Estimadíssims, que Jesús em guardi les filles i els fills!
En aquest missatge us voldria convidar a aprofundir en alguns aspectes de la virtut de la pobresa, en la qual resplendeix el bonus odor Christi del qual parla sant Pau (cf. 2 Co 2, 15).
Sant Josepmaria evocava sovint aquesta virtut, entesa no només com a despreniment exterior, sinó com una forma de l’amor que Crist ens ha ensenyat, expressió d’un cor que vol pertànyer a Déu. Crist va voler néixer pobre, viure pobre i morir pobre, i, alhora, es va presentar amb el to adequat a les diverses circumstàncies i persones. El Fill de Déu, que ho podia posseir tot, va triar el camí de la humilitat i de l’abatiment (cf. Fl 2, 6-8). I en aquesta pobresa es revela la bellesa d’un cor lliure i totalment obert a la voluntat de Déu Pare.
Els sants, en formes molt diverses, són testimonis d’aquesta realitat. Ells van descobrir en la pobresa no una pèrdua, sinó una plenitud. Perquè l’ànima que es desprèn dels lligams desordenats comença a experimentar una llibertat nova: la llibertat de l’amor. Davant del desig de tenir Déu com a company de camí, les riqueses es relativitzen, perquè es descobreix el veritable tresor del qual realment tenim necessitat (Lleó XIV, missatge, 16.XI.2025).
Les manifestacions concretes de la virtut de la pobresa poden dependre de diverses circumstàncies. El que per a una persona és necessari o molt convenient, per a una altra seria superflu; el que per a la mateixa persona és necessari en una situació determinada, pot deixar de ser-ho després. D’altra banda, excepte en casos evidents, la distinció —aquí i ara— entre el que és necessari, el que és convenient i el que és superflu requereix quelcom més que un criteri extern: exigeix una consciència formada, prudència i una disposició sincera a viure la pobresa, que inclou saber demanar consell quan no es veu amb claredat si una despesa o una decisió són realment convenients.
Quan la virtut, l’esperit de pobresa, arrela veritablement en la nostra vida, el cor es torna lleuger i, amb la gràcia divina, s’eleva amb més facilitat cap a la contemplació. L’ànima aprèn a reconèixer millor els tocs suaus i delicats de l’Esperit Sant. I així, enmig de les ocupacions ordinàries, es comença a viure amb una pau i una alegria que el món no pot donar (cf. Jn 14, 27). És el goig silenciós de saber-se habitats per l’amor de Déu; un amor que entra també en la nostra debilitat, que la il·lumina i que, a poc a poc, ens va transformant des de dins, cap a la identificació amb Jesucrist.
D’altra banda, no podem ignorar que en molts ambients està estesa una mentalitat que tendeix a identificar la felicitat amb el benestar material i el plaer. Davant d’això, sabem bé que la nostra vocació no consisteix a fugir del món, sinó a estimar-lo i a col·laborar per transformar-lo des de dins. Però, per aconseguir-ho, com ens deia sant Josepmaria, hem de ser ànimes contemplatives: La crida divina té una finalitat molt concreta: posar-te a totes les cruïlles de la terra, estant tu ben posat en Déu (En diàleg amb el Senyor, núm. 11).
D’aquesta manera, podrem ser la terra bona de la qual Jesús parla en la paràbola del sembrador, i que permet que la paraula de Déu doni bon fruit en la nostra vida: una llibertat interior més gran, una alegria més sòbria i profunda, una confiança més real en Déu i una mirada més atenta a les necessitats dels altres. Però si la llavor està envoltada d’esbarzers —és a dir, de les preocupacions materials excessives i de l’afany de les riqueses—, queda estèril: la persona perd llibertat interior, es torna menys disponible per a Déu i per als altres i acaba posant la seva esperança en seguretats que no poden sadollar el cor.
Intentem evitar amb decisió, en les coses grans i en les petites, que la cultura materialista ofegui la terra bona del nostre cor i dels llocs on visquem (cf. Mt 13, 22). Quan la pobresa es descuida, inevitablement es va apagant el desig de contribuir a fer que l’amor de Déu arreli en altres ànimes. En aquest sentit, sant Josepmaria relacionava aquesta virtut de manera molt directa amb l’afany apostòlic: Deslliga’t dels béns del món. —Estima i practica la pobresa d’esperit: acontenta’t amb el que basta per passar la vida amb sobrietat i temprança. —Si no, no seràs mai apòstol (Camí, núm. 631).
Darrere d’una falta d’afany apostòlic és fàcil que hi hagi una vida destemprada per compensacions que adormen l’ànima. Amb el nostre Pare —celebrarem la seva festa aquest mes—, us animo que cadascú personalment, si cal, faci un pas endavant en aquest punt de conversió. Sens dubte, això es traduirà en un amor més delicat al nostre Senyor i ens permetrà portar-lo més eficaçment al món.
Posem aquest desig en mans de la nostra Mare, perquè ella ens ensenyi a descobrir sempre de nou la bellesa d’una vida pobra i plenament entregada a l’amor de Déu.
Mantinguem-nos molt units en l’oració pel Sant Pare i les seves intencions, ara concretament per la difusió eficaç de la seva primera encíclica i pels fruits del seu viatge apostòlic a Espanya.
Amb tot l’afecte us beneeix
El vostre Pare
Roma, 10 de juny de 2026