Estimadíssims, que Jesús em guardi les filles i els fills!
El dia 2 d’aquest mes hem celebrat l’aniversari de la fundació de l’Obra i el dia 6 el de la canonització de sant Josepmaria. Són dues dates que ens ajuden a considerar, amb agraïment a Déu, la realitat de la nostra vocació a l’Opus Dei, amb la consegüent joiosa responsabilitat personal d’esforçar-nos a ser i fer l’Obra al servei de l’Església.
Molts deveu recordar aquestes paraules del nostre Pare: «De la mateixa manera que la identitat de la persona es manté al llarg de les diverses etapes del creixement: infantesa, adolescència, maduresa...; en el nostre desenvolupament hi ha evolució: si no seríem una cosa morta. Es manté incommovible el cor, l’essència, l’esperit, però evolucionen les maneres de dir i de fer, sempre velles i noves, sempre santes» (Carta 27, núm. 56).
És sobretot en l’apostolat personal, també amb l’esforç per orientar cristianament les professions i les estructures humanes, on hem de posar creativitat personal i iniciativa en les maneres de dir i de fer. Alhora, procurem ser fidels a les normes i els costums —de vida espiritual i apostòlica— que ens va transmetre sant Josepmaria.
D’altra banda, el que expressa el nostre Pare, en escriure que evolucionen les maneres de dir i de fer, ha estat i és una realitat al llarg d’aquest segle de vida de l’Obra. Els exemples d’això són molt nombrosos. Alhora, res no canvia en l’esperit ni en el contingut de les normes de pietat i costums de família. Naturalment, no tot té la mateixa importància, ja que en el nostre esperit hi ha des de realitats essencials de la vida cristiana —en primer lloc, l’Eucaristia— fins a detalls dels quals podem pensar que el nostre Pare, com a fundador, podria haver prescindit o substituït per altres, sense que afectés l’esperit. Tanmateix, convé tenir present que aquestes realitats es poden viure amb molt d’amor i adquirir així gran valor. I, a més, els petits costums contribueixen també a crear i mantenir una tradició familiar que, en el seu conjunt, té importància com un element més d’unitat: d’unitat actual i d’unitat vital amb l’origen. En aquest context, i salvant les distàncies evidents, recordo unes paraules de Benet XVI referides a l’Església universal: la Tradició és el riu viu que es remunta als orígens, el riu viu en el qual els orígens estan sempre presents (Benet XVI, Audiència, 26.IV.2006).
De vegades podem experimentar la temptació de la rutina en viure les normes de pietat, els costums i els mitjans de formació. Si ho intentem fer amb amor, no hi haurà rutina ni acostumament: l’amor renova totes les coses (cf. Ap 21, 5). Com ens acaba de recordar el Papa Lleó XIV, l’amor és abans que res una manera de concebre la vida, una manera de viure-la (Dilexi te, núm. 120). Cada dia tindrà una resplendor nova i podrem redescobrir la bellesa del nostre esperit. Per això, és important tenir molt present que desitgem ser fidels no només a alguna cosa —a un pla de vida—, sinó principalment a algú: a Jesucrist i, amb ell i en ell, als nostres germans i al món sencer. També amb aquesta perspectiva podem entendre aquella exhortació del nostre Pare: Sigueu fidels, fills de la meva ànima, sigueu fidels! Vosaltres sou la continuïtat (En diàleg amb el Senyor, núm. 79). L’Obra és a les nostres mans, com una herència rebuda, un tresor, que hem de col·laborar a fer fructificar i transmetre, amb la gràcia de Déu i amb alegria, malgrat les nostres limitacions i errors personals. I sense desanimar-nos tampoc davant de les dificultats externes segons els temps i els llocs.
No deixem d’unir-nos a la persona i a les intencions del Romà Pontífex, en aquests moments crucials per a la pau del món.
Amb tot l’afecte us beneeix
El vostre Pare
Roma, 16 d’octubre de 2025