Gedeó ja no sabia què pensar, ni què fer. Cada vegada que els camps d’Israel estaven a punt per a la collita, venien els madianites i s’ho emportaven tot. «Pujaven amb el seu bestiar i les seves tendes i arribaven en massa com les llagostes. Eren tants que ni ells ni els seus camells no es podien comptar. Envaïen el país i el saquejaven» (Jt 6, 5). En aquesta situació, tan precària, la Bíblia ens presenta per primera vegada Gedeó: desgranant el blat d’amagat, per escapar-se de la mirada vigilant dels seus enemics. Tot el seu horitzó es limita, en aquest moment, a sobreviure.
I així el troba —així el busca, en realitat— un àngel enviat de part de Déu. «El Senyor és amb tu, guerrer valent», el saluda l’àngel (Jt 6, 12). Gedeó no sembla intimidat per l’elogi ni per la dignitat del visitant, perquè respon com ho hauria fet a un amic o a un veí. Parla amb franquesa, sense mesurar massa les paraules: «Perdó, senyor meu. Si el Senyor és amb nosaltres, per què ens passa tot això? On són tots aquells prodigis que ens contaven els nostres pares quan deien: “¿No és cert que el Senyor ens va treure d’Egipte?” El cert és que ara el Senyor ens ha abandonat i ens ha deixat a mercè dels madianites» (Jt 6, 13).
Exposar la ferida
Hi ha moments de la vida en què és fàcil reconèixer-se en aquestes paraules de Gedeó. Hem llegit i hem sentit històries dels inicis de l’Obra, del nostre Pare, dels primers, de les primeres, de l’expansió... i, tanmateix, de vegades aquests relats poden contrastar amb el nostre entorn més proper, per l’escassetat de fruits visibles o de dinamisme apostòlic. Ens adonem, sí, que l’Obra és una benedicció per al món i per a l’Església: veiem el que Déu ha fet a través de l’Opus Dei en el passat, el que fa en el present i el que farà en el futur; i, si en alguns llocs es nota l’escassetat, en d’altres la labor apostòlica no para de créixer. A més, sabem que sant Josepmaria va entendre, amb una claredat que venia de Déu, que l’Obra servirà l’Església fins a la fi del món.
Tanmateix, fins i tot des d’aquesta visió àmplia en l’espai i en el temps podria passar que, davant de la realitat de la nostra vida, del nostre centre, de la nostra regió, de vegades ens vencés el desànim. Potser hem posat esforç i entusiasme en un projecte apostòlic, però aviat ens hem vist superats per dificultats de tota mena. Resem per les vocacions, però tarden a arribar, o arriben amb comptagotes. Sabem que el misteri de Déu és inesgotable i, tanmateix, de vegades ens pot semblar que ja ho hem sentit tot. Percebem, sí, un renaixement en la vida de l’Església, però podem tenir la impressió de quedar-nos-en una mica al marge...
Davant d’aquesta mena de dificultats, podríem reaccionar dient-nos simplement que cal mirar les coses amb sentit sobrenatural, potser sense saber molt bé què volem dir exactament. Potser només que hem de continuar caminant, esperant que les coses milloraran quan Déu vulgui? Sens dubte, aquesta no és una mala reacció, però podria ser insuficient, com ho és posar un simple embenat sobre una ferida que supura. En la resposta de Gedeó a l’àngel veiem precisament fins a quin punt la ferida està oberta. Gedeó no ha caigut en la desesperació o en la rebel·lia contra Déu, però està perplex, decebut. I té la senzillesa d’exposar la ferida, de mostrar al Senyor aquest dubte que el desestabilitza.
