DESPRÉS de l’Ascensió de Jesús, els Actes ens mostren els apòstols reunits al Cenacle. «Tots ells eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús» (Act 1, 14). La Tradició ha considerat en aquesta escena la maternitat que la Mare de Déu exerceix sobre tota l’Església. Ella és la persona que uneix dos moments clau en la història de la salvació: l’encarnació del Verb i el naixement de l’Església. «Aquella que està present en el misteri de Crist com a Mare es fa present (...) en el misteri de l’Església. També a l’Església continua sent una presència materna».^[1]

Una mare es desviu pel seu fill des del si matern. Seva és la responsabilitat de tirar endavant aquest do que Déu li ha concedit. Quan neix, és evident que la criatura continua necessitant la seva protecció, i així que va creixent l’ajuda a espavilar-se en la vida. L’Evangeli ens mostra alguns trets d’aquesta cura de la Mare de Déu amb Jesús. I en els Actes observem aquesta mateixa actitud amb l’Església naixent, que vetlla pels apòstols i els primers cristians. Era un temps de gestació, entre persecucions i dificultats, en què necessitaven especialment la seva ajuda. Ella és «la protagonista, humil i discreta, dels primers passos de la comunitat cristiana: Maria està al cor espiritual, perquè la seva mateixa presència entre els deixebles és memòria vivent del Senyor Jesús i signe del do del seu esperit».^[2]

També avui la Mare de Déu es continua desvivint per cadascun dels seus fills que formen l’Església. Sentir-nos part d’un poble que té una mateixa Mare ens ajudarà a unir-nos a cadascun dels fidels que el formem, igual com els primers cristians. «Demana a Déu que a l’Església santa, la nostra Mare —deia sant Josepmaria—, els cors de tots, com en la primitiva cristiandat, siguin un mateix cor, perquè fins a la fi dels segles es compleixin de veritat les paraules de l’Escriptura: “Multitudinis autem credentium erat cor unum et anima una” —la multitud dels fidels tenia un sol cor i una sola ànima».^[3]

QUAN el Senyor es va dirigir a Joan des del capdamunt de la creu, li va regalar una cosa de la qual no s’havia volgut privar fins a l’últim moment: l’afecte de la seva mare. Jesús no va voler prescindir de la seva ajuda en els moments més difícils de la seva vida. Era Déu, però necessitava el seu suport i proximitat per salvar-nos. I quan ja estava tot complert, ens va lliurar l’únic que li quedava pronunciant aquelles paraules: «Dona, aquí tens el teu fill. (...) Aquí tens la teva mare» (Jn 19, 26-27).

La Mare de Déu ens ajuda a perseverar quan el camí es fa més costós. El clarobscur de la fe no es va estalviar a la nostra Mare. Ningú com ella ens pot acompanyar en aquells moments perquè suposi un temps de creixement i maduresa. «Ens podem fer una pregunta: ens deixem il·luminar per la fe de Maria, que és la nostra Mare? O la creiem llunyana, molt diferent de nosaltres? En temps de dificultat, de prova, de foscor, la veiem a ella com un model de confiança en Déu, que vol sempre i només el nostre bé?».^[4]

Amb aquestes paraules Jesús convida tots els cristians a acollir Maria a les seves vides. Vol que ens apropem a ella amb confiança. «Amb el seu poder davant de Déu, ens aconseguirà el que li demanem; com a Mare, vol concedir-nos-ho. I també com a Mare entén i es fa càrrec de les nostres febleses, encoratja, excusa, facilita el camí, té el remei sempre a punt, ni que sembli que ja res no és possible».^[5]

TOT JUST Maria va tenir notícia que la seva cosina estava embarassada, «se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet» (Lc 1, 39). Més enllà de l’ajuda material que li va poder prestar durant aquells dies, sobretot li va portar Jesús i, amb ell, l’alegria plena. Tant Elisabet com Zacaries ja devien estar contents per aquell embaràs que semblava impossible. Però és Maria qui els fa present el goig complet que neix de la trobada amb Jesús i l’Esperit Sant.

«Nostra Senyora ens vol portar a tots el gran regal que és Jesús; i amb ell ens porta el seu amor, la seva pau, la seva alegria. Així, l’Església és com Maria (...), ens ha de portar a tots cap a Crist i el seu Evangeli».^[6] Aquest és el centre de la vida de l’Església i de cadascun dels cristians: portar l’amor de Jesús a totes les ànimes com va fer la Mare de Déu amb Elisabet. L’Església recorda que la veritable felicitat no depèn de l’èxit, la riquesa o el plaer, sinó d’acollir Crist: només ell pot oferir l’alegria més profunda.

A través de l’esforç per identificar-nos amb la Mare de Déu, Jesús podrà néixer, per la gràcia, en l’ànima de les persones que ens envolten. «Si imitem Maria —deia el fundador de l’Opus Dei—, d’alguna manera participarem en la seva maternitat espiritual. En silenci, com Nostra Senyora; sense que es noti, gairebé sense paraules, amb el testimoni íntegre i coherent d’una conducta cristiana, amb la generositat de repetir sense parar un fiat que es renova com quelcom íntim entre nosaltres i Déu».^[7]

^[1] Sant Joan Pau II, Redemptoris Mater, núm. 24.

^[2] Benet XVI, Regina Coeli, 9.V.2010.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, núm. 632.

^[4] Francesc, Audiència, 23.X.2013.

^[5] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 292.

^[6] Francesc, Audiència, 23.X.2013.

^[7] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 281.