Hivern del 1984-1985. Després d’una conversa per motius professionals a la seu de la Fundació Limmat a Zúric, Toni Zweifel va portar el francès Michel Baroni amb el cotxe a l’estació principal. Pel camí van trobar un petit embús, i cada vegada dubtaven més de si aconseguirien arribar al tren de París. Llavors, Toni Zweifel va fer baixar el seu convidat en un lloc i li va indicar el camí a peu per una drecera. Resulta que, aparentment, va ser inútil, ja que Baroni va arribar amb dos minuts de retard. Però quina devia ser la seva sorpresa quan a l’andana hi va trobar no només el tren que encara estava aturat, sinó també Toni Zweifel. Aquest havia arribat amb el cotxe a temps i havia aconseguit que el revisor del tren retardés la sortida fins que Baroni arribés. “Veus?”, li va comentar amb un somriure, “a Suïssa estem disposats a tot per un francès; fins i tot deixem sortir un tren amb retard!”.
Aquesta anècdota il·lustra bé l’estil típic amb què Toni es preocupava per les necessitats dels altres: sempre disposat a ajudar i de manera enginyosa. Havia après de sant Josepmaria que l’amor al proïsme no s’esgota en un afany organitzatiu i financer per a finalitats humanitàries, sinó que, sobretot, ha d’amarar la convivència amb les persones amb què un es relaciona personalment.
Un s’hi trobava a gust en companyia de Toni. Estava sempre disposat a mantenir una conversa, a fer treballs casolans o a solucionar problemes concrets. Aquesta disponibilitat no deixava en evidència les nombroses i difícils tasques diàries. Per a això, Toni planificava el seu temps amb tot detall, la qual cosa implicava haver d’ajustar els seus plans davant de qualsevol imprevist. El més notable era que ho feia d’una manera molt amable.
Era especialment afectuós amb la seva mare. Amb l’edat, ella patia depressions, i buscava en ell, una vegada i una altra, un suport moral. Toni Zweifel li dedicava llargues converses per telèfon i s’agafava dies lliures per viatjar a veure-la, acompanyar-la i animar-la.
Com tots els que estan en contacte amb altres persones, en la família i a la feina, també Toni topava amb els defectes i les limitacions dels altres. Els tractava amb molta comprensió i paciència. Per no caure en una actitud negativa, es concentrava conscientment en els aspectes positius de cadascú i els admirava sincerament. De vegades arribava a posar per escrit aquests aspectes i a meditar-los en l’oració. Això no li impedia d’advertir algú de les seves faltes, quan era objectiu i oportú; però ho feia sempre amb simpatia i sense donar lliçons.
Ell, al seu torn, es deixava corregir. Al principi portava l’aprofitament del temps amb excessiva exigència. Per això, quan acabava el cafè, a començaments de la tarda, marxava molt de pressa de casa cap a l’oficina. Un bon dia algú li va indicar que això produïa en els altres certa inquietud i tensió. A partir de llavors, va canviar el seu costum: es quedava a casa una estona i resolia alguna cosa abans de tornar tranquil·lament a la seva oficina.
Reaccionava amb caritat quan el tractaven de manera injusta. Això es va manifestar de manera singular quan va estar a punt de dur a terme el seu projecte de construir un centre internacional de trobades. Ja en la recta final es va desencadenar una polèmica mediàtica violenta durant molts mesos, amb humiliacions i falses notícies de premsa, que al final van aconseguir el seu objectiu d’impedir la realització del projecte. Es va ensorrar el treball constructiu que havia dut a terme durant anys amb la millor intenció. Però en tot aquell temps no se li va escapar cap comentari amarg o despectiu, ni tan sols en privat.
En resum: la fe cristiana havia fet de Toni Zweifel un home de tracte agradable: de bon humor, delicat, disposat a ajudar, que irradiava confiança. En ell es va fer realitat concreta el tan esmentat ideal de l’amor al proïsme.