“La tristesa és l'escòria de l'egoisme”

Que ningú no llegeixi tristesa o dolor en la teva cara, quan difons per l'ambient del món l'aroma del teu sacrifici: els fills de Déu han de ser sempre sembradors de pau i d'alegria. (Solc, 59)

I els fills de Déu, per què hem d’estar tristos? La tristesa és l’escòria de l’egoisme; si volem viure per al Senyor, no ens mancarà l’alegria, ni que descobrim les nostres errades i les nostres misèries. L’alegria penetra en la vida d’oració, fins que no tenim més remei que prorrompre en cants: perquè estimem, i cantar és cosa d’enamorats.

Si vivim així, realitzarem en el món una tasca de pau; sabrem fer amable als altres el servei al Senyor, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria. El cristià és un més dins la societat, però del seu cor desbordarà el goig de qui es proposa complir, amb l’ajut constant de la gràcia, la Voluntat del Pare: I no se sent víctima, ni disminuït, ni coartat. Camina amb el cap alt, perquè és home i és fill de Déu.

La nostra fe confereix tot el seu relleu a aquestes virtuts que ningú no hauria de deixar de conrear. Ningú no pot superar el cristià en humanitat. Per això, qui segueix Crist és capaç -no pas per mèrit propi, sinó per gràcia del Senyor- de comunicar als qui el volten allò que a vegades pressenten, bé que no arribin a entendre-ho: que la veritable felicitat, l’autèntic servei al proïsme, depèn només del Cor del Nostre Redemptor, perfectus Deus, perfectus homo. (Amics de Déu, nn. 92-93)

Rebre missatges per correu electrònic

email