L’any 2001 una amiga em va proposar fer un curs de recés espiritual a Wickenden Manor. Vaig anar-hi, i durant aquells dies d’oració em vaig plantejar a fons el sentit de la meva vida: L’estic malgastant?, demanava a Déu. No totes les persones que fan un curs de recés es fan unes preguntes tan essencials, però m’havia impressionat el missatge de santedat que vaig escoltar durant aquells dies.
D’aleshores ençà vaig començar a participar, amb algunes amigues, en diversos mitjans de formació cristiana a Ashwell House, una residència universitària de Londres dirigida per dones de l'Opus Dei.
Durant aquell temps cantava en un grup de música, tenia una intensa vida social i gaudia de moltes coses; però em mancava quelcom; sentia en la meva ànima una inquietud íntima, i un fort desig de Déu difícil d’explicar. No és fàcil posar per escrit què se sent quan s’està en aquesta situació. Jo m’adonava, en el meu cap i en el meu cor, que Déu m’estava demanant més i que havia de donar-li més…
Els meus amics em veien molt més contenta després de la meva trobada amb l'Opus Dei i m’ho deien. Perquè jo continuava fent la intensa vida social de sempre però, al mateix temps, cuidava la meva vida de fe; i estava descobrint una perspectiva nova de les coses, que em donava més alegria i més esperança. L’esperit de l'Opus Dei m’ajuda a trobar l’equilibri, l’harmonia, entre l’humà i el sobrenatural.
Vaig començar a descobrir nombrosos aspectes de l’Església i de la Fe que desconeixia. Aquest és un punt en el qual els membres de l'Opus Dei tenim una especial responsabilitat, perquè la nostra societat necessita persones de tots els ambients que sàpiguen comunicar als altres –sense jutjar-los, sense sentiments de superioritat i acceptant-los tal com són- la necessitat de seguir Crist enmig del món, realitzant les activitats habituals de cada dia, proporcionant-los, si ho desitgen, una formació catòlica profunda.
Els joves somiem amb moltes coses; tenim grans aspiracions i desitgem dur a terme grans projectes. Però hi ha un projecte que supera tota la resta en ambició i grandiositat: el projecte de ser veritablement cristià. És l’objectiu més alt que es pot proposar qualsevol persona. Cada nit, quan faig l’examen de consciència, descobreixo quant em queda per recórrer… I no obstant això, lluito! Perquè confio en la gràcia de Déu, que no m’ha de faltar.