“Mamààààà, puc agafar un altre raïm?”. 

Em va passar fa poc. Aneish, el nostre nen de tres anys, em demanava aquest capritx des de feia vint minuts... una vegada i una altra. Estava a punt de perdre la paciència, quan vaig recordar que podia santificar aquest moment. La forma en com respondria al meu fill seria quelcom que podria oferir a Déu.

L’Opus Dei fa precisament això per mi: ensenyar-me a procurar que cada instant de la vida ordinària estigui compost de petites coses ben fetes. Coneixent-me, no sé com actuaria a hores d’ara si no hagués trobat el camí de l’Opus Dei.

L'agost he complert deu anys com supernumerària de l’Opus Dei. Em considero molt afortunada, malgrat els meus defectes, per haver conegut l'Obra.

Allò que em va atreure d'aquesta institució -a més de les sorprenents, noves i inspirats ensenyaments de sant Josepmaria Escrivà- va ser que m'assegurava que podia seguir fent el meu treball i el meu paper de mare i, a més, enamorar-me de Déu.

"En les situacions més comunes hi ha quelcom de sant, de diví, amagat, que pertoca a cadascun de vosaltres de descobrir ", va dir el nostre fundador. Aquesta frase, tan senzilla i profunda alhora, és el resum del seu missatge principal.

En la vida de sant Josepmaria Escrivà he trobat molts exemples sobre com viure la meva vida ordinària, i quan m'encaro a alguna cosa davant la qual no sé què fer, em pregunto: "Com hagués actuat ell?". I així, la lluita continua.

La formació cristiana que rebo a l’Opus Dei m'ha donat un camí sòlid per a cercar la felicitat al costat de Déu, però alhora m'anima a mantenir la lluita per a seguir aquest camí. Amb victòries i desfetes, estic tothora contenta perquè tinc clar quin és l'objectiu i Qui em sosté.

El passat agost, vaig donar gràcies a Déu per aquests deu anys... i Aneish, el meu fill petit, també, perquè la lluita interior de la seva mare acaba... amb un raïm i un somriure!