El llenguatge comú identifica el terme «contemplació» amb l’operació física de centrar la mirada en un objecte o espai material, i també amb el seu derivat espiritual de fixar l’atenció sobre un assumpte. En l’àmbit religiós, «la contemplació és l’acte amb què la ment del creient penetra i assaboreix l’esfera lluminosa de les veritats divines» (ÁLVAREZ – ANCILLI, 1983, p. 472).
1. Distinció del concepte
El llenguatge cristià va assumir el terme «contemplació» de la reflexió filosòfica del pensament grecoromà i el va dotar d’elements nous: el fet de passar del món de la contemplació de les idees o de la bellesa a saber-se en comunió vital amb la Trinitat; l’exclusió de tot panteisme i l’afirmació d’un Déu creador i transcendent que crida l’home a participar de la seva vida divina, i que situa la contemplació com una realitat nova, de la qual deriven l’influx mutu entre coneixement i amor en el procés d’acostament a Déu, i el desembocament de la contemplació en l’acció, en l’amor a Déu i al proïsme manifestat en obres (cf. ILLANES, 2003, p. 308-309).
En la història de l’espiritualitat, la contemplació ha estat objecte d’estudi per part dels teòlegs i —en el cas particular de la contemplació mística— de descripció fenomenològica per part dels místics, cosa que ha ofert una gran riquesa de reflexions, tot i que sense arribar, com és lògic davant d’un tema tan profund, a donar resposta plena a totes les qüestions que planteja la seva noció. De l’amplitud d’aquestes aportacions en donen testimoni les més de cinc-centes columnes atapeïdes que el Dictionnaire de Spiritualité dedica al tema. Aquesta mateixa amplitud ens eximeix d’intentar-ne oferir aquí ni tan sols una síntesi brevíssima. Per això, ens podem limitar a assenyalar, situant-nos ja en els nostres dies, que en els primers quatre decennis del segle xx —i contemporàniament en afirmar-se la teologia espiritual com a disciplina científica— diversos autors van donar vida al debat sobre l’anomenada «qüestió mística»: «els problemes que planteja la polèmica es podrien reduir, essencialment, a la crida universal a la contemplació i les relacions entre l’aspecte ascètic i el místic en la vida cristiana» (BOSCH, 2007, p. 477). Aquest debat i la doctrina de la crida universal a la santedat, recordada i emfatitzada pel Concili Vaticà II, van conduir a l’acceptació generalitzada de la contemplació com a dimensió connatural de la vocació cristiana: tota persona batejada ha d’aspirar a ser contemplativa, a aconseguir una unió íntima de coneixement i amor amb Déu que impregni tots els seus actes. En aquesta línia es mou el Catecisme de l’Església Catòlica, com ho demostren el número 2014 i els relatius a l’oració contemplativa (núm. 2709-2719). I aquest mateix principi es troba al cor de la doctrina espiritual de sant Josepmaria.
2. La doctrina de sant Josepmaria
En les obres publicades de sant Josepmaria apareixen amb certa freqüència el substantiu «contemplació» (15 ocasions) i l’adjectiu «contemplatiu/iva» (25), així com també, amb més freqüència, el verb «contemplar» (116). Crida l’atenció l’ús repetit del verb en comparació amb l’ús que es fa del substantiu i de l’adjectiu. En part, es pot justificar pel seu ús amb el significat genèric de «mirar», «veure», «presenciar»; tanmateix, un estudi recent assenyala que en vuitanta passatges s’acudeix al verb «contemplar» precisament per aconsellar que en l’oració o la meditació «es considerin i revisquin en la presència de Déu, les escenes de l’Evangeli» (ILLANES, 2003, p. 313), la qual cosa també explicaria aquesta diferència numèrica. En aquests casos, sant Josepmaria va fer servir sovint l’expressió «contemplatius enmig del món» per indicar que el cristià creix en vida d’oració, s’obre a la contemplació també «en les activitats de la vida ordinària i a través d’aquesta, constituint, per tant, una manera específica secular de viure l’oració contemplativa» (BELDA, 2007, p. 175). No obstant això, deixant un estudi més detingut del tema per a altres veus del Diccionari, subratllem ja des d’ara que, per a sant Josepmaria, la consciència de la filiació divina, és a dir, el saber-se fill de Déu, porta el cristià a «contemplar amb amor i amb admiració totes les coses que han sortit de les mans de Déu Pare Creador» (ECP, 65). I també, en conseqüència, a veure Déu en totes les coses, amb les seves implicacions pràctiques. Escriu, per exemple: «Contempla el Senyor darrere de cada esdeveniment, de cada circumstància, i així sabràs treure de tots els successos més amor de Déu, i més desigs de correspondència» (F, 96). I en el mateix sentit, com a quelcom propi dels fills de Déu, al·ludeix a un parlar «la llengua de les ànimes contemplatives, la dels homes que són espirituals, perquè s’han adonat de llur filiació divina» (ECP, 13).
