Arriba la plenitud dels temps i, per complir aquesta missió, no apareix cap geni filosòfic, com Plató o Sòcrates; no s'instal·la a la terra un conqueridor poderós, com Alexandre. Neix un Infant a Betlem. És el Redemptor del món; però, abans de parlar estima amb obres. No porta cap fórmula màgica, perquè sap que la salvació que ofereix ha de passar pel cor de l'home. Les seves primeres accions són rialles, plors de nen, el son inerme d'un Déu encarnat: perquè ens enamorem d'Ell, perquè el sapiguem acollir en els nostres braços.

Ara ens adonem, una vegada més, que això és el cristianisme. Si el cristià no estima amb obres, ha fracassat com a cristià, que és fracassar també com a persona. No pots pensar en els altres com si fossin números o esglaons, perquè tu puguis pujar; o com una massa per a ésser exaltada o humiliada, adulada o menyspreada, segons els casos. Pensa en els altres, -abans que res, en aquells qui són al teu costat- com en allò que són: fills de Déu, amb tota la dignitat d'aquest títol meravellós.

Hem de portar-nos com a fills de Déu amb els fills de Déu: el nostre amor ha d'ésser un amor sacrificat, diari, fet de mil detalls de comprensió, de sacrifici silenciós, de donació que no es nota. Aquest és el bonus odor Christi, el que feia dir als qui vivien entre els nostres primers germans en la fe: Mireu com s'estimen! (És Crist que passa, 36).