El que és sobrenatural, la gràcia, no ve simplement a «cobrir» la naturalesa ferida: ve a guarir-la, a redimir-la des de la part més profunda del seu abisme. La gràcia necessita vessar-se en la nostra naturalesa; l’alegria i la força de Déu han de conviure amb el desànim i la fragilitat humana. Necessitem aquesta conversatio: aquesta coexistència, aquesta conversa. La resposta de Gedeó s’emmarca exactament allà: «Mira, jo no entenc res; tu dius que ets amb mi, però el que jo veig sembla tot el contrari...». I aquesta senzillesa amb Déu, juntament amb l’abandonament a les seves mans, és precisament la veritable reacció sobrenatural. La mateixa a la qual ens convida el llibre de Job, en què veiem un home angoixat, que arriba a qüestionar els designis del Senyor, però que no deixa de resar, i que acabarà acceptant la seva petitesa.[1] La seva ferida ha de supurar i cicatritzar a la llum del sol de Déu.
Un salt de confiança
El Senyor no es molesta amb la resposta de Gedeó; al contrari, es diria que fins i tot es diverteix amb la seva franquesa i la seva autenticitat. I respon: «Ves amb la força que tens i salvaràs Israel dels madianites. No soc jo qui t’envio?» (Jt 6, 14). Tot el misteri de la vocació de Gedeó s’amaga en aquestes paraules: «Amb la força que tens, amb la força que hi ha en tu». Com si el Senyor li digués: «Gedeó, tu no ho saps encara, però he posat en tu una energia capaç de vèncer aquests enemics que ara mateix us aixafen».
El mateix ens diu Déu a cadascú. Tot i que potser ens pot passar com al mateix Gedeó, que no s’ho acaba de creure: «Perdó, Senyor meu. Com puc salvar Israel si el meu clan és el més petit de Manassès i jo soc el més jove de la meva família?» (Jt 6, 15). Potser també nosaltres ens preguntem: la força que hi ha en mi? Ja vaig intentar una cosa semblant i no va servir de gaire... Fa anys que lluito amb això o amb allò, o que intento fer-me entendre en aquest ambient... Senyor, em continuaré esforçant, però de vegades el cansament pesa, i al final ja no sé si tinc realment «aquesta força»...
No és estrany, ni dolent, que la nostra oració flueixi de vegades per aquests cursos: formen part del salt de fe —de confiança— que Déu necessita per transformar la nostra humanitat fràgil, la nostra humanitat de vegades fracassada, amb tota la força de la divinitat. Però oblidem-nos, per un moment, de nosaltres mateixos. «La força que hi ha en tu»: sentim com el Senyor adreça aquestes paraules a tothom de l’Obra. Amb la força que hi ha en tu, amb la força de l’esperit que he posat en tu, ves a salvar Israel... Sens dubte, no tenim la pretensió de «salvar el món», com si l’Esperit Sant no estigués guiant la història, i com si no hi hagués molts altres cristians treballant meravellosament... Tanmateix, sabem que Déu té una missió per a l’Obra: per això la va inspirar a sant Josepmaria. La nostra vocació, la de cadascú i la de cadascuna, és «una gràcia que abraça tota la nostra vida i que es manifesta com a llum i com a força. Llum que ens fa veure el camí, el que Déu vol de nosaltres; i força, per ser capaços de respondre a la crida, dir que sí i continuar endavant en aquest camí».[2]
Filiació i fraternitat
Quines són llavors aquesta llum i aquesta força? Què hem de fer per no perdre-les? Com podem «revifar el do de Déu»?[3] «Com podem encarnar avui, amb una fidelitat dinàmica, l’esperit que sant Josepmaria va rebre de Déu per servir l’Església?».[4] Potser una primera resposta ja està donant simplement la volta a unes línies que ell mateix va escriure el 1939 sobre el que podria debilitar l’Obra: «Obstacles? No em preocupen els obstacles exteriors: amb facilitat els vencerem. Només veig un obstacle imponent: la vostra falta de filiació i la vostra falta de fraternitat, si alguna vegada es produeixen en la nostra família».[5]
Quelcom crida de seguida l’atenció en aquestes paraules: tot parla de família. Sant Josepmaria anomena l’Obra així, «família», i assenyala com a elements neuràlgics d’aquesta els dos eixos constitutius de tota realitat familiar: la filiació i la fraternitat. De manera que el que fa fort o feble l’Obra gira entorn d’aquests dos pols. Com més viu l’Obra com una família, més brilla el seu esperit; com menys viu com una família, menys il·lumina. I el Senyor no l’ha encès «per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa» (Mt 5, 15).
