EN SORTIR Jesús de Jericó, envoltat dels seus deixebles i d’un bon nombre de gent, un cec anomenat Bartimeu està «assegut vora el camí», demanant almoina (Mc 10, 46). Acostumat potser a un ambient més tranquil, a Bartimeu li crida l’atenció l’enrenou que hi ha al lloc. No hi pot veure res, però podem imaginar el que escolta: el tumult de la multitud que s’apropa, les passes a la sorra, les queixes dels que li diuen que deixi lliure el camí i una infinitat de detalls que ha après a percebre a través de l’oïda arran de la seva ceguesa. Encara que se senti limitat, es manté obert a la realitat: el seu cor és sensible i no deixa de buscar. Després d’esbrinar que el causant de l’agitació és Jesús de Natzaret, no dubta a començar a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi» (Mc 10, 47). Reacciona amb un clamor que no només és una petició de misericòrdia, sinó també una confessió: ell va sentir “Jesús de Natzaret”, però el proclama com a “Fill de David”, avançant-se a les aclamacions de la gent quan el Senyor devia entrar a Jerusalem. Es comprova que els seus sentits interns d’alguna manera estaven preparats per reconèixer el Mestre.

Les paraules de Bartimeu, tanmateix, no van ser ben rebudes pels presents: «Tothom el renyava perquè callés» (Mc 10, 48). Desconeixem per què la gent no volia que obrís la boca. Potser suposaven que aquell cec l’únic que volia era una mica d’almoina, o potser creien que el Mestre no tenia temps per perdre amb algú com ell. Malgrat tot el que li retreien, Bartimeu no es va deixar arrossegar per l’ambient. Sabia que el Messies esperat estava passant per davant seu i no podia deixar escapar aquesta oportunitat. «No et venen ganes de cridar, a tu, que també estàs parat a la vora del camí, d’aquest camí de la vida, que és tan curta; a tu, que et falta llum; a tu, que necessites més gràcies per a decidir-te a cercar la santedat? No sents la urgència de clamar: “Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi?”. Quina jaculatòria tan bonica, perquè la repeteixis sovint!».^[1]

LA REACCIÓ de Jesús devia sorprendre els seus acompanyants: es va aturar i va manar que el cridessin. Acaba de sentir una súplica plena de fe i vol parlar amb aquell home, tenir-lo a prop, escoltar-lo, saber què vol. Tots els seus sentits es dirigeixen cap a Bartimeu. Quan les persones que l’envoltaven pretenien fer callar el cec, el Senyor va respondre cridant-lo: no el molesta que li demanem ajuda, perquè ha vingut precisament per salvar-nos, per guarir els nostres sentits amb els seus.

Mentrestant, Bartimeu, que no havia deixat de cridar, va sentir unes paraules que van encendre la seva esperança: «Coratge! Aixeca’t, que et crida» (Mc 10, 49). La seva insistència ja ha donat un primer fruit, i no és el de la curació de la seva ceguesa. «Una tremolor s’apodera del cor, perquè s’adona que és mirat per la Llum, per la llum càlida que ens convida a no quedar-nos tancats en la nostra fosca ceguesa. La presència propera de Jesús permet sentir que, lluny d’ell, ens falta quelcom important. Ens fa sentir necessitats de salvació, i això és l’inici de la curació del cor».^[2]

Quan va sentir que el Mestre el cridava, Bartimeu va actuar amb decisió: «...llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús» (Mc 10, 50). Aquell mantell no era només l’única possessió del cec: era casa seva, el lloc on es posava a dormir per passar la nit o el refugi en què es protegia del mal temps. Però davant de la crida del Senyor va saber reconèixer el que veritablement importa. «No oblidis —comentava sant Josepmaria— que per poder arribar fins a Crist, cal el sacrifici; llençar tot allò que destorba».^[3] Encara que sembli que Bartimeu cometia una bogeria, en renunciar al poc que tenia, en el fons estava fent el més assenyat: apropar-se a aquell que li pot tornar el mantell de la seva humanitat, que havia quedat esquinçat per la seva ceguesa. En la persona de Jesús, Bartimeu troba la seva nova llar, el seu nou refugi que guarirà la seva humanitat ferida. Per la gràcia dels sagraments, el mateix Jesús renova aquest oferiment. En aquesta mediació de l’Església, tornem a sentir aquestes paraules: «Coratge! Aixeca’t, que et crida» (Mc 10, 49).

QUAN Bartimeu es troba cara a cara amb Jesús, el Mestre li pregunta: «Què vols que faci per tu?» (Mc 10, 51). La fe del cec podia haver vacil·lat en diversos moments de la seva vida i potser encara era feble, sense saber-ho bé. «És evident el que vull —podia haver pensat—. Si aquest home és el Messies ho hauria de saber...». Però Bartimeu no hi dona tantes voltes i respon amb senzillesa: «Rabuni, fes que hi vegi» (Mc 10, 51).

Jesucrist escolta la petició del cec i no la rebutja. Havia desitjat acollir la seva debilitat, però amb més intensitat sembla que volia rebre aquest acte de fe en la seva capacitat per curar-lo i en reconèixer qui era. «Jesús li digué: “Ves, la teva fe t’ha salvat”. A l’instant hi veié» (Mc 10, 52). Amb aquestes paraules, Jesús interpreta amb autoritat la conducta de Bartimeu i ofereix un ensenyament als qui contemplen l’escena. La perseverança de Bartimeu en l’oració —fins i tot davant del rebuig dels altres—, així com la seva promptitud per obeir a la crida i el seu despreniment de tot el que té, no eren conseqüència d’un caràcter irreflexiu, d’ambicions personals o d’afany de protagonisme, sinó de la seva fe. Una fe que devia anar arrelant a poc a poc en el seu cor després d’haver sentit parlar sobre Jesús. Qui sap si ja hauria cridat per dins per clamar per la seva curació. En qualsevol cas, la fe que el va moure a demanar amb insistència i a superar les dificultats, després de ser reforçada per l’acció de Crist, el porta a més a transformar-se en deixeble: «...i el seguia camí enllà» (Mc 10, 52), conclou el relat.

L’Evangeli no ens torna a parlar d’aquest personatge. Podem suposar que ja no estaria a la vora del camí demanant almoines, sinó que sortiria a buscar la gent per explicar-li el que havia significat en la seva vida aquesta trobada amb Jesús. Si abans no podia callar quan sabia que el Messies era a prop, què no faria després d’haver estat cridat i curat pel Mestre? La Mare de Déu ens ajudarà a apropar-nos al seu Fill amb la fe de Bartimeu perquè li demanem la llum i la força per seguir-lo pel camí.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 195.

^[2] Francesc, Homilia, 4.III.2016.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 196.