Mons. Fernando Ocáriz, prelat de l'Opus Dei, fa un viatge pastoral per Centreamèrica: després de visitar Ciutat de Guatemala del 4 al 9 d'agost, va anar a Hondures —San Pedro Sula i Tegucigalpa— fins al 12, abans de continuar cap a El Salvador.
Galeria de fotos
Dimecres, 12 d'agost. El Pare des de Tegucigalpa: «He après molt de vosaltres»
Durant el matí, estudiants, empleats, docents i antics alumnes de l'Institut Tecnològic Taular van acollir el prelat de l'Opus Dei, amb qui van compartir els seus treballs, i també les seves alegries, dificultats i històries personals, i a qui van agrair tot el que es fa allí des de fa prop de 30 anys.
El Germán va arribar a Taular de jove des de Guayabillas, una petita comunitat rural situada a uns 42 quilòmetres de Tegucigalpa, amb el somni de tirar endavant. Aquest dimecres, molts anys després, va tornar a aquell lloc i va explicar al Pare el que aquella oportunitat va significar en la seva vida.
El Germán va explicar la seva història al Pare
Avui és enginyer industrial, té un màster per una universitat de Barcelona, treballa en l'administració d'un dels principals magatzems comercials d'Hondures i fa un any es va casar amb la Valeria. Però en narrar la seva història, el Germán no va començar pels seus títols ni pel seu treball. Va parlar de les persones que va trobar a Taular i d'una formació que, segons va explicar, l'havia ajudat a créixer humanament i espiritualment.
Després va parlar el Christopher, un jove estudiant que viu en una zona de la ciutat marcada per la inseguretat. Va explicar que moltes vegades no pot sortir tranquil·lament de casa, jugar o fer amics prop d'on viu. Per a ell, Taular significa alguna cosa molt concreta: un lloc on se sent segur, on ha trobat amics i persones en qui confiar, i on rep l'impuls per estudiar, superar-se i ser millor persona.
També hi va haver històries familiars. L'Azael, pare d'un dels alumnes, va explicar que durant molt de temps es va considerar un «home de ciència» i va viure al marge de la fe. La mort del seu pare i la malaltia del seu fill petit el van fer experimentar la gràcia de Déu i la proximitat de la Verge Maria, va explicar.
D'ençà de 1997, Taular treballa per oferir a joves hondurenys una formació acadèmica, tècnica, humana i espiritual. Històries com les que es van compartir amb el Pare reflecteixen que darrere d'una iniciativa educativa hi ha molt més que aules: hi ha famílies, oportunitats, esforços i persones que ajuden altres persones a descobrir les seves capacitats i a mirar el futur amb esperança.
En acabar la trobada, el Pare va agrair a qui havia compartit amb ell les seves històries. «Moltes gràcies, he après molt de vosaltres», els va dir.
Amb famílies a Tegucigalpa
Amb l'alegria i l'afecte que ja són habituals en aquestes trobades, hondurenys de totes les edats es van donar cita a Tegucigalpa per estar amb el Pare. L'ambient tenia el sabor d'un retrobament familiar: la senzillesa de qui rep a casa seva algú molt estimat.
En començar, el Pare va recordar el lloc especial que ocupa Hondures en la història de l'Opus Dei: va ser la legació d'Hondures a Madrid la que, durant cinc mesos i mig durant la Guerra Civil Espanyola, va acollir sant Josepmaria i alguns dels primers de l'Obra. A partir d'aquest record, va subratllar que, fins i tot en els moments de sofriment i incertesa, Déu és sempre present, «tal com Ell és, amb amor», encara que moltes vegades no puguem veure-ho.
La conversa va continuar amb la Sofi, estudiant de Medicina, qui va exposar com hi havia moments en la seva vida en els quals el cap estava ple i el cor accelerat, i a causa d'això la seva oració corria el risc de convertir-se en un monòleg de preocupacions i angoixes, en lloc d'una trobada autèntica amb el Senyor. Davant d'això, el Pare va explicar que aquestes mateixes preocupacions, lluny d'allunyar-nos de Déu, poden convertir-se en tema d'oració i en ocasió de diàleg amb Ell. Per aconseguir-ho, va assenyalar, és important partir de la filiació divina: sentir-se filla molt estimada de Déu.
