L'alegria, l'optimisme sobrenatural i humà, són compatibles amb el cansament físic, amb el dolor, amb les llàgrimes -perquè tenim cor-, amb les dificultats en la nostra vida interior o en la tasca apostòlica.
Ell, perfectus Deus, perfectus Homo -perfecte Déu i perfecte Home-, que tenia tota la felicitat del Cel, volgué experimentar la fatiga i el cansament, el plor i el dolor..., perquè entenguem que ser sobrenaturals comporta ser molt humans. (Forja, 290)
Quan ens cansem -a la feina, a l’estudi, a la tasca apostòlica-, quan vegem l’horitzó enfosquit, aleshores, els ulls envers Crist: envers Jesús bo, envers Jesús cansat, envers Jesús famolenc i assedegat. I com us feu entendre, Senyor! Com us feu estimar! Us ens mostreu com nosaltres, en tot llevat del pecat: perquè palpem que amb Vós podrem vèncer les nostres males inclinacions, les nostres culpes. Perquè no importen ni el cansament, ni la fam, ni la set, ni les llàgrimes... Crist es va fatigar, tingué fam, estigué assedegat, va plorar. Allò que compta és la lluita -una contesa amable, ja que el Senyor s’està sempre al nostre costat- per complir la voluntat del Pare que està en el Cel. (Cfr. Ioh IV, 34.). (Amics de Déu, 201)