Estimadíssims, que Jesús em guardi les filles i els fills!
Continuem resant junts —com ho vam fer a la Missa del 26 de juny que es va transmetre a través de la pàgina web— per les persones que ens han deixat a causa de la pandèmia, que continua prenent força en nombrosos països. Tinguem presents també en la nostra oració —i, quan sigui possible, en la nostra acció— aquells que estan patint les conseqüències en l’àmbit personal, familiar, mèdic o econòmic. Tot això ens continua fent experimentar la vulnerabilitat humana natural i la inseguretat que genera confiar només en les nostres pròpies forces. Aquestes circumstàncies ens han portat a fixar la nostra mirada amb més abandonament en Déu i en els qui són al nostre costat, sabent que del fet d’estar acompanyats en pot sorgir un veritable consol.
En aquestes breus línies, voldria que consideréssim també un altre tipus de vulnerabilitat que, d’una manera o una altra, ens afecta a tots. Em refereixo a la debilitat personal que de vegades experimentem en comparació amb la formidable proposta que la fe cristiana i l’esperit de l’Obra ens presenta. Aquesta desproporció, entre la idealitat i la realitat de la pròpia vida, no ens ha de produir desànim o desencant.
Ens pot servir recordar que Crist no va cridar els seus deixebles perquè fossin millors que els altres, sinó que els va convocar coneixent les seves debilitats i —com ho fa també amb nosaltres— el més profund dels seus cors i del seu passat; per això també podia comptar amb totes les coses bones que cada un d’ells era capaç de fer. Jesús sabia que no els faltaria la força de l’Esperit Sant en el seu camí si es disposaven a recomençar novament cada dia. Filles i fills meus, encara que de vegades ens sentim molt poca cosa, podem dir amb veritat: «Dominus illuminatio mea et salus mea, quem timebo» (Sal 27, 1).
Amb tot l’afecte us beneeix
el vostre Pare
Pamplona, 20 de juliol de 2020