La filiació ens remet intuïtivament a la unió i l’afecte pel Pare, el Prelat de l’Obra. És bonic i lògic que sigui així, tot i que aquest afecte llança, al seu torn, les seves arrels en la filiació a Déu. La pregunta clau, llavors, es podria perfilar d’aquesta manera: la filiació divina és per a mi una idea, un principi que he de considerar sovint, però que, al cap i a la fi, és una mica abstracte? O és una experiència viva, quelcom profundament arrelat en mi? El «sentit de la filiació divina»[6] és una gràcia que hem de demanar constantment. És la gràcia de viure com Jesús va viure, com continua vivint... com vol viure en nosaltres (cf. Ga 4, 6). Jesús viu de l’amor del Pare: aquest és tot el seu «secret». Aquest diàleg permanent i confiat amb el seu Pare és la vida eterna del Verb de Déu. I aquesta és també —aquesta vol ser— la vida d’un fill de Déu.
L’aire que respira la vida de Crist en nosaltres s’anomena «la llibertat i la glòria dels fills de Déu» (Rm 8, 21) i es troba als antípodes d’aquesta mentalitat calculadora del servent o del mercenari que de vegades pot temptar qui va sentir la crida a lliurar-se a Déu. El Senyor dibuixa un retrat d’aquesta mentalitat en el personatge del germà gran de la paràbola (cf. Lc 15, 25-32): aquell home aparentment irreprotxable, que havia estat sempre a la casa del Pare; que no havia comès grans pecats ni grans bogeries, però que s’havia quedat en un compliment fred. Un home que no tenia el cor d’un fill, que no sentia l’amor del pare, la preocupació pel germà allunyat. Que fins i tot s’indigna amb el pare quan veu aquest amor en acció! Aquest home, que no diu en cap moment «pare» ni «germà», tenia un problema greu de filiació... i de fraternitat.
Qui de veritat se sap fill, es descobreix germà. Fins i tot percebent les limitacions pròpies i alienes, que de vegades li poden resultar molestes, estima amb un amor tendre: amb un cor que no es deixa endurir. En sentir com el Pare l’acull i el porta entre els seus braços, en sentir aquesta abraçada profunda de Déu, ell mateix es converteix en abraçada paterna i fraterna per als altres. «Sí, fill meu: tu en Déu, per il·luminar, per donar sabor, per augmentar, per ser ferment»[7].
Dels primers cristians es deia: «Mireu com s’estimen».[8] La popularitat que aquesta cita ha acumulat amb els segles no l’hauria de convertir en un lloc comú. Aquest amor increïble és el que feia creïble el missatge cristià; el que li donava una força incontenible. Mireu com s’estimen: perquè se saben estimats pel seu Pare Déu. I allà mateix hi ha l’arrel de la força que Déu ha posat en l’esperit de l’Obra.
Carlos Ayxelà
[1] Cf. Jb 13, 24-27; 30, 20-23; 42, 2-6.
[2] F. Ocáriz, Carta pastoral, 28.10.2020.
[3] F. Ocáriz, Missatge pastoral, 19.03.2026.
[4] Ibídem
[5] Carta circular de sant Josepmaria Escrivà als fidels de l’Opus Dei, Burgos 9.I.1939, citat a: Camí, edició criticohistòrica, comentari al núm. 955.
[6] Sant Josepmaria, Forja, núm. 987.
[7] Sant Josepmaria, En diálogo con el Señor, núm. 11.
[8] Cf. Tertul·lià, Apologeticum, 39 (PL 471).