Va prendre la paraula el Tony, un dels primers supernumeraris de l'Opus Dei a Hondures, per plantejar una inquietud: com aconseguir que les generacions més joves visquin la seva vocació amb la mateixa urgència, vibració i audàcia que van caracteritzar sant Josepmaria. El Pare va precisar que aquesta necessitat de generositat no pertany només als més joves, sinó a tots, sempre. La clau està, en primer lloc, en l'oració i en transmetre aquest esperit amb una visió optimista i amb l'exemple d'una vida lliurada. Va insistir que no es tracta de l'edat, sinó de la maduresa de l'experiència. «Aquí ningú no es jubila», va recordar amb afecte, citant sant Josepmaria.
La tarda també va tenir un moment de celebració anticipada: el pròxim 15 d'agost es compleix un nou aniversari de l'ordenació sacerdotal del Pare. Amb aquest motiu, la Gracia i el Mauricio li van regalar una cigarrera —un petit estoig per guardar cigarrets—, acompanyada d'una funda amb els colors de la bandera d'Hondures. El regal no al·ludia al tabac, ja que el Pare no fuma, sinó a un record eucarístic: durant la Guerra Civil, sota perill de mort, sant Josepmaria va utilitzar una cigarrera similar per transportar i protegir el Santíssim pels carrers de Madrid, i poder donar la Comunió a familiars i amics.
A més, al llarg de la trobada, un grup de joves va animar l'ambient amb representacions musicals que van posar en relleu la cultura d'Hondures.
Més endavant, la Teté, mare de família, va compartir part de la seva història de vida. Fa setze anys, el seu fill el Toñito va néixer amb una rara condició congènita que, en aquell moment, es considerava incompatible amb la vida. El març de 2025 els metges els van advertir que quedava poc per fer, perquè el tractament del qual depenia ja no estava donant resultat. Aquell any va sortir al mercat un nou medicament —el primer en cinquanta anys—, que podria canviar el rumb de Toñito, però el seu preu estava fora de l'abast econòmic de la família. Juntament amb un grup d'amigues i la seva família, va començar la novena dels malalts a sant Josepmaria. Al novè dia d'oració, van rebre una trucada de la farmacèutica: li donarien al seu fill el tractament de forma gratuïta durant la resta de la seva vida. En acabar el seu relat, el Pare es va unir a la seva acció de gràcies per aquest regal i per la intercessió de sant Josepmaria.
La trobada va concloure amb la benedicció del Pare, qui va agrair l'afecte de tots i va demanar oracions pel Papa, i les persones i assumptes que ocupen el seu treball i el seu cor.
Dimarts 11 d'agost, una estona de tertúlia a l'Ilama
Al matí del dimarts 11 d'agost, el Pare va visitar la Basílica de Nostra Senyora de Suyapa, a Tegucigalpa, acompanyat per algunes persones de l'Obra, per posar en mans de la Mare de Déu les intencions de tots els que està trobant durant aquests dies a Centreamèrica.
Tot seguit, la música va donar inici a la primera trobada del dia, on les rialles, els detalls d'afecte i les preguntes es van succeir sense pausa al centre Ilama, on el Pare es va reunir amb un grup de joves hondurenyes.
En la trobada hi va haver ocasió de recordar els mesos en què sant Josepmaria es va refugiar a la Legació d'Hondures, a Madrid, durant la Guerra Civil espanyola. La mateixa Hondures que aleshores l'havia acollit a ell i a alguns dels primers membres de l'Obra, en un espai petit, rebia ara el Pare amb un ambient festiu.
Fa un temps, juntament amb unes amigues, la Sonia va començar a donar catequesi tots els dissabtes. No obstant això, reconeixia que de vegades les seves intencions es barrejaven: voler quedar bé, rebre reconeixements o simplement sentir-se satisfeta amb una mateixa. Va preguntar al Pare com tenir cura del cor i de la direcció que de vegades podem donar-li.
Les motivacions es rectifiquen quan actuem per amor a Déu: «Tenim tendència a voler quedar bé i llavors hem de rectificar la intenció. No hem d'estranyar-nos ni desanimar-nos en experimentar aquesta tendència». En canvi, va animar a demanar al Senyor amb senzillesa: «Ajuda'm a tenir millor intenció, que tot sigui per a la teva glòria».
La Marcela va preguntar com distingir el veritable amor cristià de les idees que predominen en la cultura actual, en una societat on la paraula «amor» s'utilitza per descriure gairebé qualsevol mena de relació o sentiment. La resposta del Pare va ser senzilla: «L'amor autèntic cerca el bé de les persones que s'estimen. Això és l'amor, no la pròpia satisfacció. Això fa que l'amor es vagi purificant».
