El teu comportament no s’ha de limitar a esquivar la caiguda, l’ocasió. No s’ha de reduir de cap manera a una negació freda i matemàtica. ¿T’has convençut que la castedat és una virtut i que, com a tal, ha de créixer i perfeccionar-se? No n’hi ha prou, hi insisteixo, de ser continent, cadascú segons el propi estat: hem de viure castament, amb virtut heroica. Aquest capteniment comporta un acte positiu, amb el qual acceptem de bona gana el requeriment diví: praebe, fili mi, cor tuum mihi et oculi tu¡ vias meas custodiant, lliura’m, fill meu, el teu cor, i estén la teva mirada pels meus camps de pau.

I ara et pregunto: com t’hi encares, amb aquesta lluita? Tu saps prou bé que si la mantens d’un bell començ, ja és vençuda. Aparta’t immediatament del perill, així que t’adonis de les primeres guspires de la passió, prèviament, si pots. Parla, a més, de seguida, amb qui et dirigeixi l’ànima; i millor encara abans, si és possible, perquè si obriu el cor de bat a bat, no sereu derrotats. Un acte i un altre, formen un hàbit, una inclinació, una facilitat. És per això que cal lluitar per assolir l’hàbit de la virtut, l’hàbit de la mortificació per no rebutjar l’Amor dels Amors.

Mediteu el consell de sant Pau a Timoteu: te ipsum castum custodie, perquè també estiguem sempre vigilants, decidits a custodiar aquest tresor que Déu ens ha lliurat. Al llarg de la meva vida, quantes persones he sentit que deien: ah, si hagués trencat al principi! I ho deien plenes d’aflicció i de vergonya. (Amics de Déu, 182)