Jack Valero tenia 17 anys quan va deixar Barcelona per instal·lar-se a Londres. Justament s’han complert 50 anys d’aquella aventura vital que passa per la seva formació en una de les millors universitats del món, University College London, i per la fundació del projecte Catholic Voices per entrenar catòlics laics a parlar en els mitjans de comunicació sobre temes polèmics relacionats amb l’Església i el Papa. Jack Valero és numerari i director de Comunicació de l’Opus Dei a la Gran Bretanya. El seu darrer llibre és El Opus Dei sin filtros. Por qué me hice de la Obra (Almuzara).

Dins la riquesa de carismes de l’Església, quina és l’aportació concreta de l’Opus Dei?

Així com, per exemple, els franciscans viuen de forma molt radical la desafecció de les coses materials, i són com un recordatori del que hem de fer tots, l’Opus Dei té el missatge que tots hem de santificar-nos a la feina, a la família i a la nostra vida normal. Això és per a tots, però els que són cridats a Déu en l’Opus Dei són les persones que ens ho recorden.

Anem a la feina cada dia, i sempre és el mateix, fins que ens adonem que, això que fem, a Déu li interessa molt perquè ho fem nosaltres; perquè ens estima tant que també estima el que fem nosaltres. La nostra feina construeix la Jerusalem a la Terra.

Al llibre explica que hi va haver una trobada amb sant Josepmaria Escrivà de Balaguer que va ser decisiva en el seu camí. Com va anar?

Tenia quinze anys, era cap a finals de cinquè de batxillerat, quan em van convidar a un viatge a Roma on va sorgir una proposta inesperada: assistir a una reunió familiar amb el fundador de l’Opus Dei, monsenyor Josepmaria Escrivà. La meva vida en aquell moment era ben lluny de qualsevol plantejament espiritual profund. De fet, la meva presència en aquella trobada desentonava: hi vaig anar amb un jersei cridaner —amb una gran lletra J al pit— mentre que d’altres vestien amb jaqueta i fins i tot corbata. Em vaig asseure al fons per no desentonar. Quan va sortir el fundador i va començar a parlar, vaig veure un home que realment creia en Déu. Jo anava a missa perquè els meus pares m’hi portaven, per costum, però monsenyor Escrivà era un altre nivell de creença en Déu i d’amor al pròxim. Em va impactar molt. Més tard algú em va plantejar la possibilitat que el meu camí estigués a l’Opus Dei. M’ho vaig estar rumiant un temps, perquè ser numerari és un gran compromís, però Déu va entrar a la meva vida i, com diu el profeta Jeremies, “em va seduir i jo em vaig deixar seduir”. Amb el temps, m’he adonat que vaig encertar el camí i que em sento molt feliç d’haver-ho fet. Ara treballo en un nou llibre sobre joves d’entre 18 i 30 anys a Anglaterra, que venen de famílies no religioses, i que s’han fet catòlics. He vist que la gràcia de Déu és imparable i també que l’anomenada Generació Z ve a la religió sense prejudicis perquè per a ells tot és nou.

Els testimonis que recull al llibre són diversos però tots conflueixen en una mateixa vocació espiritual dins de l’Obra. Quin missatge transmeten?

M’he passat molts anys contestant preguntes polèmiques sobre l’Opus Dei, i recentment m’he adonat que es contesta molt millor des de les vides de la gent. Per això vaig considerar que seria interessant recollir testimonis com els de la Patricia o la Nuala, numeràries auxiliars, la primera en un centre de dones de l’Opus Dei a l’Eixample de Barcelona, i la segona a Meath (Irlanda). Les persones, parlant de la seva vida, responen molts dels interrogants sobre l’Opus Dei. Tinc l’esperança que això funcioni millor. Són testimonis molt diferents que conflueixen en l’Opus Dei seguint la crida de Déu. Així han trobat sentit a la seva vida. L’Opus Dei no és de pobres ni rics, joves o grans, intel·lectuals o artesans, sinó que és de tots. I Déu actua així, sense prejudicis.

Amb motiu de la visita de Benet XVI al Regne Unit, va fundar juntament amb altres col·legues el projecte Catholic Voices. El 2019 va ser portaveu de la canonització del cardenal Newman a Roma. Actualment dirigeix l’Oficina de Comunicació de l’Opus Dei al Regne Unit. L’Església comunica bé? Quin és el seu principal aprenentatge?

Molt sovint l’Església no ha comunicat bé, i per això vaig començar el projecte Catholic Voices. El principal aprenentatge és que quan hi ha enfrontament hem de buscar un punt de trobada. Jo com a catòlic vull aportar el que considero bo i positiu, però també el periodista busca aquest mateix objectiu. La novetat és que si parlem des d’aquest punt d’encontre es comunica molt més. El mètode Catholic Voices, que s’ha estès arreu del món, és això. No es tracta de ser el més llest per transmetre els meus missatges, sinó d’escoltar per entendre el que és bo de l’altre i des d’aquest punt connectar el meu missatge amb el seu. Estic molt agraït d’aquest aprenentatge, perquè jo vaig créixer amb aquesta por que tothom sembla tenir que els periodistes et faran la traveta, et posaran les coses ben difícils o et faran dir allò que no vols dir. I no és així. La primera gran entrevista que vaig fer va ser amb el periodista de la BBC Brian Barron, ja traspassat. Jo no ho estava fent bé i ell em va ajudar. En aquell moment, em va venir al cap aquesta idea: el periodista vol el mateix que jo, i és que surti bé la notícia, que estigui ben explicada. Des d’aquell moment no he passat mai més nervis.

Per què l’Opus Dei és motiu d’escàndol als mitjans de comunicació? Valgui l’exemple de la sèrie documental El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei.

Hi ha motius diversos. Un és que hem fet coses malament. Està bé que escoltem el que hem fet malament i ho rectifiquem. Hi ha gent que ha patit i això és una pena i un dolor gran.

Un segon motiu són les narratives. Narratives que en realitat són falses però que han perdurat amb el temps. Per exemple, la idea del secretisme. I juntament amb els mites antics i les coses que hem fet malament, hi ha coses noves que la gent no entén. Una de les idees de l’Opus Dei que encara no hem comprès del tot és la seva organització amb una estructura única dins l’Església. Som una organització on sacerdots i laics, homes i dones, cèlibes i casats, tots estem al mateix nivell. Això també ha estat polèmic.

En quin moment es troba l’aprovació dels nous estatuts?

Sembla que Lleó XIV és molt prudent i que vol esperar. La nostra llei són els estatuts d’abans. No sabem si hi haurà gaires canvis. Pot ser que canviï la forma d’incorporar-se a la prelatura, o la restricció dels mandats a uns determinats anys. Això és bo i està passant arreu de les institucions d’Església. Tot està en mans de la Santa Seu. El més important és que el prelat ens va dir que el que vingui de la Santa Seu és bo per a nosaltres i que, per tant, ho seguirem sense cap problema. Això ha tranquil·litzat tothom.

Carme Munté

Entrevista realitzada per la Carme Munté i publicada a la revista setmanal Catalunya Cristiana, el dia 18 d'octubre de 2026.