Opus Dei

Ser sants és «donar el millor d’un mateix» i, alhora, adonar-se «que, al final, sempre és Déu qui ho fa tot». Text sobre la santedat que ens demana el Senyor.

La certesa de saber-se sempre amb Déu és una font viva d’esperança, de la qual brollen sense parar noves fonts d’alegria i de pau que fecunden la nostra vida i la dels que ens envolten.

«Aquest camí es resumeix en un mot únic: estimar (...) tenir el cor gran, sentir les preocupacions dels qui ens volten, saber perdonar i comprendre: sacrificar-se, amb Jesucrist, per totes les ànimes» (Sant Josepmaria).

Per a un cristià l’apostolat no és simplement un encàrrec que suposa certes hores; ni tan sols una feina important: és una necessitat que brolla d’un cor que s’ha fet «un sol cos i un sol esperit» amb el Senyor.

Quan entra la inquietud al cor sobre un possible camí, és natural dubtar i sentir por: Déu ens busca i nosaltres, malgrat la nostra fragilitat, volem viure amb Ell i per a Ell.

El dinamisme propi de l’apostolat és la caritat, que és do diví: «en un fill de Déu, amistat i caritat són una sola cosa: llum divina que dona calor» (Forja, 565). L’Església creix per mitjà de la caritat dels seus fidels i, només després, arriben l’estructura i l’organització, com fruits d’aquesta caritat i per estar al seu servei.

Viure amb sentit de missió és saber-se enviats pel Senyor per portar el seu Amor a qui tenim a prop. Això suposa decidir en cada moment —amb l’impuls de l’Esperit Sant— què hem de fer, en funció d’aquesta missió que dona contingut i finalitat al nostre pas per la terra. Així ho explica aquest article

El secret d’un cor celibatari: deixar un amor a la terra per omplir el món sencer amb la llum de l’Amor de Déu.

La vocació a l’Opus Dei és una crida a interpretar una partitura, a tocar una música de Déu que té tantes variacions com persones.

Hi ha tantes històries de vocació com persones. En aquest article es mostren algunes de les fites més freqüents en aquest camí pel qual s’obté la convicció sobre la vocació.