ELS APÒSTOLS, després d'haver estat alliberats, van tornar de matinada al Temple per continuar predicant. Allí van ser arrestats de nou i conduïts davant els prínceps dels sacerdots. És l'escena que ens relata la primera lectura de la Missa d'avui: «El gran sacerdot començà així el seu interrogatori: “Us vam prohibir severament d'ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d'aquest home”. Pere i els apòstols contestaren: “Obeir Déu és primer que obeir els homes”» (Ac 5, 27-29).
Pere i els dotze mostren amb la seva resposta «que tenen aquesta “obediència de la fe” que després voldran suscitar en tots els homes (cf. Rm 1, 5)»[1]. Al llibre dels Fets veiem força exemples més que posen de manifest la mateixa idea: per als apòstols, el més important és dur a terme la missió confiada a ells per Déu. Com a testimonis de la resurrecció de Crist, no poden deixar de parlar del que han vist i sentit. Els sembla tan valuós el que han rebut, els omple de tal manera el cor, que afronten qualsevol perill per compartir-lo.
L'Esperit Sant va anar canviant els apòstols: cada cop serien menys covards i més valents; menys ambiciosos, amb menys mires humanes, i més capaços de donar-se als altres. Introduïts en aquesta vida de l'Esperit, «ja no són homes “sols”. Experimenten aquesta sinergia especial que els fa descentrar-se de si mateixos i els fa dir: “nosaltres i l'Esperit Sant” (Ac 5, 32) o “l'Esperit Sant i nosaltres” (Ac 15, 28). Senten que no poden dir “jo” solament, són homes descentrats de si mateixos. Enfortits per aquesta aliança, els Apòstols no es deixen atemorir per ningú»[2].
«EL DÉU dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l'ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d'Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n'és també testimoni l'Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l'obeeixen» (Ac 5, 30-32). Els apòstols se saben testimonis d'una veritat que —amb l'assistència de l'Esperit Sant, enviat perquè la puguem convertir en vida— porta la salvació a tot el gènere humà. És el començament de la nostra missió; l'Església «continua i desenvolupa al llarg de la història la missió del mateix Crist»[3].
Davant dels reptes d'aquest món nostre, tan complexos com apassionants, què espera avui el Senyor de nosaltres, els cristians? Que sortim a trobar les inquietuds i necessitats de les persones, per portar a tots l'Evangeli en la seva puresa original i, alhora, en la seva novetat radiant»[4]. L'afany evangelitzador consisteix en «una crida al fet que cadascú de nosaltres, amb els seus recursos espirituals i intel·lectuals, amb les seves competències professionals o la seva experiència de vida, i també amb els seus límits i defectes, s'esforça a veure les maneres de col·laborar més i millor en la immensa tasca de posar Crist al cim de totes les activitats humanes. Per això, cal conèixer en profunditat el temps en què vivim, les dinàmiques que el travessen, les potencialitats que el caracteritzen, i els límits i les injustícies, moltes vegades greus, que l’afligeixen. I, sobretot, cal la nostra unió personal amb Jesús, en la pregària i en els sagraments. Així, podrem mantenir-nos oberts a l'acció de l'Esperit Sant, per trucar amb caritat a la porta dels cors dels nostres contemporanis»[5].
«EL QUI VE de dalt està per damunt de tots. Els qui són de la terra són homes i parlen com els homes» (Jn 3, 31). Aquest passatge de l'evangeli de sant Joan segueix immediatament la conversa entre el Baptista i els seus deixebles, en què el Precursor pronuncia la frase que tantes vegades hem meditat: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3, 30). Crist, que ve de dalt, del cel, és l'únic que pot revelar el Pare i portar l'Esperit Sant. Per això, «els qui creuen en el Fill tenen la vida eterna, però els qui no hi volen creure no la veuran mai» (Jn 3, 36).
Només Jesucrist pot parlar les «paraules de Déu» i donar «l'Esperit sense límit» (Cf. Jn 3, 34). L'home pot accedir a Déu de diverses maneres: per exemple, contemplant l'ordre i la bellesa del món; reflexionant sobre la set d'infinit i de plenitud que nien al seu cor; a través d'experiències espirituals que moltes vegades contenen tresors de saviesa així com un apreciable sentit del sagrat… Totes aquestes vies manifesten l'obertura de l'home a Déu, però també posen en relleu com és de limitat el coneixement humà de front a allò diví.
En canvi, per la fe en Crist coneixem la Paraula completa i definitiva de Déu. Com va escriure sant Tomàs d'Aquino, «abans de l'arribada de Crist, cap filòsof, malgrat tots els seus esforços, va poder saber tant de Déu i del que cal per assolir la vida eterna com després de Crist sap una velleta per la fe»[6]. Cada cristià ha rebut el meravellós do de la fe, que és «trobada amb Déu que parla i actua en la història, i que converteix la nostra vida quotidiana, transformant en nosaltres mentalitat, judicis de valor, opcions i accions concretes. No és miratge, fugida de la realitat, còmode refugi, sentimentalisme, sinó implicació de tota la vida i anunci de l'Evangeli, Bona Nova capaç d'alliberar tot l'home»[7].
Demanem a santa Maria, mare dels creients, que ens ajudi a centrar sempre més la nostra existència en Crist i a orientar cap a ell els qui trobem en el nostre camí.
[1] Francesc, Audiència, 18-IX-2019.
[2] Ibid.
[3] Concili Vaticà II, Ad Gentes, n. 2.
[4] Mons. Fernando Ocáriz, A la luz del Evangelio, Palabra, Madrid 2020, p. 75.
[5] Ibid., p. 76.
[6] Sant Tomàs d’Aquino, Expositio in Symbolum Apostolorum, Proemi.
[7] Benet XVI, Audiència, 14-XI-2012.