MENTRE Jesús passejava pel Temple, se li van apropar algunes autoritats jueves i li van preguntar: «Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l’ha donada, aquesta autoritat?» (Mc 11, 28). En efecte, molts l’han vist expulsar dimonis, multiplicar pans i ressuscitar morts només amb la seva paraula. I no només això: també s’han adonat que els seus ensenyaments aconsegueixen congregar multituds i sintonitzar amb la gent. Per això volen saber amb quina potestat fa aquesta mena de prodigis.

L’autoritat de Jesús no és principalment humana, sinó divina: és el seu Pare Déu que l’ha ungit. Per això rebutja en tot moment qualsevol intent de proclamar-lo com a rei terrenal, encara que tot li pertanyi. No persegueix l’èxit o la lloança quan obra miracles i ensenya: només es mou pel desig de compartir l’amistat divina amb cada persona, i busca complir així la voluntat del seu Pare. I aquesta és, d’alguna manera, la clau de la seva autoritat.

L’estil del Senyor contrasta amb el dels escribes i doctors de la Llei. Ells ensenyaven des de la càtedra, però en molts casos no s’interessaven per la gent. Imposaven deures insuportables, però no els assumien. «En canvi, l’ensenyament de Jesús provoca sorpresa, moviment del cor, perquè el que dona autoritat és precisament la proximitat, i Jesús s’apropava a la gent, i per això comprenia els seus problemes, dolors i pecats».^[1] Els fariseus havien perdut autoritat perquè s’havien allunyat de Déu i dels altres. Podem demanar al Senyor que sapiguem conrear aquesta doble proximitat amb ell i amb la gent, perquè també Déu ens pugui ungir amb la seva autoritat, que es manifesta en la capacitat de compartir el que és més valuós: l’amistat divina.

L’AUTORITAT de Jesús no segueix una lògica humana de poder. No s’imposa, no es fa respectar a través de demostracions de força, sinó que conquereix per la delicadesa del seu amor. Especialment per als més propers com els apòstols, el Senyor no era només algú que feia miracles sorprenents i pronunciava grans discursos, sinó que era un Mestre que els estimava amb tot el cor. Ells eren testimonis de l’afecte que els manifestava dia a dia en forma de petits detalls, del temps que els dedicava i, quan era necessari, de les correccions que els feia amb afecte. No en va, abans de pujar al cel els va dir: «A vosaltres us he dit amics » (Jn 15, 15).

Va ser aquesta confiança, confirmada per l’enviament de l’Esperit Sant en Pentecosta, la que va fer d’aquells homes columnes de l’Església. Jesús hi va entaular una relació que va anar creixent fins a obrir-los de bat a bat el seu cor. Evidentment, coneixeria les limitacions i els defectes de cadascun, però la confiança que va dipositar en ells els va fer descobrir les seves potencialitats, potser latents per les seves inseguretats o per la por del fracàs. Saber que Crist els havia elegit, que els coneixia millor que ningú i que malgrat tot hi volia confiar, els va impulsar a tirar endavant la seva aventura per tot el món, per predicar l’Evangeli de Jesús.

«Déu moltes vegades se serveix d’una amistat autèntica per dur a terme la seva obra salvadora»,^[2] comenta el prelat de l’Opus Dei. Quan hi ha un clima de confiança, no hi ha por que algú vegi les nostres debilitats i lluites o que conegui les nostres il·lusions i projectes: qui ens estima ens ajudarà a evitar que els nostres límits es converteixin en barreres. Per construir aquesta relació, convé no quedar-se sols, dins dels límits de la nostra existència, sinó comprendre que val la pena anar a trobar qui ens pot ajudar amb la seva amistat. La confiança crida a la confiança, i fins i tot el risc de ser ferits per una altra persona no és comparable amb el guany que suposa aprendre a estimar i a deixar-se estimar, ja que Déu ens assegura la seva presència a través de l’amistat cristiana.

JESÚS va fer el primer pas per guanyar-se el cor dels apòstols. I ells van respondre obrint-lo de bat a bat, compartint amb ell tot el que tenien dins. Aquesta relació del Senyor amb els seus deixebles va inspirar sant Josepmaria a escriure aquell punt de Camí: «M’has escrit: “Pregar és parlar amb Déu. Però, de què?” —De què? D’Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos, ambicions nobles, preocupacions diàries..., febleses!: i accions de gràcies i peticions: i Amor i desgreuge. En dues paraules: conèixer-lo i conèixer-te: “tractar-se!”».^[3]

A mesura que tractem una persona ens anem mostrant tal com som. Encara que en un primer moment potser ens refugiem en unes màscares, aquestes tendiran a desaparèixer si l’amistat és autèntica i es construeix amb confiança des de la veritat de cadascú. Quelcom similar passa amb Jesús. Ell ens ofereix una amistat única i sincera, i alhora compta amb la nostra llibertat perquè el deixem entrar en la part més íntima i valuosa de la nostra ànima. Així, a poc a poc, amb l’oració i el tracte amb ell, li podem mostrar cada àmbit de la nostra vida, tant aquells que donen raó dels nostres desitjos més nobles com aquells més complexos i foscos, que de vegades amenacen d’esfondrar la nostra esperança. Jesús sempre respon a la nostra confiança il·luminant aquesta realitat amb una mirada plena d’optimisme que ens porta a donar el millor de nosaltres mateixos.

Les mares són expertes a conèixer els seus fills amb una certesa i una profunditat admirables. Fa l’efecte que per a elles no hi ha màscares que dissimulin la manera de ser o l’estat d’ànim dels seus fills. Amb la seva saviesa, transformen la seva mirada en paraules que encoratgen, que ofereixen un camí, que tornen la confiança amb suavitat i tendresa. Maria, la nostra Mare del cel, sap quines són les nostres pors i les nostres il·lusions. Ella, com va fer a Canà, ens mostra el camí cap al seu Fill perquè li obrim de bat a bat el nostre cor.

^[1] Francesc, Homilia, 9.I.2018.

^[2] Mons. F. Ocáriz, Carta pastoral, 1.XI.2019, núm. 5.

^[3] Sant Josepmaria, Camí, núm. 91.