Resar és parlar amb Déu, i se n’aprèn a poc a poc, com passa amb una amistat, en què la confiança creix amb el tracte. No calen fórmules ni experiència prèvia. Aquesta guia està pensada per a qualsevol persona que vulgui apropar-se a l’oració, tant per a qui ja creu i desitja cuidar més la seva relació amb Déu com per a qui està buscant. Tampoc cal posar-ho tot en pràctica des del primer dia.
En aquest article trobaràs:
- Abans de començar: què és resar
- La primera estona d'oració, en sis passos
- L'oració en el dia a dia
- Quan costa
- Una proposta per a la primera setmana
Abans de començar: què és resar
Resar és parlar amb Jesús com es parla amb algú que ens estima. No exigeix paraules especials ni una concentració perfecta. És explicar-li la pròpia vida, escoltant-lo i, a vegades, senzillament estar amb ell en silenci, mirant-lo.
El Papa Lleó XIV ha recordat que, en una època en la qual la ciència i la tècnica semblen tenir resposta per a tot, resar pot veure’s com una manera d’evadir-se. En canvi, l’oració és una dimensió fonamental de la nostra humanitat i «mereix tornar a ser descoberta en la seva veritat»[1].
El Papa Francesc ho explicava amb una imatge: «qui resa és com l’enamorat»[2], que duu a la persona estimada en el cor allà on va. Per això l’oració té cabuda en qualsevol jornada actual.
Per començar, convé tenir presents tres claus. La fe, perquè Déu està sempre present, et veu i t’escolta. L'obertura, perquè es tracta de passar una estona amb el millor dels amics, per parlar i també per escoltar el que ell vulgui dir. I l’amor, perquè ell ens va estimar primer, i d’aquí neix el desig de buscar-lo.
La primera estona d’oració, en sis passos
Aquests sis passos poden servir de guia per a la primera estona d’oració. Deu minuts són un bon punt de partida, tot i que cadascú pot dedicar-li el temps que pugui: una mica menys al principi, o més a mesura que se li va agafant gust. El vídeo els recull de forma resumida, i a continuació s’expliquen un a un.
- Triar un moment i un lloc. Pot ser al matí, abans de començar la jornada, al migdia o en acabar el dia. El lloc pot ser la pròpia habitació, una església o un banc del parc. Si hi ha una capella a prop, millor encara, perquè Jesús hi és realment present en el sagrari.
- Reservar un temps. Deu minuts, per exemple, són menys de l’1 % del dia. Un temporitzador i activar el mode «no molestar» en el telèfon ajuden que aquesta estona sigui només per a Déu.
- Posar-se en presència de Déu. Fer silenci, per fora i per dins, i dir-li «Senyor, soc aquí». També es pot resar l’oració que comença «Senyor meu i Déu meu, crec fermament que sou aquí».
- Explicar-li el propi dia. El que alegra i el que pesa, el que ha sortit bé i el que no, la família, el treball, els plans. A Déu li agrada que li ho expliquem, encara que ja ho conegui. A qui no sabia de què parlar en l’oració, sant Josepmaria aconsellava parlar «D’Ell, de tu: alegries, tristeses, èxits i fracassos…» (Camí, núm. 91).
- Llegir i escoltar. Llegir unes línies del Nou Testament o d’un llibre d’espiritualitat cristiana dona peu a la conversa. Després, un pot preguntar-se què li ha cridat l’atenció, quina relació té amb la pròpia vida i què li diu Déu. Anotar-ho ajuda a no oblidar-ho. Convé deixar també un moment de silenci, perquè Déu parla «com el murmuri d'un ventijol suau» (1 Re 19, 12).
- Acomiadar-se. Donar-li gràcies per aquesta estona, demanar-li que t’acompanyi la resta del dia i concretar alguna cosa per millorar aquest mateix dia.
Si en algun moment no saps què dir, el més senzill és dir-li-ho així a Déu. Sant Josepmaria assegurava que qui comença dient «Senyor, que no sé fer oració!» ja ha començat a fer-ne (cf. Camí, núm. 90).
L’oració en el dia a dia
L’oració no acaba quan sona el temporitzador, sinó que continua al carrer, a la feina, durant l’estudi o en el transport. A Déu se’l troba avui, no ahir ni demà, i tot el que passa al llarg del dia pot convertir-se en conversa amb ell[3].
