Amb l’expressió «contemplatius enmig del món» sant Josepmaria resumia un dels trets essencials de l’esperit de l’Opus Dei, afirmant que el cristià corrent, cridat a santificar-se enmig del món, pot assolir la plenitud de la contemplació sense necessitat d’apartar-se de la seva condició secular, sinó precisament en les realitats temporals i a través d’aquestes.
Aquesta doctrina no és fruit d’una reflexió abstracta, sinó conseqüència d’una cosa que sant Josepmaria havia encarnat en la seva pròpia existència, com es llegeix en el Decret sobre l’heroïcitat de les seves virtuts: «Els trets més característics de la seva personalitat no s’han de buscar tant en les seves qualitats egrègies per a l’acció com en la seva vida d’oració, i en l’assídua experiència unitiva que va fer veritablement d’ell un contemplatiu itinerant» (CONGREGACIÓ, 1990, p. 24).
Sant Josepmaria va proclamar obertament la contemplació enmig del món: «La contemplació no és cosa de privilegiats. Algunes persones amb coneixements elementals de religió pensen que els contemplatius estan tot el dia com en èxtasi. I és una ingenuïtat molt gran. Els monjos, als seus convents, estan tot el dia amb mil treballs: netegen la casa i es dediquen a tasques amb les quals es guanyen la vida. Sovint m’escriuen religiosos i religioses de vida contemplativa, amb il·lusió i afecte per l’Obra, que m’expliquen que resen molt per nosaltres. Comprenen el que no comprèn gaire gent: la nostra vida secular de contemplatius enmig del món, enmig de les activitats temporals» (citat a: BELDA, 1998, p. 331).
Segons sant Josepmaria, el cristià corrent ha de ser contemplatiu precisament —com ja dèiem— en la seva vida ordinària i a través d’aquesta, ja que la contemplació no s’ha de limitar a uns moments concrets durant el dia: estones dedicades expressament a l’oració personal i litúrgica, participació en la santa Missa, etc., sinó que ha d’incloure tota la jornada, fins a arribar a ser una oració contínua, en què l’ànima «se sent també esguardada amorosament per Déu, tothora» (AD, 307). Per això afirma: «Voldria que avui (...) ens persuadíssim definitivament de la necessitat de disposar-nos a ésser ànimes contemplatives, enmig del carrer, de la feina, amb una conversa contínua amb el nostre Déu, que no ha de decaure al llarg del dia. Si pretenem de seguir lleialment els passos del Mestre, aquest és l’únic camí» (AD, 238).
En el seu ensenyament, la possibilitat d’assolir la plenitud de la contemplació enmig del món està unida a una realitat que constitueix el nucli del seu missatge espiritual: la santificació del treball i de les activitats ordinàries, ja que la clau per ser contemplatius enmig del món consisteix a transformar el treball en oració: «Hem de treballar, i treballar molt i bé, sense oblidar que la nostra millor arma és l’oració. Per això, no em canso de repetir que hem de ser ànimes contemplatives enmig del món, que procuren convertir el treball en oració» (S, 497); i també: «La nostra vida és treballar i resar, i al revés, resar i treballar. Perquè arriba un moment en què no se saben distingir aquests dos conceptes, aquestes dues paraules, contemplació i acció, que acaben significant el mateix en la ment i en la consciència» (citat a: RODRÍGUEZ, 1986, p. 212). En aquests textos s’apunta la idea que el treball es pot transformar no només en oració, sinó també en oració contemplativa.
Així, sant Josepmaria afirma que és possible assolir la contemplació «en les ocupacions diàries, que no em són cap destorb; que són —al contrari— viarany i motiu d’estimar Déu més i més i d’unir-m’hi també més i més» (AD, 310). Encara més, com més immers estigui un cristià corrent en les realitats temporals, més profundament ha de sentir la necessitat de créixer en presència de Déu, ja que de cap altra manera no podria santificar aquestes realitats. «La nostra condició de fills de Déu ens portarà —hi insisteixo— a tenir esperit contemplatiu enmig de totes les activitats humanes —llum, sal i llevat, per l’oració, per la mortificació, per la cultura religiosa i professional—, fent realitat aquest programa: com més dintre del món estiguem, tant més hem de ser de Déu» (F, 740).
Seguint la tradició espiritual cristiana, considera que la contemplació consisteix essencialment en «un esguard posat en Déu sense descans i sense cansar-se» (AD, 296) i, alhora, ensenya que Déu concedeix la seva gràcia perquè també es pugui assolir en una existència secular i laical: «No compartiré mai l’opinió —encara que la respecto— dels qui separen l’oració de la vida activa, com si fossin incompatibles. Els fills de Déu hem de ser contemplatius: persones que, enmig del rebombori de la multitud, sabem trobar el silenci de l’ànima en col·loqui permanent amb el Senyor: i mirar-lo com es mira un Pare, com es mira un Amic, a qui s’estima amb bogeria» (F, 738). El cristià corrent pot reconèixer Déu en el seu treball quotidià: «El treball neix de l’amor, manifesta l’amor, s’ordena devers l’amor. Reconeixem Déu no solament en l’espectacle de la natura, sinó també en l’experiència de la nostra pròpia labor, del nostre esforç» (ECP, 48). L’actitud contemplativa està unida a una revaloració amb sentit teologal de l’activitat diària: «Déu us crida a servir-lo en i des de les feines civils, materials, seculars de la vida humana: en un laboratori, al quiròfan d’un hospital, a la caserna, a la càtedra universitària, a la fàbrica, al taller, al camp, a la llar familiar, i en tot l’immens panorama del treball, Déu ens hi espera cada dia. Sapigueu-ho bé: en les situacions més comunes hi ha quelcom de sant, de diví, amagat que pertoca a cadascun de vosaltres de descobrir (...). Feu les coses amb perfecció, us he recordat, poseu amor en les petites activitats de la jornada, descobriu —hi insisteixo— aquest quelcom diví que s’amaga en els detalls» (CONV, 114 i 121).
L’ensenyament de sant Josepmaria es pot sintetitzar amb aquestes paraules: «“Contemplatius enmig del món”, units a Déu i reconeixent-ne la realitat en les ocupacions i situacions variades del món i a través d’aquestes, aquest és, en resum, l’ideal que Mons. Escrivà proposa com a meta de la vida d’oració» (ILLANES, «Iglesia en el mundo: la secularidad de los miembros del Opus Dei», a: OIG, p. 269-270). Amb l’expressió «contemplatius enmig del món», sant Josepmaria planteja als cristians corrents que creixin amb la seva vida d’oració i arribin a aquesta meta que és la contemplació. La segona part de l’expressió, «enmig del món», s’ha d’entendre, doncs, en un sentit teologicoespiritual ple, pressuposant que el món no només és un àmbit sociològic, sinó també el mitjà o l’instrument per poder-se santificar i assolir la plenitud de la comunió amb Déu. En definitiva, l’afirmació de la contemplació enmig del món porta fins a les últimes conseqüències la valoració, alhora, de l’oració contemplativa i de la vida secular que caracteritza l’ensenyament de sant Josepmaria.
Manuel Belda