DESPRÉS DE LA multiplicació dels pans i dels peixos, una multitud va seguir Jesús fins a Cafarnaüm. Allí li van preguntar quines accions havien de fer per unir-se a les obres de Déu. El Mestre els va respondre que la clau era creure en ell com a enviat del Pare (cf. Jn 6, 22-29). Ara contemplem la continuació d'aquest diàleg, quan els qui l'escoltaven van exigir un gran miracle per confirmar les paraules, com si el miracle de la nit anterior no hagués estat prou. «La gent digué a Jesús: “Quin senyal prodigiós ens doneu perquè nosaltres us creguem? Què podeu fer? Els nostres pares, estant en el desert, menjaren el mannà, tal com diu l'Escriptura: Els donà l'aliment del seu blat celestial”» (Jn 6, 30-31).

Aquella multitud va reptar Jesús perquè els demostrés si podia fer alguna cosa semblant als portents de Moisès. Però el Senyor, comprenent les seves inquietuds, es va posar a explicar-los quin havia estat el veritable origen del mannà. Els va ensenyar que, més important que aquest esdeveniment, era el que aquest anunciava: el pa de la vida eterna, el veritable pa del cel. «Jesús els respongué: “Us ho dic amb tota veritat: El pa que us va donar Moisès no era de debò el pa del cel, però el meu Pare sí que us dona l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món”» (Jn 6, 32-33).

Jesús és el nou Moisès, que porta a plenitud els anuncis del profeta. Aquells signes ho demostren: la multiplicació dels pans recorda el do del mannà al desert, i el caminar sobre les aigües evoca el pas del mar Roig. Però en tots dos casos Jesús va més enllà del que s'anunciava al Pentateuc. De fet, després de donar menjar a cinc mil persones, els qui van presenciar el miracle van proclamar: «Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món» (Jn 6, 14); i més tard, en sentir que aquest pa pot donar la vida, «li diuen: “Senyor, doneu-nos sempre pa d'aquest”» (Jn 6, 34). És una reacció natural. El mateix havia demanat la samaritana quan Jesús li parlà de l'aigua que saltava fins a la vida eterna. També nosaltres, com aquella multitud, volem que Déu augmenti el nostre desig de rebre aquell pa que dona vida.

«ELS DIU JESÚS: “Jo soc el pa que dona la vida”» (Jn 6, 35). Aquestes paraules són una revelació central de la nostra fe. Al quart Evangeli no s'esmenta la institució del sagrament de l'Eucaristia. En canvi, es transmet la teologia del sagrament. Jesús es presenta com el pa que dona sentit i esperança al caminar terrenal, com l'aliment que Déu va servir a Elies per caminar «quaranta dies i quaranta nits fins a la muntanya de Déu, l'Horeb» (1R 19, 8). Jesús és el pa de vida perquè es va quedar al sagrament de l'Eucaristia com a «font i cimal de tota la vida cristiana»^[1], com «el centre i l'arrel de la (…) vida interior»^[2]. Font i cimal; centre i arrel. Assoleix aquesta grandesa perquè conté el mateix Jesucrist, autor de la gràcia, i perquè «en l’Eucaristia arriben al seu punt més alt l’acció santificadora de Déu envers nosaltres i el nostre culte envers Ell»^[3].

«L'Eucaristia és Jesús mateix que es dona completament a nosaltres. Nodrir-nos-en i viure-hi mitjançant la comunió eucarística, si ho fem amb fe, transforma la nostra vida, la transforma en un do a Déu i als germans. Nodrir-nos d'aquest Pa de vida significa entrar en sintonia amb el cor de Crist, assimilar les seves eleccions, els seus pensaments, els seus comportaments. Significa entrar en un dinamisme d'amor i esdevenir persones de pau, persones de perdó, de reconciliació, de compartir solidari. El mateix que va fer Jesús»^[4]. Sant Josepmaria ho tenia ben experimentat, ja que des de jove va passar llargs períodes de temps davant del tabernacle. Per això, aconsellava: «Sigues ànima d'Eucaristia! —Si el centre dels teus pensaments i esperances es troba en el Sagrari, fill, ¡que abundants els fruits de santedat i d'apostolat!»^[5].

SER ÀNIMES D'EUCARISTIA ens porta a cuidar especialment la Missa perquè cada dia pugui estar vivificat per la gràcia i la força de Déu. Per això, podem demanar al Senyor que ens concedeixi aprendre a entrar a les paraules que ell mateix dirigeix ​​al Pare i que l'Església ens proposa en cada celebració. D'aquesta manera, la santedat de Déu assolirà cada cop més la nostra vida ordinària, els nostres èxits i fracassos, les nostres dificultats i alegries. En aquest afany, també pot ajudar-nos la meditació de les lectures, preparar-la amb comunions espirituals, o donar gràcies per haver participat en la Missa i per la comunió. Si emprenem aquest camí, desitjarem saludar Jesús al sagrari, estar tots sols amb ell, passar-hi estones de pregària més o menys llargues.

Podem demanar també al Senyor la gràcia de ser més sensibles a la seva presència a l'Eucaristia. Jesús: augmenteu-nos la fe, doneu-nos més llum a la raó per creure amb fermesa i per aprofundir a fons en el misteri d'aquest sagrament. I doneu-nos també més amor, més força per desitjar la comunió freqüent i per estimar amb totes les nostres forces la vostra presència al tabernacle. Ens pot servir el consell de sant Josepmaria: «Acudeix amb perseverança davant el Sagrari, físicament o amb el cor, per sentir-te segur, per sentir-te serè: però també per sentir-te estimat…, i per estimar!»^[6].

A Maria, dona eucarística, li demanem ajuda per estimar el seu fill com ho va fer ella; volem rebre Jesús amb les mateixes disposicions: «Amb aquella puresa, humilitat i devoció».

^[1] Concili Vaticà II, Lumen Gentium, núm. 11.

^[2] Sant Josepmaria, Forja, núm. 69.

^[3] Compendi del Catecisme de l’Església Catòlica, n. 274.

^[4] Francesc, Àngelus, 16-VIII-2015.

^[5] Sant Josepmaria. Forja, núm. 835.

^[6] Sant Josepmaria, Forja, núm. 837.