment els qui rendien culte al temple. Les accions amb què el samarità entra en escena són les mateixes que les dels altres dos viatgers: passa pel camí i veu l’home malferit. Però la seva reacció és totalment diferent: «Es va commoure profundament» (Lc 10, 33) i va sentir «un raig de compassió que li arribà a l’ànima»^[3].

Potser els oients de la paràbola es van sorprendre en sentir que va ser un samarità qui es va compadir; tal vegada creien poder predir com actuaria un d’ells en aquesta situació. Però Jesús vol mostrar que no hem de reduir la realitat als nostres propis models ni encasellar les persones. De fet, l’Evangeli ens presenta almenys dues interaccions de Crist amb samaritans: un leprós que és model d’agraïment a Déu (cf. Lc 17, 11-19), i una dona que, en trobar-se amb l’aigua viva de Jesús, es transforma en apòstol (cf. Jn 4, 7-30).

Quan mirem els altres sense prejudicis aprenem a estimar-los tal com són, a més d’enriquir-nos amb els seus dons. Imitem així l’amor de Crist, que sempre mira tot el bé de què som capaços. Com deia sant Josepmaria: «La fe —la magnitud del do de l’amor de Déu— ha fet que s’empetiteixin fins a desaparèixer totes les diferències, totes les barreres: ja no hi ha distinció de jueu ni de grec; ni d’esclau ni de lliure; ni d’home ni de dona: “perquè tots sou una sola cosa en Crist Jesús” (Ga 3, 28). Aquest saber-se i estimar-se de fet com a germans, per damunt de les diferències de raça, de condició social, de cultura, d’ideologia, és essencial al cristianisme»^[4].

LA REACCIÓ del samarità del relat no es va quedar només en un bon sentiment de compassió. Al contrari, es va posar mans a l’obra: «S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: “—Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més”» (Lc 10, 34-35).

El samarità ens mostra que l’amor es manifesta en allò concret, en grans i petits gestos. A través d’ells expressem la nostra voluntat d’ajudar en les necessitats de l’altre i de fer amable la vida dels qui ens envolten. Sant Josepmaria ens convidava a concretar el nostre amor, perquè no quedi només en paraules, sinó que prengui cos i es faci tangible en les obres: «Expliquen d’una ànima que, quan li deia al Senyor en l’oració: “Jesús, t’estimo”, va sentir aquesta resposta del cel: “Obres són amors i no bones raons”. Pensa si potser no et mereixes tu també aquest retret afectuós»^[5].

Acabada la paràbola, Jesús fa una pregunta al doctor de la llei: «Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». I el doctor respon: «El qui el va tractar amb amor» (Lc 10, 36-37). Podem demanar a Maria que faci més sensible el nostre cor, i que ens obtingui la promptitud per posar-nos mans a l’obra: només aleshores serem veritablement «proïsmes».

^[1] Sant Joan Pau II, Missatge per a la Quaresma, 1986.

^[2] Francesc, Audiència general, 27-IV-2016.

^[3] Joseph Ratzinger / Benet XVI, Jesús de Natzaret, vol I, p. 238.

^[4] Sant Josepmaria, “Las riquezas de la fe”, 2-XI-1969.

^[5] Sant Josepmaria, Camí, n. 933.