En la seva declaració després dels atemptats del dia 11 de març, vostè convida a pregar pels terroristes. És possible pregar per gent que és capaç de matar d'aquesta manera tan salvatge?

N’hi ha prou amb mirar a Jesucrist, model permanent per a l'home. A la llum del seu exemple es conclou que sí, que és possible pregar quan es sap distingir entre el crim i qui ho comet. Al demanar pels que assassinen de manera salvatge, no estem negant la maldat de la seva acció ni la necessitat que siguin jutjats segons les normes equànimes del dret. No existeix justificació davant el mal, la violència no pot ser defensada. Però aquesta intransigència davant el mal en sí, és compatible amb alguna cosa que està en el cor de la missió de l'Església: el perdó dels pecadors. La justícia no està renyida amb la misericòrdia.

Crist diu en l'Evangeli: «estimeu els enemics». Què significa en la pràctica estimar el terrorista?

Jesucrist convida a viure la misericòrdia no només amb els éssers estimats sinó també amb l'enemic; no només amb qui obra el mal, sinó també amb qui ens causa un dany directa i injustament. En realitat estem davant un misteri que resulta indesxifrable, encara que d'alguna manera s'entén amb el prisma de la meravellosa virtut de la caritat. Com és pot aplicar al cas del terrorista? Pregant per la seva conversió: és a dir, pregant per la seva redempció, més enllà del seu just càstig en aquesta vida.

És possible perdonar a qui no vol ser perdonat? Com viure aquest perdó en la pràctica?

Penso que cal començar per la pràctica de l'esperit de perdó en la vida ordinària. Necessitem aprendre a perdonar i a demanar perdó, «en petita escala», en les relacions familiars, professionals i socials. M'atreviria a parafrasejar l'Evangeli: qui perdona en poc, serà capaç de perdonar en molt. Aquesta actitud dóna fruits «a gran escala». Puc dir-ho perquè ho he tocat amb les mans al veure la conducta de sant Josepmaria Escrivà, que mai es va sentir enemic de ningú, tampoc dels qui el maltractaven.

A Espanya, en les últimes dècades, m'imagino que persones de la Prelatura o properes han quedat afectades pel terrorisme. Quina ha estat la seva experiència?

He tingut ocasió de compartir aquesta tremenda experiència amb alguns fidels de la Prelatura i amb altres catòlics, no només a Espanya, sinó també en altres països, com Colòmbia, per citar només un exemple. Són moments de gran commoció i dolor. El cop és tan fort que pot arrossegar a la pèrdua del control de les pròpies emocions. Però he estat testimoni, gràcies a Déu, de com persones afectades en la seva família o en elles mateixes han sabut sobreposar-se i afrontar amb heroisme aquesta situació. En el fons, es neguen a reconstruir la seva vida des del rancor -plantar la llavor de l'odi és potser l'efecte més diabòlic del terrorisme- i decideixen continuar el seu camí cristià, igual que abans, i potser millor que abans. Estic convençut que les víctimes del terrorisme tenen una gràcia especial de Déu, que els presta fortalesa. I així, acaben sent per a qui els envolten com la llum en la foscor.

Quins creu vostè que són els elements fonamentals de la resposta cristiana al terrorisme islàmic?

És important no prendre's la part pel tot, no desqualificar un conjunt de països formats per centenars de milions de persones, tot una cultura, per l'acció d'una minoria. Per això em resisteixo a usar l'expressió «terrorisme islàmic». Penso que en la victòria sobre el terrorisme també deuen ocupar un paper important els propis musulmans, molts dels ciutadans pacífics que estimen la llibertat i la vida -pròpies i dels altres- i que practiquen sincerament i sense fanatismes la seva religió. A més, la meva experiència és que els catòlics àrabs desenvolupen una tasca essencial, perquè estan en condicions de tendir ponts d'enteniment.