Més endavant, l'Andrea va plantejar una inquietud personal: com perdre la por davant les peticions audaces de Déu —com la vocació— i ser fidel a un compromís tan gran. El Pare la va animar, abans de tot, a no precipitar-se, recordant la frase de l'escut de la família Escrivà de Balaguer: «Alma calma». «Primer cal pensar amb calma, demanar en l'oració consell i llums. I després demanar ajuda a una persona que ens pugui acompanyar amb prudència».
Enmig d'aquest ambient d'alegria, un grup de joves va cantar una cançó. En sentir-la, el Pare va comentar: «Això em porta a pensar que es mor d'amor. La creu de Jesucrist és la mostra de l'amor. Ell va morir d'amor. I com deia Benet XVI, la creu és el més gran acte de llibertat humana per amor».
La Bianca va compartir una inquietud molt concreta: com perdonar i estimar el proïsme quan ens han fet mal, especialment quan, malgrat intentar perdonar, romanen sentiments d'enuig o tristesa.
El Pare va recordar llavors unes paraules de sant Josepmaria: «El més diví de l'amor a Déu és perdonar els que ens han fet mal». I una altra de les seves expressions: «Jo no necessito aprendre a perdonar perquè Déu m'ha ensenyat a estimar molt». La clau, va assenyalar, és demanar al Senyor que ens ensenyi a estimar, «i així serà molt més fàcil perdonar».
La Karina, que fa un any i mig que treballa a l'administració d'Espave, va compartir com a través d'aquesta feina ha après a apropar-se més a Déu, a valorar la cura de cada persona i a conèixer més l'Opus Dei. «A través del més material es crea un ambient que ajuda i educa. Per això és molt important aquesta feina», va comentar el Pare.
La Paulina, que cursa el seu segon any de Biologia, va compartir que moltes vegades es troba amb persones que tenen idees diferents. El Pare la va animar a no tenir por de ser minoria en un ambient universitari. Va recordar que, des dels seus inicis, el cristianisme ha tirat endavant malgrat les dificultats: «Els apòstols van ser els primers màrtirs; no obstant això, l'Església continua endavant».
La conversa va passar després a un tema molt actual: la intel·ligència artificial. La Gaby va demanar al Pare que parlés sobre com, des de la fe i el cristianisme, podem evitar perdre l'empatia i continuar connectant-nos veritablement amb el proïsme. «No perdre l'empatia és estimar la gent». Al mateix temps, va assenyalar que els avenços tècnics poden i han d'usar-se per fer el bé: «Aprofitar la realitat i els processos tècnics per al bé, educar-nos en el seu ús i en l'ús adequat d'aquests mitjans».
La Katherine prové de Terra Sur, una zona cafetera de Costa Rica, i va regalar al Pare una mostra d'aquest cafè de part de la seva família. Actualment estudia al centre Surí i treballa a l'administració de la casa de recessos Pedregales. Des d'aquesta experiència volia saber com viure l'amor pels detalls i oferir a Déu un cafè de primera qualitat en la seva vida diària.
El Pare va aprofitar per recordar que «la vida és plena de coses petites: tenir cura de la relació amb els altres, saludar, somriure, l'ordre de l'habitació. Les coses grans es fan en el que és petit i en la vida ordinària».
Al final, el Pare els va demanar que preguessin pel Papa i les va convidar a estar sempre alegres.
«Anar mar endins», una invitació als joves hondurenys
A la tarda d'aquell mateix dia, el Pare es va reunir amb un altre grup de joves. El Moisès, l'Àngel i el Jorge van animar l'inici de la trobada cantant «En mi país». El Pare va comentar que la bona música també ens dona força i pot convertir-se en un cant a Déu quan les seves lletres ajuden.
El Franzuá, estudiant de Física, volia saber com apropar Déu als seus companys d'universitat. El Pare li va aconsellar cultivar una amistat vertadera, aprenent dels altres, acompanyant aquestes relacions amb oració i compartint amb naturalitat allò en què un creu: «Es tracta de crear un ambient de comunicació sincera».
El Pablo i el Nelson van lliurar al Pare una samarreta de futbol després de explicar-li alguns dels seus èxits esportius. Li van preguntar què pot aportar l'esport a la vida cristiana. Mons. Ocáriz va destacar el valor de la disciplina, l'esforç i la perseverança. Igual que un esportista té un pla d'entrenament i procura complir-lo fins i tot quan no té ganes, en la vida espiritual convé tenir un Pla de vida i esforçar-se per viure'l.