Per mantenir viva aquesta conversa, serveixen frases breus que poden dir-se en qualsevol moment i lloc. Aquestes són algunes situacions i el que se li pot dir a Déu en cada una.
- En començar el dia: «Senyor, aquest dia és teu. Acompanya’m».
- Quan alguna cosa et fa feliç: «Gràcies, això ve de tu».
- Quan alguna cosa et costa o t'espanta: «Ajuda’m, jo sol no puc».
- Davant d’un pensament de ràbia o amargura: «On ets, Senyor? I cap a on vaig jo?».
- En creuar-se amb algú que pateix: «Senyor, tingues cura d’aquesta persona».
- Davant d’algú que cau malament o t'ha fet mal: «Et demano per ell. Ensenya’m a mirar-lo com tu».
L’oració transforma qui resa, perquè calma l’enuig, sosté l’afecte, multiplica l’alegria i dona força per perdonar. També dona valentia, ja que els problemes deixen de ser obstacles i es converteixen en ocasions d’encontre amb Déu. I obre envers els altres, perquè es resa pels coneguts, pels qui no coneixem i també per als qui costa estimar[4].
Quan costa
Que l’oració costi és normal i no significa que s’estigui fent malament. Hi ha dificultats que tots podem experimentar, sobretot al principi, i que formen part del camí de l’oració.
A vegades sembla que «no sentim res» i hi ha dies en els quals, senzillament, no ens ve de gust resar. Però l’oració no es mesura pel que se sent, i tot i que no es nota, alguna cosa està passant. N’hi ha prou amb dir-li a Déu que volem estar amb ell. Perseverar en aquestes situacions és senyal d’amor verdader, i valen més cinc minuts cada dia que una hora al mes.
Altres vegades el cap se’n va a un altre lloc. Quan un se n’adona, pot tornar a la conversa amb Déu sense angoixar-se, tantes vegades com calgui. Si la distracció és una preocupació, pot convertir-se en tema d’oració. També passa que un no sap què dir. En aquest cas, es pot llegir algun fragment de l’Evangeli, escriure en una llibreta o en el telèfon.
Pot passar, a més, que un s’hagi allunyat de Déu i li faci vergonya tornar. No cal esperar a ser perfecte, perquè Déu mira sempre amb tendresa i surt a l’encontre de qui torna, i en la confessió espera amb els braços oberts. Tampoc cal comparar-se amb els qui sembla que resen millor, perquè per a Déu cada persona és única.
El que compta és intentar-ho i tornar-ho a intentar, sense desanimar-se. Els fruits de l’oració es descobreixen en detalls petits, com recordar en el treball alguna cosa que es va parlar amb Déu o pensar davant un esdeveniment del dia «això li explicaré després a l’oració». Així, a poc a poc, l’oració es va convertint en una conversa contínua amb Déu, i un aprèn a ser contemplatiu enmig de les ocupacions de cada dia.
Una proposta per a la primera setmana
Per a qui vulgui fer el pas, aquí va un suggeriment que pot ajudar a convertir l’oració en un hàbit: deu minuts cada dia durant una setmana, amb una petita idea diferent per a cada jornada. Cadascun pot adaptar-la al seu ritme.
El primer dia pots seguir els sis passos i explicar-li a Déu com ha anat el dia. El segon, llegeix un passatge breu de l’Evangeli i queda’t només amb una frase. El tercer, donar-li les gràcies per tres coses concretes de la jornada. El quart, resar per algú amb nom i cognoms, i potser també per una persona amb la qual costa la relació. El cinquè, a més a més d’aquests minuts, adreça't a Déu en algun altre moment, per exemple, en fer esport, en una estona de descans o a casa. El sisè, si és possible, fes l’estona d’oració davant d’un sagrari. I el setè, repassa la setmana amb ell i, si vols, busca una hora fixa per a la setmana següent.
Si algun dia no aconsegueixes tenir aquest encontre amb Jesús, no passa res, perquè es pot reprendre l’endemà on ho vas deixar. Cada intent compta, i Déu espera sempre.
[1] Lleó XIV, audiència general, 5 d’agost de 2026.
[2] Francesc, audiència general, 10 de febrer de 2021.
[3] Cf. ibíd.
[4] Cf. ibíd.