Meditacions: Ascensió del Senyor (Cicle C)

Reflexió per meditar el diumenge de l’Ascensió. Els temes proposats són: Jesús envia els seus deixebles en missió; se'n va al cel, però no ens abandona; Crist ens precedeix com a cap.

QUARANTA DIES després de la Pasqua, l'Església celebra l'Ascensió de Jesús al cel. «el Senyor, el Rei de la glòria, el vencedor del pecat i de la mort ―assenyala el Prefaci de la Missa―, ha pujat avui admirant-se'n els àngels, a les altures del cel. El mitjancer entre Déu i els homes»[1].

La Sagrada Escriptura ens relata que, moments abans de pujar al cel, Jesús havia dit als seus deixebles: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles» (Lc 24, 46-47). Abans d'anar cap a la dreta del Pare, Jesús deixa un encàrrec ambiciós: evangelitzar no només el poble d'Israel o l'imperi romà, sinó el món sencer, tota la creació. «Sembla de debò massa audaç l’encàrrec que Jesús confia a un petit grup d’homes senzills i sense grans capacitats intel·lectuals. Tanmateix, aquesta reduïda companyia, irrellevant davant de les grans potències del món, és convidada a portar el missatge d'amor i de misericòrdia de Jesús a cada racó de la terra»[2].

També nosaltres hem rebut aquest mateix encàrrec diví, i per això sentim tan proper aquell dia que Jesús va pujar al cel. Sant Josepmaria deia que «l’apostolat és com la respiració del cristià: un fill de Déu no pot viure sense aquest bategar espiritual. Ens recorda, la festa d’avui, que el zel per les ànimes és un manament amorós del Senyor, que en pujar a la seva glòria, ens envia com a testimonis seus per tot el món. La nostra responsabilitat és gran, ja que ser testimoni de Crist suposa, abans que res, mirar de captenir-nos segons la seva doctrina, lluitar per tal que la nostra conducta recordi Jesús, evoqui la seva figura amabilíssima. Hem de comportar-nos de tal manera que els altres, en veure’ns, puguin dir: aquest és cristià, perquè no odia, perquè sap comprendre, perquè no és fanàtic, perquè està per damunt dels instints, perquè és sacrificat, perquè manifesta sentiments de pau, perquè estima»[3].


SANT LLUC explica que, poc abans de pujar al cel, Jesús «se'ls endugué fora, fins a prop de Betània, alçà les mans i els beneí» (Lc 24, 50). En certa manera, des d'aquell dia «les seves mans queden esteses sobre aquest món. Les mans de Crist que beneeixen són com un sostre que ens protegeix (…). En marxar, ell ve per elevar-nos per sobre de nosaltres mateixos i obrir el món a Déu. Per això els deixebles es van poder alegrar quan van tornar de Betània a casa. Per la fe sabem que Jesús, beneint, té les mans esteses sobre nosaltres. Aquesta és la raó permanent de la joia cristiana»[4].

La litúrgia de les hores medita avui unes paraules de sant Agustí sobre aquest misteri: «Ell no va abandonar el cel quan des del cel va baixar a nosaltres, i no ens va abandonar a nosaltres quan va pujar de nou al cel (...). Va baixar del cel per misericòrdia, però no hi va pujar ja tot sol, perquè nosaltres pujàrem amb ell per la gràcia»[5]. Jesús puja al cel, però no ens abandona. «Com que Jesús és al costat del Pare, no és lluny sinó a prop nostre. Ara ja no és en un sol lloc del món, com abans de l'Ascensió; amb el seu poder supera tot espai, (…) és present al costat de tots, i tots el poden evocar a tot arreu i al llarg de la història»[6].

Jesús puja al Pare i, al mateix temps, roman amb nosaltres: l'Esperit Sant habita a la nostra ànima en gràcia i el Senyor ens acompanya també sacramentalment a l'Eucaristia. «És possible d’apropar-nos íntimament a Jesús, en cos i ànima. Crist ens ha marcat clarament el camí: pel Pa i per la Paraula, alimentant-nos amb l’Eucaristia i coneixent i complint allò que vingué a ensenyar-nos, alhora que conversem amb Ell en l’oració»[7].


«ENCARA s'estaven mirant al cel com ell se n'anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: “Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n'anava al cel”» (Ac 1, 10-11). La solemnitat de l'Ascensió ens encén en l'esperança de compartir la glòria de què gaudeix Jesús, a la qual som cridats com a membres del seu cos. No ha pujat al cel «per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres, els seus membres, tinguéssim confiança de seguir on ens ha precedit el nostre cap i pastor»[8].

«Aquest “èxode” cap a la pàtria celestial, que Jesús va viure personalment, el va afrontar del tot per nosaltres. Per nosaltres va baixar del cel i per nosaltres va pujar a ell, després d'haver-se fet semblant en tot als homes (...). Déu a l'home, l'home a Déu: ja no es tracta d'una veritat teòrica, sinó real. Per això l'esperança cristiana, fonamentada en Crist, no és un miratge, sinó que, com diu la carta als Hebreus, és per a nosaltres “com una àncora segura i ferma” (He 6, 19), una àncora que penetra al cel, on Crist ens ha precedit»[9].

El Senyor ens espera al cel i ens envia l'Esperit Sant, els seus dons i els seus fruits, perquè arribem també nosaltres a la meta. «Després de pujar el Senyor al cel, els deixebles es van reunir en oració al Cenacle, amb la Mare de Jesús, invocant junts l'Esperit Sant, que els revestiria de força per donar testimoni de Crist ressuscitat. Tota comunitat cristiana, unida a la Verge santíssima, reviu aquests dies aquesta singular experiència espiritual en preparació de la solemnitat de Pentecosta»[10].


[1] Missal romà, Missa de l’Ascensió del Senyor, Prefaci.

[2] Francesc, Regina coeli, 13-V-2018.

[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 122.

[4] Benet XVI-Joseph Ratzinger. Jesús de Natzaret, Madrid 2011, p. 400.

[5] Sant Agustí, Sermó de l’Ascensió, 1-2; PLS 2, 494-495.

[6] Benet XVI-Joseph Ratzinger, Jesús de Natzaret, II, p. 329.

[7] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 118.

[8] Missal romà, Missa de l’Ascensió del Senyor, Prefaci.

[9] Benet XVI, Àngelus, 4-V-2008.

[10] Benet XVI, Àngelus, 8-V-2005.