La santedat cristiana, que es basa necessàriament en l’oració, busca traduir-se en vida contemplativa. Com que la crida dels batejats a la santedat és universal, també es pot dir que, pel mateix motiu, estan tots cridats a la contemplació amorosa de Déu, siguin quines siguin les circumstàncies en què es desenvolupa la seva existència. Sant Josepmaria, que adreça el seu ensenyament a tots els cristians, i de manera particular al cristià fidel al qual denomina «cristià corrent», escriu: «L’oració és el fonament de tota labor sobrenatural; amb l’oració som omnipotents i, si prescindíssim d’aquest recurs, no faríem res» (AD, 238).
Sant Josepmaria ensenya també —com qui ho té ben experimentat— que a la base d’aquesta actitud contemplativa o oració contínua hi ha d’haver alguns moments especialment dedicats quotidianament a l’oració mental. S’uneix així a la tradició cristiana, de la qual és també ressò el Catecisme de l’Església Catòlica: «no es pot pregar “en tot temps” si hom no es decideix a pregar en moments determinats: són els temps importants de la pregària cristiana, en intensitat i en durada» (CEC, 2697). L’expressió més alta de l’oració és, en efecte, l’oració de contemplació (cf. CEC, 2699), l’inici de la qual es troba, amb ajuda de la gràcia, en la cerca constant de la presència de Déu. Sant Josepmaria ho reflecteix, per exemple, entre altres llocs, en l’itinerari espiritual que presenta en la seva homilia Vers la santedat: «Comencem amb oracions vocals, que molts hem repetit de menuts: són frases ardents i senzilles, adreçades a Déu i a la seva Mare, (...) No és això, en certa manera, un principi de contemplació, demostració evident d’un abandó confiat» (AD, 296).
L’oració progressa per mitjà dels actes de fe, esperança i amor, que informen la mateixa existència; i la meditació —segona expressió de l’oració (cf. CCE, 2699)— té en l’Evangeli, actualitzat i reviscut, el seu aliment preferit: «Vols aprendre de Crist i obtenir exemple de la seva vida? —Obre el sant Evangeli, i escolta el diàleg de Déu amb els homes..., amb tu» (F, 322). És en aquest context en què sant Josepmaria fa servir més vegades la noció de contemplar, amb el significat de reviure i fer presents les escenes de la vida de Jesús i de Maria: «L’Església ens anima a la contemplació dels misteris: perquè se’ns gravi en el cap i en la imaginació, amb el goig, el dolor i la glòria de Santa Maria, l’exemple esbalaïdor del Senyor, en els seus trenta anys d’obscuritat, en els seus tres anys de predicació, en la seva Passió afrontosa i en la seva gloriosa Resurrecció» (AD, 299).
I del tracte amb la Humanitat Santíssima de Jesús, amb Maria i Josep es passa al tracte amb les Persones divines: «de la trinitat de la terra a la Trinitat del cel», segons una expressió que a sant Josepmaria li agradava repetir. «El cor sent necessitat, aleshores, de distingir i adorar cada una de les Persones divines. En certa manera és una descoberta, la que fa l’ànima en la vida sobrenatural, com les d’un marrec que va obrint els ulls a l’existència» (AD, 306). Sant Josepmaria era perfectament conscient de la gratuïtat de la contemplació i, alhora, considerava que era la meta i l’horitzó de tot cristià, ja que comporta unió amb Déu: «Si tu mires de meditar, el Senyor no et negarà la seva assistència. Fe i fets de fe: fets, perquè el Senyor (...) és com més va més exigent. Això ja és contemplació i és unió; aquesta ha d’ésser la vida de molts cristians (...)» (AD, 308).
Vicente Bosch