«No podem fer les coses solament quan ens venen de gust», va explicar. L'oració, la Missa i les altres pràctiques de pietat cristianes tenen un valor sobrenatural, però també ajuden a formar persones capaces d'afrontar els deures i de seguir endavant.
El César, de 17 anys, va plantejar una qüestió sobre la coherència de vida. Entre el col·legi, la família, els amics, l'esport i les activitats de formació, reconeixia que de vegades sentia que les seves forces no donaven per a tot. El Pare va explicar que totes les facetes de la vida, per variades que siguin, poden trobar en l'amor el sentit d'unitat.
«Es pot estimar en tot», va afirmar. Quan Déu entra en la nostra vida, va explicar, podem ser veritablement la mateixa persona mentre estudiem, treballem, descansem o afrontem una dificultat. «Allò que pot unir totes aquestes realitats és l'amor de Déu». La coherència de vida no s'aconsegueix de cop: «Cal lluitar cada dia. I quan un falla, tornar a començar».
Recordant la crida de Crist a sant Pere —«anar mar endins»—, el Sergio va compartir una inquietud: com no quedar-se a la vora, com evitar acomodar-se i mantenir viva la resposta a Déu. El Pare el va convidar a anar cap a aigües profundes a través de l'Evangeli, font essencial per conèixer i tractar Jesucrist. I va recordar que aquest endinsar-se pot començar amb una oració molt senzilla: «Senyor, potser no sé què dir-te, però vull estar aquí amb tu».
El Johan, estudiant de Ciències de la Computació, va voler saber com convertir l'estudi en oració. El Pare va respondre des de la seva pròpia experiència universitària en Ciències Físiques, que l'estudi i les ciències poden portar a admirar la creació. Va recordar que molts dels grans científics han estat creients, i que això és possible quan s'aborda la ciència amb admiració, i no de forma merament pragmàtica. I va suggerir una manera de començar la feina amb un petit moviment de l'ànima: «Senyor, t'ofereixo aquesta feina. Ajuda'm a realitzar-la bé i a ajudar també els altres mitjançant ella».
El David, amb el desig d'ajudar els altres des de l'odontologia, va preguntar al Pare com mantenir la presència de Déu al llarg del dia. «Tots necessitem la seva força i la seva gràcia», va respondre el Pare. «No n'hi ha prou amb proposar-s'ho: calen mitjans concrets com la Missa, l'oració, l'Evangeli». Així, aquests moments «ens donen força perquè tota la vida, a poc a poc, vagi orientant-se cap a Ell», va explicar.
El Santiago va preguntar per la llibertat que de vegades pot veure's afectada pel sentimentalisme. El Pare va explicar que ser lliure no consisteix simplement a fer el que un vol. «La llibertat és, sobretot, la capacitat d'estimar».
Al final, el Juan Antonio va demanar al Pare unes paraules per als joves d'Hondures. La resposta va ser senzilla i directa: «Val la pena buscar Jesucrist». No solament en algunes coses concretes, per importants que siguin, sinó en una Persona: Jesucrist. El Pare també els va animar a no tenir por davant d'un ambient que pugui resultar poc cristià: «El Senyor vol comptar amb vosaltres perquè ajudeu els altres i perquè doneu testimoni».
I davant les dificultats, les temptacions o fins i tot les caigudes, els va recordar: «El que importa és aixecar-se i lluitar sense desanimar-se».
La trobada va acabar amb la benedicció del Pare, una foto i una invitació clara: ajudar els altres a descobrir la bellesa de la vida cristiana.
Dilluns 10 d'agost, trobada amb famílies a San Pedro Sula
El Pare va agrair la calidesa amb què la ciutat el rebia i es va adreçar a tots amb proximitat, parlant de la santedat del dia a dia o, com deia sant Josepmaria, un «martiri ordinari»: juntament amb les gestes extraordinàries que Déu demana a alguns, a la majoria ens demana simplement viure bé el treball fet amb afecte, la paciència davant els petits entrebancs, la cura diària de la família.
«Aquesta vida ordinària no és de poc valor, és de gran valor, per l'amor que hi posem», va dir, i va afegir que qui pensa més en els altres que en si mateix acaba sent no sols més eficaç, sinó més feliç.
