És difícil desxifrar per a l’entrevistador europeu l’edat d’aquest metge congolès de tracte cordial i distès. Com tants africans, el seu aspecte és molt juvenil. Al llarg de l’entrevista proporciona algunes pistes reveladores: és metge de família, té sis fills i treballa des de fa anys com a Director Adjunt del Centre Hospitalari Monkole, una iniciativa promoguda per membres de l’Opus Dei a la República Democràtica del Congo.
“Com tantes persones en el món –explica- vaig conèixer l’Opus Dei gràcies a Camí. Fins aleshores sabia ben poc de Josepmaria Escrivà. Aquest llibre em va obrir horitzons, en molts aspectes, no només espirituals, perquè el missatge de Camí –la santificació del treball- té moltes implicacions socials. Penso que té una especial importància per al meu país, en concret per als joves.
Congo és un país modern i el seu futur depèn dels nostres joves. Sant Josepmaria recorda la necessitat de treballar bé, amb la màxima perfecció possible, amb rigor, amb responsabilitat social. El compromís amb Crist –diu a Camí- duu necessàriament a la solidaritat amb els altres: a assumir els problemes dels altres com a propis, intentant donar-los una solució. I a Àfrica, al Congo, tenim molts problemes de difícil solució, a curt i a llarg termini.”
Com el problema sanitari.
“Sí. És un dels més greus. Falten metges, falten hospitals, falten infermeres, i falta en molts casos una educació sanitària elemental, fet que provoca nombroses malalties. La majoria dels nostres pacients pateix malària o paludisme. Els cristians, cada cristià, ha d’intentar donar la seva resposta responsable, personal, en consciència, davant els problemes de la societat. Monkole va néixer per respondre a les necessitats sanitàries concretes d’una zona dels suburbis de Kinshasa de caràcter semirural, molt deprimida econòmicament, que no compta amb els mitjans de transport ni amb les infrastructures elementals necessàries. Això fa que els pacients que necessiten una atenció mèdica urgent tinguin moltes dificultats per a traslladar-se i arribar a temps a l’hospital. Monkole ha anat creixent a poc a poc des que va començar, fa quinze anys. Ara compta amb serveis d’urgències, hospitalització, cirurgia i maternitat. El 40 % dels pacients són nens, que amb freqüència solen patir paludisme.
Els qui treballem allí intentem oferir, en la mesura de les nostres possibilitats, una medicina de qualitat a les persones de recursos nuls o molt escassos. Perquè la medicina de qualitat, aquest és el nostre objectiu, no pot reservar-se als estrats socials més beneficiats: ha d’estar a l’abast de tots, sigui quina sigui la seva situació econòmica. Els nostres pacients paguen el que poden. La majoria, una quantitat simbòlica que els ajuda a valorar el que reben”.
-De quant?
-Un dòlar.
-Com se sosté econòmicament l’Hospital?
-Gràcies a un Patronat que aporta el 20% dels recursos. La resta prové de fons propis. A més, comptem amb la col·laboració de joves metges i estudiants d’últims cursos de Medicina de la Universitat de Kinshasa. Tot això contribueix al desenvolupament humà i econòmic de la zona, donant respostes positives per a les famílies. Li explicaré un succeït recent: fa poc es va presentar a la meva consulta un matrimoni jove. Ella estava de sis mesos i em van dir que s’estaven pensant tenir o no el fill, perquè no sabien com mantenir-lo. Jo els vaig animar que el tinguessin: “i si tant els atabala això –els vaig dir- no es preocupin: quan neixi , jo l’adopto i viu a casa meva com un fill més”. Tres mesos després van tenir un fill preciós, i li van posar el meu nom, en senyal d’agraïment. Quan m’ho van dir, els vaig preguntar, tot fent broma, si me’l donaven perquè l’adoptés. “Ah, això mai! –van respondre feliços-. Encara que ens donessin tot l’or del món!”.