Jesucrist, que ha vingut a salvar tothom i que desitja associar els cristians a la seva obra redemptora, volgué ensenyar als seus deixebles —a tu i a mi— una caritat gran, sincera, més noble i valuosa: ens hem d’estimar mútuament com Crist ens estima a cada un de nosaltres. Solament així, imitant —dins la nostra pròpia personal tosquedat— les maneres divines, aconseguirem d’obrir el nostre cor a tots els homes, estimar d’una manera més alta, completament nova.

(...) Un escriptor del segle II, Tertulià, ens ha transmès el comentari dels pagans, commoguts en contemplar la continença dels fidels d’aleshores, tan plena d’atractiu sobrenatural i humà: mireu com s’estimen, repetien.

(...) Si t’adones que tu, ara o en tants de detalls de la jornada, no mereixes aquesta lloança; que el teu cor no reacciona com caldria davant les exigències divines, pensa també que t’ha arribat el temps de rectificar.

(...) El principal apostolat que els cristians hem de realitzar en el món, el millor testimoni de fe, és contribuir a fer que dins l’Església es respiri el clima de l’autèntica caritat. Quan no ens estimem lleialment, quan hi ha atacs, calúmnies i renyines, qui se sentirà atret pels qui sostenen que prediquen la Bona Nova de l’Evangeli? (Amics de Déu, nn. 225-226)