La Daisy és metgessa i mare de tres fills, i com el seu marit, tots dos formen part de l'Opus Dei. Va explicar com fa poc va viure la pèrdua d'un nadó abans de néixer, a qui van posar de nom Fàtima. Amb aquesta experiència de fons, preguntava com aprendre a tenir amb els altres —i amb ella mateixa— la mateixa paciència infinita que ha sentit per part de Déu. El Pare la va convidar a buscar en els altres el mateix Crist, i va recordar una frase de sant Josepmaria: «la caritat, més que en donar, consisteix a comprendre». «Qualsevol persona val tota la sang de Crist», va subratllar, encara que de vegades resulti antipàtica o pensi diferent.
El Marco i la seva esposa, la Lori, impulsen iniciatives amb nens de zones vulnerables de la ciutat, i van compartir amb el Pare una preocupació que molts es plantegen tard o d'hora: com mantenir la perseverança quan els fruits triguen a arribar? El Pare va respondre que davant els reptes voler no és suficient: cal estar enamorat. «Enamora't i no l'abandonaràs!», va comentar, evocant el consell que sant Josepmaria donava a qui temia no perseverar en la seva tasca.
El Juan Pablo, acompanyat de la seva esposa la Camille, va voler saber com ajudar els joves que viuen en contextos complexos —xarxes socials, intel·ligència artificial, canvis socials i polítics— que els dificulten trobar el seu propòsit a la vida. El Pare els va proposar buscar la força no en un mateix, sinó en Déu, en la pregària i en el treball quan s'ofereix per amor i es converteix en pregària. Allà, va dir, és la clau de la unitat de vida: que la família, la feina i la fe no vagin per camins separats, perquè Déu és sempre present en tot.
La Victoria va explicar entre nervis i rialles que contraurà matrimoni d'aquí a cinc dies, i va demanar al Pare un consell per posar Déu al centre de la llar i d'aquesta vida familiar que està a punt de començar. El Prelat els va suggerir «buscar la felicitat de l'altre: tu per a ell i ell per a tu».
La Rocío del Pilar va parlar d'un any marcat per decisions difícils i moments de solitud, i va preguntar com reconèixer Déu quan sembla guardar silenci. El Prelat va recordar el passatge de l'Evangeli en què Jesús es queda al Temple i els seus pares el busquen angoixats durant tres dies sense trobar-lo: ni tan sols la Verge Maria va entendre del tot el que passava, i, així i tot, ho va guardar tot al seu cor. Nosaltres també podem aprendre a confiar sense necessitat d'entendre-ho tot, segurs que Déu mai no ens ha deixat, encara que de vegades ho sembli.
Una jove, la Shekinah, va compartir la conversió de la seva família: tot es va iniciar amb ella, quan va començar a anar al club Jaribú als 13 anys. Gràcies a la formació que hi va rebre, fa un any va poder rebre el Baptisme, la primera Comunió i la Confirmació. Gràcies a aquesta experiència, els seus pares i germans també es van acostar a la fe i van rebre el Baptisme. Ara els seus pares es preparen per casar-se per l'Església el pròxim 15 d'agost.
La Shekinah va explicar que està aprenent a tocar el violí, i va interpretar una peça de la qual el Pare va gaudir molt, ja que va ser la melodia que estava escoltant el dia en què va demanar l'admissió a l'Obra.
La Dina va donar pas al final de la tertúlia explicant la seva història: va créixer en un poble d'Hondures, en una família de dotze germans i sense electricitat a casa. Moltes nits estudiava a la llum d'una espelma. Malgrat les dificultats, va aconseguir formar-se com a professora en diversos països d'Amèrica Central i avui viu a Panamà.
«El lloc on naixem no determina fins on podem arribar», va dir abans de preguntar com mantenir viu el desig de continuar formant-se i de servir millor els altres. Sempre és possible créixer, fins i tot quan una feina arriba a un límit material. El que mai no pot deixar de créixer és la qualitat humana amb què es realitza: el cap, la voluntat i, en últim terme, l'amor que s'hi posa, va comentar el Pare.
Per acabar, unes joves del club Jaribú van alegrar la trobada amb un ball típic hondureny d'origen garífuna, al ritme de la cançó Wéndeti Nagaira, que significa "que bonica és la meva terra", lluint uns vestits colorits tradicionals.
Els voluntaris del Club Nauta també es van fer una foto amb el Pare
El dimarts el Pare va tenir dues trobades a Tegucigalpa amb joves d'aquesta ciutat.
També pots seguir el viatge des del nostre compte d'Instagram