Evangeli (Mc 7, 1-13)
Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s’adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s’han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.
Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús:
—Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que prenen els aliments amb les mans impures?
Ell els respongué:
—Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:
»Aquest poble m’honora amb els llavis,
però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em donen és buit,
les doctrines que ensenyen són preceptes humans.
»Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.
I els deia encara:
—Com en sabeu, d’anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició! En efecte, Moisès va dir: Honra el pare i la mare. I també: Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort. Però vosaltres, si algú diu al pare o a la mare: “Declaro corban, és a dir, consagrats a Déu, els béns amb què t’hauria d’ajudar”, ja li permeteu que no faci res a favor del pare o de la mare. Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes.
Comentari
Potser molts de nosaltres compartim un record comú: el de les nostres mares o àvies insistint-nos en la importància de rentar-nos les mans abans de posar-nos a taula.
Moltes vegades ho haurem fet de mala gana, sense donar més importància a les normes d'higiene o a la possibilitat de contraure una malaltia. Ens agradava jugar, i per tant, embrutar-nos. Ens agradava menjar, i per tant, tot el que endarrerís aquell moment era un tràmit a evitar.
Tot i això, obeíem. Ja fos per evitar un càstig, una reprimenda; o simplement per menjar com més aviat millor, obeíem. També, en el fons, perquè percebíem que la paraula de la mare o de l'àvia venia envoltada d'una aura de saviesa que calia respectar.
Vam créixer i continuem rentant-nos les mans, encara que ja no hi fossin la mare o l’àvia per recordar-nos-ho. Simplement, el record de l'afecte i l'experiència que hem anat adquirint ens han fet entendre que no era un simple caprici: rentar-se les mans era important. Tenia un sentit. La salut estava en joc.
Malauradament, en la vida dels qui criticaven Jesús es va produir un drama: no van créixer mai. El seu amor va quedar estancat. Si continuaven rentant-se les mans era per por del càstig. Mai no van entendre que els manaments de Déu no eren un caprici, sinó una orientació que es prescrivia per a la salut de les seves ànimes.
Per això, no eren capaços de viure ni tan sols el dolcíssim precepte, com anomenava sant Josepmaria el quart manament (cf. És Crist que passa, n. 78). Precisament perquè no van captar que darrere del mandat hi ha un esperit. Darrere la rentada de mans abans de posar-se a taula s'amagava un profund anhel de veure'ns dignes, sans i forts.
El mateix esperit que batega darrere de cadascun dels deu manaments: el desig que té Déu que tinguem el cor net, sobretot per poder contemplar-lo a ell (cf. Mt5, 8).