Opus Dei

Els continguts de la pregària poden ser molts i variats. La pregària de petició forma part de l’experiència religiosa universal. El reconeixement dels béns rebuts impulsa a dirigir l’esperit cap a Déu. També és part essencial de la pregària reconèixer i proclamar la grandesa de Déu. El Catecisme distingeix entre pregària vocal, meditació i pregària de contemplació. Totes tres tenen en comú un tret fonamental: el recolliment del cor.

La Santa Missa fa present en l’avui de la celebració litúrgica de l’Església l’únic sacrifici de la nostra redempció. És un sacrifici propi i veritable per la seva relació directa —d’identitat sacramental— amb el sacrifici únic, perfecte i definitiu de la Creu. Els fidels poden participar en l’oferta del sacrifici eucarístic i hi han de participar. El desig de rebre la Santa Comunió hauria d’estar sempre present en els cristians.

L’Eucaristia fa present Jesucrist: Ell ens convida a acollir la salvació que ens ofereix i a rebre el do del seu Cos i de la seva Sang com a aliment de vida eterna. El Senyor va anunciar l’Eucaristia durant la seva vida pública i va instituir aquest sagrament a l’Última Cena. Quan l’Església celebra l’Eucaristia, no fa cap altra cosa que conformar-se al ritu eucarístic efectuat pel Senyor a l’Última Cena.

L’acció de l’Esperit Sant es duu a terme a l’Església per mitjà dels sagraments. Solem dir que l’Esperit Sant és com l’ànima de l’Església, perquè hi duu a terme algunes de les funcions que l’ànima duu a terme en el cos: la vivifica, l’empeny a la missió, l’unifica en l’amor. És el mestre interior que parla al cor de l’home, li descobreix els misteris de Déu, li fa discernir el que és agradable a Déu.

Jesús va enviar els apòstols per tot el món a «anunciar la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat». El contingut d’aquest Evangeli era el que va dir i va fer Jesús en la seva vida terrenal. Els quatre relats de Mateu, Marc, Lluc i Joan són el resultat d’un llarg procés de composició. Els evangelis no són llibres que presenten Jesús com una figura del passat: són paraula actual, en què Jesús és sempre viu.

El matrimoni és una sàvia institució del Creador per realitzar en la humanitat el seu designi d’amor. Neix del consentiment personal i irrevocable dels esposos. Les seves propietats essencials són la unitat i la indissolubilitat. Està ordenat a la procreació i a l’educació de la prole: els fills són el do més excel·lent del matrimoni i contribueixen molt al bé dels seus pares.

L’ésser humà és persona pel fet de ser humà. La igualtat de les persones s’ha d’expressar en el respecte a cadascú i als col·lectius. La discriminació, el racisme o la xenofòbia són injustes. El matrimoni és “conjugalitat”, suposa un vincle de “copossessió”. L’Església exigeix que s’acullin amb respecte, compassió i delicadesa les persones que presenten tendències homosexuals.

L’Església és una societat estructurada en la qual uns tenen la missió de guiar els altres. L’assistència de l’Esperit Sant a tota l’Església perquè no s’equivoqui en creure es produeix també al magisteri perquè ensenyi fidelment i autènticament la Paraula de Déu. Des de sempre l’Església ha cridat a l’ordre del presbiterat només als homes batejats: s’ha sentit vinculada a la voluntat de Crist, que va triar només homes com a Apòstols.

L’Església és inseparablement humana i divina. Viu i actua al món, però el seu fi i la seva força no són a la terra, sinó al Cel. L’Església només busca la salvació de la humanitat, però també es preocupa pels assumptes temporals. Cada fidel cristià participa en la missió de l’Església segons la seva condició i vocació, i els dons rebuts. Els laics estan cridats a santificar el món des de dins. L’Església no pot substituir l’Estat, ni ho ha de fer, però tampoc pot quedar-se al marge.

La bona nova de la salvació exigeix la presència de l’Església al món. L’Evangeli constitueix de fet un anunci de transformació del món d’acord amb el designi de Déu. La doctrina social de l’Església forma part de la teologia moral social, que deriva d’una concepció cristiana de l’home i de la vida política. La moral social de l’Església ensenya que existeix una primacia dels béns espirituals i morals sobre els béns materials.